Depredador

La Caterina baixa del port de muntanya. S’ha desorientat una mica i no sap amb exactitud quin és. Acostuma a fer aquestes travesses amb una amiga jove com ella, però ahir es va torçar el peu i s’ha quedat reposant al poble. És el darrer dia que passen a l’Alt Pirineu i no s’ha volgut perdre aquesta excursió fotogràfica.

La seva amiga Eunice ha insistit que no hi anés. “És un perill que vagis sola per la muntanya. Et pots perdre, o torçar-te un peu com jo mateixa... qui vindria a ajudar-te?”

La Caterina és tossuda i abans de tornar a casa vol fer una fotografia a l’óssa d’aquests paratges. Ha fet un seguiment de les darreres notícies als diaris comarcals. Sovint en parlen als diaris “la Manyana” o el “Segre”, i a d’altres revistes comarcals. Ha buscat informacions a internet i ha parlat amb pastors de l’àmplia zona que comprèn la Vall Ferrera, la de Cardós, la d’Àneu i l’Aran.

Ha pensat que aquí on ha vingut és on té més possibilitats per fer una fotografia de l’óssa.

Ha escodrinyat les roques de les muntanyes amb els llarga-vistes, i no ha vist res. Tampoc no ha trobat cap rastre que indiqués la presència de cap mena d’ós. “Mala sort”, pensa. “Aquest any no he pogut estrenar el tele-objectiu”.

Porta hores caminant i fa estona que baixa per un itinerari diferent al que ha pujat. És un terreny pedregós i es fixa bé allà on posa els peus. De sobte veu que hi ha un home aturat una mica més avall. Una ventada li ha fet volar el barret de palla i el fa volar prop d’on és ella. En un gest ràpid aconsegueix agafar-lo.

     - Tingui - diu la Caterina allargant-li el barret. - Quin vent que s’ha girat!

     - Gràcies - diu l’home prenent-lo, i mirant-se-la. - Vas sola? - pregunta.

    - Sí - diu ella que encara no s’ha adonat de la mirada fosca de l’home que apunta barroerament cap el seu escot.

     - Vens de lluny?

De sobte li veu l’estranya mirada mentre li arriba la fortor de suor i de llar de foc que desprèn.

     - Sí, bé, no... haig de marxar... que el meu nòvio m’espera aquí mateix.

     - Descansa una mica mossa - diu l’home agafant-la pel canell.

En un instant li ve a la memòria el consell de no anar sola que li ha fet l’Eunice, i també una frase que deia la padrina Trini: “Fes favors a bèsties que t’ho pagaran amb coces”.

     - Deixi’m - crida la Caterina. I d’una estrebada es desempallega de l’urpa de l’agressor.

Corrent tot el que pot, baixa pel camí pedregós que zigzagueja molt costerut.

L’home és bastant més gran que ella, però és lleuger. Fa dreceres pels revolts i aviat l’atrapa. L’abraça pel darrera i com que ella intenta seguir corrent cauen tots dos a terra. Ell ha quedat a sobre. Li posa la mà per sota la samarreta. S’alça una mica per mirar la seva presa i fa el gest de descordar-se el cordill que li fa de cinturó.

La Caterina ha aprofitat l’instant per clavar-li les ungles a la cara, s’escapoleix i es llença pel pendent corrent tot el que pot. Es desvia cap a unes roques i les des-grimpa perillosament. L’home, que la segueix a distància, no s’hi atreveix i sembla que busca un camí més segur. Ella baixa com pot les roques. No les coneix i cada cop són més verticals. Veu un petit prat més avall. “Si hi puc arribar estic salvada” - pensa. Assegurant bé peus i mans aconsegueix arribar-hi. El bosc es precipita cap avall entre saltants d’aigua.

Per orientació dedueix que al fons de la vall hi ha d’haver el riu principal, i després li serà fàcil trobar la ruta de retorn al poble. Escolta un soroll a l’altre cantó del pradell. Un cadell d’ós ensuma els racons de les roques. Més enllà hi ha el seu fatal perseguidor. Des d’on és, l’home, no pot veure l’osset, que és rere una roca. L’home, envermellit de ràbia i amb una galta sagnant avança cap a ella. Quan és a punt de passar per sobre la roca on és el cadell, l’óssa mare s’alça sobre les seves potes, tan alta com és. Intenta fugir per l’únic camí que li resta i sense veure el cadell, s’hi apropa encara més. L’óssa se li llença al damunt, i els seus grunys no deixen sentir els crits de l’home.

La Caterina corre bosc avall, controlant la seva baixada agafant-se als troncs amb l’ajuda dels braços. 
No s’atura ni per descalçar-se per travessar el riu.

Puja al seu cotxe, que és a la pista forestal on l’ha deixat aparcat aquest matí, i tanca per dins. Esclata a plorar mentre mentalment, com Francesc d’Assís, diu: “gràcies germana óssa”. Amb un mocador de paper es neteja les ungles que han marcat la cara del depredador.

Dalt de la muntanya l’óssa també s’escura les ungles, mentre uns quants voltors, hores més tard, s’atipen. Són carronyaires i no els importa que la carn sigui podrida. S’ho mengen tot.

Gairebé tot.