La Caterina baixa del port
de muntanya. S’ha desorientat una mica i no sap amb exactitud quin és. Acostuma
a fer aquestes travesses amb una amiga jove com ella, però ahir es va torçar el
peu i s’ha quedat reposant al poble. És el darrer dia que passen a l’Alt
Pirineu i no s’ha volgut perdre aquesta excursió fotogràfica.
La seva amiga Eunice ha
insistit que no hi anés. “És un perill que vagis sola per la muntanya. Et pots
perdre, o torçar-te un peu com jo mateixa... qui vindria a ajudar-te?”
La Caterina és tossuda i
abans de tornar a casa vol fer una fotografia a l’óssa d’aquests paratges. Ha
fet un seguiment de les darreres notícies als diaris comarcals. Sovint en
parlen als diaris “la Manyana” o el “Segre”, i a d’altres revistes comarcals.
Ha buscat informacions a internet i ha parlat amb pastors de l’àmplia zona que
comprèn la Vall Ferrera, la de Cardós, la d’Àneu i l’Aran.
Ha pensat que aquí on ha vingut
és on té més possibilitats per fer una fotografia de l’óssa.
Ha escodrinyat les roques de
les muntanyes amb els llarga-vistes, i no ha vist res. Tampoc no ha trobat cap
rastre que indiqués la presència de cap mena d’ós. “Mala sort”, pensa. “Aquest
any no he pogut estrenar el tele-objectiu”.
Porta hores caminant i fa
estona que baixa per un itinerari diferent al que ha pujat. És un terreny
pedregós i es fixa bé allà on posa els peus. De sobte veu que hi ha un home
aturat una mica més avall. Una ventada li ha fet volar el barret de palla i el
fa volar prop d’on és ella. En un gest ràpid aconsegueix agafar-lo.
- Tingui - diu la Caterina
allargant-li el barret. - Quin vent que s’ha girat!
- Gràcies - diu l’home
prenent-lo, i mirant-se-la. - Vas sola? - pregunta.
- Sí - diu ella que encara
no s’ha adonat de la mirada fosca de l’home que apunta barroerament cap el seu
escot.
- Vens de lluny?
De sobte li veu l’estranya
mirada mentre li arriba la fortor de suor i de llar de foc que desprèn.
- Sí, bé, no... haig de
marxar... que el meu nòvio m’espera aquí mateix.
- Descansa una mica mossa -
diu l’home agafant-la pel canell.
En un instant li ve a la
memòria el consell de no anar sola que li ha fet l’Eunice, i també una frase
que deia la padrina Trini: “Fes favors a bèsties que t’ho pagaran amb coces”.
- Deixi’m - crida la Caterina. I d’una estrebada es desempallega de l’urpa de l’agressor.
Corrent tot el que pot, baixa
pel camí pedregós que zigzagueja molt costerut.
L’home és bastant més gran que ella, però és
lleuger. Fa dreceres pels revolts i aviat l’atrapa. L’abraça pel darrera i com
que ella intenta seguir corrent cauen tots dos a terra. Ell ha quedat a sobre.
Li posa la mà per sota la samarreta. S’alça una mica per mirar la seva presa i
fa el gest de descordar-se el cordill que li fa de cinturó.
La Caterina ha aprofitat
l’instant per clavar-li les ungles a la cara, s’escapoleix i es llença pel
pendent corrent tot el que pot. Es desvia cap a unes roques i les des-grimpa
perillosament. L’home, que la segueix a distància, no s’hi atreveix i sembla
que busca un camí més segur. Ella baixa com pot les roques. No les coneix i
cada cop són més verticals. Veu un petit prat més avall. “Si hi puc arribar
estic salvada” - pensa. Assegurant bé peus i mans aconsegueix arribar-hi. El bosc
es precipita cap avall entre saltants d’aigua.
Per orientació dedueix que
al fons de la vall hi ha d’haver el riu principal, i després li serà fàcil
trobar la ruta de retorn al poble. Escolta un soroll a l’altre cantó del
pradell. Un cadell d’ós ensuma els racons de les roques. Més enllà hi ha el seu
fatal perseguidor. Des d’on és, l’home, no pot veure l’osset, que és rere una
roca. L’home, envermellit de ràbia i amb una galta sagnant avança cap a ella.
Quan és a punt de passar per sobre la roca on és el cadell, l’óssa mare s’alça
sobre les seves potes, tan alta com és. Intenta fugir per l’únic camí que li
resta i sense veure el cadell, s’hi apropa encara més. L’óssa se li llença al
damunt, i els seus grunys no deixen sentir els crits de l’home.
La Caterina corre bosc
avall, controlant la seva baixada agafant-se als troncs amb l’ajuda dels
braços.
No s’atura ni per descalçar-se per travessar el riu.
No s’atura ni per descalçar-se per travessar el riu.
Puja al seu cotxe, que és a
la pista forestal on l’ha deixat aparcat aquest matí, i tanca per dins. Esclata
a plorar mentre mentalment, com Francesc d’Assís, diu: “gràcies germana óssa”.
Amb un mocador de paper es neteja les ungles que han marcat la cara del
depredador.
Dalt de la muntanya l’óssa
també s’escura les ungles, mentre uns quants voltors, hores més tard, s’atipen.
Són carronyaires i no els importa que la carn sigui podrida. S’ho mengen tot.
Gairebé tot.
Quines fotos més boniques... Sòn una preciositat.
ResponEliminaLa història fa patir una mica, però finalment acaba "bé" ( bé, no pas per a tothom, és clar!). Sempre m'agraden les històries que acaben bé.
Gràcies Carme, seria una sort que totes les històries acabessin bé.
ResponEliminaLa que està vivint el nostre poble, principalment aquests darrers mesos, també acabarà bé.
Les fotografies, com sempre, son una meravelle. La història? per mi acaba de la millor manera que pot acabar, la noia veu l'ossa encara que no la pot fotografia ;)
ResponEliminaDiria que la Caterina va fer bé de no entretenir-se a retratar l'óssa. Segur que la imatge li ha quedat enregistrada a la memòria. Gràcies Bruixeta també per l'opinió sobre les fotografies.
EliminaBona manera de narrar. Diuen que l'important és la narració en escriure, no pas imaginar o bé copiar de la realitat.
ResponEliminaHelena, no coneixia aquesta definició sobre la narració.
EliminaLa realitat? Observa l'arrel dels noms: "Caterina", "Eunice"... i finalment el de "estranya" mirada. Aquest darrer amb rima inclosa.
Disculpa, Xavier, no t'entenc gens!
EliminaCAT, EU, ES...
EliminaAvui vinc a dir-te que la darrera foto m'ha refrescat molt agradablement, com si s'enduguera les boires que m'ocupaven el cap.
ResponEliminaDoncs endavant Novesflors: fora boires que enterboleixin el pensament. Allunyem-nos de nuvolades que ens facin nosa.
EliminaDius que va ser per defensar la cria però jo crec que la óssa sabia amb qui se les tenia. Els animals ja ho tenen, això.
ResponEliminaNo sempre, però a vegades la naturalesa és sàvia.
EliminaMe quedo con las fotografias. La história narrada como siempre de forma magnífica, pero no puedo soportar a los imprudentes, me enferman.
ResponEliminaRepito, preciosas imágenes.-
Saludos.-
I tant que et pots quedar les imatges J. Antonio. Gràcies per la teva valoració.
EliminaHavia de tenir gana l'ossa per cruspir-se un individu així de fastigós
ResponEliminaEls carronyaires la van ajudar, i a aquests, res no els fa fàstic.
EliminaTens una gran capacitat, Xavier, per imaginar històries i enllaçar-les, gràcies als seus paràgrafs, amb imatges bellíssimes. A mi em feia patir la noia, que no s'estimbés corrent muntanya avall amb tant de desesper... Ha quedat molt clar quin és el pitjor depredador, tot i que l'anomenen animal racional...
ResponEliminaGràcies i una abraçada!
A vegades, quan el camí és llarg, el magí no para...
EliminaI tant que l'animal de dues potes és el pitjor depredador. Només cal mirar certs racons del planeta. Gràcies a tu Galionar per les teves opinions.
Les teves fotos de muntanya sempre em porten l'aire més pur de la natura i que bonica l'orquídia silvestre...
ResponEliminaOstres una història un bon tros terrorífica. La Caterina no ha vist l'óssa, malgrat que ella li ha salvat la pell, però en canvi si que pot dir que ha vist el llop, i de ben a prop...És curiós perquè situacions com aquestes són més pròpies terres avall que a les muntanyes. Jo que me n'he fet un tip, d'anar-hi sola, mai no he tingut cap entrebanc...De totes maneres millor en companyia!
Petonets, Xavier.
Roser! No en tenia ni idea que era una orquídia salvatge. Gràcies per la informació.
EliminaSí el llop està a l'aguait. Fa molts anys, una noia molt jove es va haver de tancar a un refugi, amb taules i cadires a la porta per a que un home no hi entrés. No la coneixia de res i li feia proposicions. Més endavant vaig saber que era un pastor molt estrany. No cal patir perquè ja és mort. De vell, no pas per l'óssa. Tret d'aquest episodi, que no va anar a més, no he conegut mai cap cas. El que s'explica aquí, és ficció, o com a molt, metàfora.
Uf, quin patiment, de vegades quan surto a caminar sola penso en històries com aquesta... Llegint el comentari de l'Helena veig que el relat té un doble sentit molt simbòlic. Doble mèrit!
ResponEliminaCertament Sívia, anar sol té els seus riscos, i anar sola encara més, si bé tal com diu la Roser, a alta muntanya no solen passar aquestes situacions, que són més pròpies de terres guimeranianes més baixes.
ResponEliminaGràcies per la companyia a l'excursió.
Ui, quins nervis!
ResponEliminaMolt atrevida la Caterina, i va tenir força sort. Els depredadors no solen deixar víctimes que els puguin identificar i acusar.
Les fotos una passada, com sempre.
És una sort, tenir sort. Gràcies Glòria per llegir, també, les fotos.
ResponEliminaFascinant el text, així com il·lustres amb les imatges el teu relat.
ResponEliminaGràcies per la teva fascinació, Jordi
ResponEliminaquina sort tenir la germana ossa com a aliada, un bon fi per aital porc
ResponEliminaElfree, seria una sort que les forces de la naturalesa sempre es posessin a favor dels desvalguts.
ResponElimina