La proposta (Quedem al Zurich?)

“Mariona, hem de parlar” Quan la mare em va dir això, vaig pensar que es devia tractar d’una cosa greu. Són exactament les mateixes paraules que em digué, fa uns quants anys, quan em va venir la primera regla, i també les del dia que em va descobrir fent campana a l’insti. O les del dia que vaig portar més insufis que aprovats. Segurament que també les devia fer servir quan em va dir que ella i el pare se separaven, però d’això fa més temps i no ho recordo segur.

    - Seu - em demanà mentre ella ho feia a una cadira de la taula del menjador. - Hem de...

     - Hem de parlar, ja t’he sentit - la vaig tallar mentre jo m’asseia a la cadira del seu davant.

    - Mariona, això no és fàcil d’explicar. Tu mateixa t’estàs adonant que ja no ets una nena...

    - Això és el que m’has de dir? Fa temps que ho sé!

    - No m’interrompis Mariona, que no sé per on començar. - va dir la mare amb la vista clavada a les estovalles d’hule.

    - Doncs vés al gra - vaig dir mirant-la a la cara.

    - Ai nena, quina impaciència! - va dir ella aixecant  la vista de la taula. Em mirà directament els ulls, abans de seguir - Deia que ja ets gran, estàs fent l’últim curs a l’institut, l’any que ve segurament entraràs a la universitat... coneixeràs nois... I algun d’ells t’agradarà més que els altres...

 “Això ja m’està passant” vaig pensar, però només vaig preguntar - I?

    - Que algun dia et farà una proposta - i tornant a baixar els ulls va afegir - La mateixa que em va fer el teu pare, i per això ets aquí.

    - Em vols dir d’una vegada què et va proposar?

     - El primer que em proposà el teu pare fou: "Quedem al Zurich?"

I ho va encertar!! I ara estic asseguda a l’interior del cafè Zurich, amb els resultats de l’ecografia. El Ferran està trigant... Li he enviat un watsapp i anava a posar-li: “hem de parlar” però finalment he posat directament “quedem al Zurich?” 
Passa l'estona... Què deu passar? Generalment és puntual.

Encara no li he dit res, però  li he deixat anar algunes pistes i diria que s’ho imagina. Fa estona que hauria d’haver arribat.

I el Ferran que no ve...

Quan ja m’aixeco per marxar, veig entrar el Ferran, amb el casc a la mà, somrient d’orella a orella.

 Participació del blog Fita, per al projecte de la Gemma Sara i més gent dels blogs, "quedem al Zurich"  Per a més informació visiteu el blog Truquem al Gegant del Pi? de la Gemma Sara .