dimarts, 1 de novembre de 2016

Dia dels morts al Garraf

La Fidela explica que va néixer el dia dels Fidels Difunts. Un eufemisme per a no dir directament el seu nom real: el dia dels morts. Diu que per això li van posar aquest nom.
Passeja amb l’Emili per la platja de Garraf. Els seus néts li pregunten: “àvia es veritat que veus l’avi Emili?” “No ho poden entendre” pensa ella. Ells no el van arribar a conèixer. Gairebé no el va conèixer ni la seva filla.
Un primer de novembre ell, que era un bon nedador, s’havia allunyat massa de la platja. No era com el d’avui. Feia el fred d’un dia de veritable tardor, mala mar i l’aigua era massa freda. No va tornar.
D’ençà d’aquell dia la Fidela no ha fallat cap festa de Tots Sants, en vigília del seu propi aniversari, per venir a deixar un clavell a l’aigua del mar.
Amb la mà acaricia l’aigua, l’aigua acaricia la flor i el clavell l’acaricia a ell.
Ja de petits venien a jugar a aquesta platja. S’adona que hi ha les restes d’un castell de sorra. Deu ser el que van fer ells? L’Emili també va fer un cor amb petxines. “És per a tu” li deia. “No sigui cursi” li havia respost ella. Però es va guardar la petxina més bonica i encara la du penjada amb una cadeneta al coll.
Entraven a jugar amb les onades, com fan els infants d’ara. Ella veu les seves ànimes que també juguen.
Com juguen a estimar-se les ànimes de la parella que juga a pales.
Com juga la parella d’ànimes que feliç surt de l’aigua regalimant vida.
“Per a estar mort primer cal haver viscut” pensa.
Uns nuvis han vingut a fer-se fotografies a la platja. Mentre el fotògraf prepara la càmera aprofiten per abraçar-se, per besar-se... “L’òscul de la mort” Pensa la Fidela. “Pobrissons, no ho saben”
“Àvia no siguis tan pessimista” li diuen els néts quan alguna vegada l’han sentida parlar de les visions que té.
Pensa en els petons que es feia amb l’Emili. Ara són petons de color sèpia, desgastats pel temps, vius en els records.
“Ets feliç?” li pregunta l’Emili. “Clar que sí” respon. Conservo la petxina prop del cor, i ets al meu costat, segur que els altres també et veuen.

25 comentaris:

  1. Saps tocar les emocions, Xavier. Has escrit un conte, tendre, trist i al mateix temps esperançador, perquè la Fidela es confessa feliç. S'ha muntat la seva manera de ser-ho. Amb visions o sense, amb imaginació, i sobretot amb molt d'amor.

    Aquestes fotos són precioses... els personatges semblen buscats expressament. T'has portat models? he, he, he... un post magnífic!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies per l'amable comentari Carme. No són models, tot era a la platja: el clavell, el castell de sorra, els nuvis, l'àvia, el seu acompanyant, els joves...
      L'únic motiu d'atrezzo que he afegit és el cor fet de petxines, perquè el que va fer l'Emili, segur que l'aigua se'l va endur.
      Afegeixo la foto del cor al final del post.

      Elimina
    2. El que va fer l'Emili segur que l'aigua se'l va endur i el que tu has fet, també està molt a la vora de l'aigua... expressament perquè se l'endugui també.

      Gràcies per afegir-lo.

      Elimina
  2. Un post trist, i ple de records, i d'imatges que ja no hi són. Però també esperançat, i natural. Perquè la vida va fent, segueix, canvia, però les emocions sempre són molt semblants, només canvia la manera que tenim cadascú de viure-les.

    ResponElimina
    Respostes
    1. M'agrada això que dius Xexu. Les emocions són semblants, el que canvia és la manera de veure-les i viure-les cadascú. Gràcies.

      Elimina
  3. Avui no és un dia massa feliç, tots tenim ànimes que ens envolten de records, però dins aquesta tristor podem veure com el futur encara existeix i demà tornarem a caminar al costat de qui ens ha deixat.
    Genial entrada

    ResponElimina
    Respostes
    1. Quan el record dels que ens han deixat és molt recent és doblement dolorós. Quan és llunyà aleshores hi ha l'enyor. Gràcies Joan per la reflexió.

      Elimina
  4. Noi, quin treball amb les fotografies, fent aparèixer éssers imaginats...! I com m'agrada la història! Ha de ser bonic recordar algú amb qui hem compartit l'amor i ja no hi és amb aquesta tendresa, amb aquesta nostàlgia que fa companyia. Un post encertadíssim per a un dia com avui!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies Montse. A la Fidela li queden els records. Molt intensos, gairebé palpables. En Lennon diria: "Love is real... love is touch". Encara que no es pugui tocar, l'amor persisteix.
      La vida és real, la mort també.

      Elimina
  5. Preciós Xavier! El més bonic, per mi, la carícia de la mà a l'aigua, de l'aigua al clavell i del clavell a ell. Una imatge suggeridora i d'esperança. Parlant d'imatges, ja veig que ets un expert en tractament d'imatges, eh?
    No sabia que el nom de Fidel vingués dels Fidels Difunts. M'ha sobtat una mica, perquè mai no li havia relacionat.
    Una abraçada, Xavier

    ResponElimina
    Respostes
    1. Només s'explica que a la Fidela li van posar aquest nom per la coincidència del dia del naixement. L'origen de Sant Fidel potser és un altre.
      Vaig treballar molts anys a una empresa de fotomecànica i pre-impressió, on vaig viure l'arribada de la digitalització, i uns programes de manipulació d'imatges anteriors al photoshop.
      Gràcies per l'interès Teresa.

      Elimina
  6. Em meravella que a cada post et superis!
    El d'avui, tendre i trist, com la diada, arriba al cor. Tots tenim absències amb les que hem de conviure i cadascun busca la manera per fer-ho. La de la Fidela és bo: una lliçó d'amor i esperança.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies Glòria per aquest comentari tan generós, i per la teva, de lliçó.

      Elimina
  7. Caram, semblen fotos d'ànimes de veritat! Ets un artista!

    ResponElimina
    Respostes
    1. La càmera ha captat el que no poden veure normalment els ulls dels mortals?
      Gràcies Novesflors per la teua mirada.

      Elimina
  8. A mi també m'agraden molt les ànimes captades. Encara que siguem materialistes (en el sentit filosòfic, diguem), sempre hi ha alguna cosa a què anomenem ànima, alguna cosa irreductible, que subsisteix...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gemma, has dit el que no sé explicar. Gràcies.

      Elimina
  9. tendríssim, emotiu, un relat inseparable de les imatges sublim!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies Elfree. Sense les imatges aquesta història no s'entendria.

      Elimina
  10. Diuen que l'escaiença fa poesia, però en aquest cas poesia trista, la que prové de la coincidència entre el nom de Fidela i la desaparició de la seva parella un u de novembre.

    ResponElimina
  11. Hi ha moltes més coincidències, i escaiences, com dius tu, de les que molts creuen.
    Gràcies Helena per l'anàlisi poètica.

    ResponElimina
  12. Quan vaig a la platja jo trobo un altre tipus de fantasmes, més pagats de si mateixos.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Pons, si les ànimes saben que els dius fantasmes et vindran a estirar els peus mentre dorms.

      Elimina
  13. Les imatges fan respecte perquè es visualitza molt bé aquest encontre entre els morts i els vius. Les paraules hi afegeixen tendresa.

    ResponElimina
    Respostes
    1. La tendresa envers els estimats que ja no hi són. Gràcies Consol.

      Elimina