“Em
sento que tinc el cor
més
a prop de les estrelles”
(Josep Maria de Sagarra)
A un carrer en Sulayman
obre els ulls de matinada
una veu diu entre somnis:
ara fa una pila d’anys
la meva mare estimada
quan em feia un petó al front
i una carícia a la cara
em deia “dorm Sulayman
que el bon Déu et vetlli el son
i que sempre tinguem pau”
cap a orient ell fa el seu rés
una puntada de peu
un dia li pegà un fatxa
“torna-te’n a casa teva
no volem els estrangers
que ens veniu a robar feina”
al Magrib hi tinc esposa
i tres fills que tenen gana.
De lluny sona una nadala
a un carrer del Barri Gòtic
la Nadia s’ha despertat
tota la nit vigilant
que no li robin la bossa
que no orinin sobre d’ella
avui ha tingut un somni
es trobava un altre cop
a una vall dels alts Carpats
la meva mare estimada
em gronxava i m’abraçava
“tu ets la meva princeseta”
no vol tornar a fer portals
espera la metadona
que apagui el foc de les venes
vol oblidar les xeringues
que tan mal li fan al cor
quan se li acaba el viatge.
Un cartró de vi dolent
vora d’una manta arnada
al moll de l’os l’humitat
de tardor de Barcelona
a un barret mirant enlaire
tres monedes de cinc cèntims
arrambat a una paret
en un carreró pudent
de colilles i pixum
dorm en Jaume Puigfeliu
els fanals són com estrelles
un vianant passa de llarg
una veu diu entre somnis:
al meu llit un angelet
no sé qui em llançà un mal d’ull
quan se’m va girar la sort
quina pena si em veiés
la meva mare estimada.
Aquestes imatges que, com punyalades directes al cor, m'avergonyeixen com a persona. Aquesta situació que creix dia a dia, que conviu amb l'opulència d'uns quants i la indiferència d'altres, d'aquells que es donen cops al pit defensant els drets humans i que no mouen ni un dit per solucionar-ho.
ResponEliminaNo som números, tenim nom, mares o fills o germans ... i jo voldria que no haguéssim perdut mai la dignitat ni els drets.
Es cert que creix dia a dia Lluna. I les nits són molt llargues.
EliminaQualsevol de nosaltres es pot trobar en aquesta situació, i bé ens agradaria que l'estat ens protegís.
això que seria tant fàcil de solucionar no ho fan, ara fer una estació d'AVE a un poble de trenta habitants si que ho saben fer.
ResponEliminaCom m'agradaria veure a alguns dormir al ras, encara que només fos una nit.
Hi ha banquers que cobren sous i jubilacions milionàries. Sí que els convindria passar una nit així. O dues.
EliminaLa lliçó d'avui és molt dura i impactant. D'alguna manera és la imatge de la pròpia destrucció humana. Jo crec que cap espècie abandona els seus com els humans i, que entre les prioritats dels governants no sigui la principal salvar la dignitat de les persones, ens porta a la indignació.
ResponEliminaEl obscur silenci de la nit s'ha d'omplir de nostàlgies en aquestes persones abandonades de la vida, marginades dels comuns, perseguides per les sense raons i, sempre ens queda el dubte: què fer ?, com fer ?, tenim solució? .. .
Gràcies per aquestes reflexions i aquestes preguntes Alfonso. Jo em faig les mateixes.
EliminaÉs molt trist veure que aquesta pobre gent hagin de passar per aquesta situació!
ResponElimina...i amb el cor💔tot ple de llum seré rei de les estrelles ✨
Joan, cites la darrera estrofa del poema d'en Sagarra. En la interpretació i amb la música de Ramon Muntaner, trenca el cor escoltar la vida del seu protagonista.
EliminaUn reportatge que ens emmiralla i ens colpeig. Vaig poc a Barcelona però és un dels llocs on he vist les imatges més esfereïdores. És bo saber en quin món vivim, prendre consciència i actuar per millorar-lo.
ResponEliminaConsol, aquestes fotos, només són una petita tria del que hi ha als carrers, parcs, estacions, caixers automàtics, etc. d'una ciutat.
EliminaQuants n'hi deu haver al món, mentre les potències (i les no potències) malbaraten els recursos en armament?
Et vaig llegir ahir, i em vaig quedar sense paraules, potser els que no trepitgem tant la ciutat, som més inconscients d'aquesta realitat.
ResponEliminaNo és pas que avui, les tingui, les paraules... però em sap greu no deixar constància de la sacsejada que representa aquest teu post.
Em recordes la resposta, allà al Congrés Espanyol, de la ministra de defensa al Rufian. Ells a les seves armes i que no els molesti ningú...
Jo tampoc tinc paraules Carme. Cada matí, quan vaig a treballar, vagi pel camí que vagi, sempre trobo gent dormint al terra, sota les estrelles. A Sants, a l'Eixample, al Paral·lel, al moll, a la Ribera, al Parc de la Ciutadella, al Raval, al Barri Gòtic...
EliminaAls pressupostos sempre hi ha diners per a Defensa (i per a l'agressió) i diuen que no els en queden per a pensions dignes i prestacions socials.
Sempre ens ensenyes unes imatges precioses, però avui no podem dir el mateix. Són unes imatges perquè a tots plegats se'ns caigui la cara de vergonya.
ResponEliminaVeritablement no són unes imatges belles Xexu. I aquest any n'hi ha més que l'any passat. I l'any passat n'hi havia més que l'anterior.
EliminaUna realitat que aquí a Bellcaire i l'entorn no veiem.....Només quan pujo a Girona ens trobem amb gent demanat a les cantonades....Pobresa estructural, en diuen, però que va creixent dia a dia.
ResponEliminaSí que creix aquest tipus de pobresa Francesc. No en puc fer estadístiques però enguany se'n veuen molts més que mai.
EliminaUnes imatges per a remoure consciències. Quina tristor tan gran, ara, prop de Nadal on tots fem despeses extra, que hi haja qui dorma al ras.
ResponEliminaEl més terrible és que la majoria de gent que s'hi troba, segur que mai s'havien pensat que algun dia es veurien així.
EliminaCom a nosaltres mateixos ens sembla que no ens ha de passar, però les circumstàncies adverses poden afectar a qualsevol.
Cada vegada més gent sense feina o amb feines precàries, un dels partits va dir que per ètica no cobraven més que uns 1.700€ crec , em sembla bé, però quan cobren de veritat els que legislen, governen, "consellers" de llocs oficials i altres... a part de les despeses per representació, viatges...
EliminaSi que hi ha gent que "ha estirat més el braç que la màniga", també hi ha, els que de tota la vida, els ha agradat no pertànyer a cap lloc i ser sempre forasters, no anar a dutxar-se als albergs...
Els que han estalviat tota la vida, s'han matat a treballar, i ara sembla que no mereixen res, cada vegada cobren menys i cotitzen més i a sobre han d'ajudar a fills i néts, i després què? Espero que hi hagi un canvi. Hi ha molta gent que ajuda, però amb això no n'hi ha prou. No es pot estar donant sempre, perquè no es té tot. S'han de posar els medis per treballar dignament i guanyar-se la vida, acabar amb el diner negre. També es veuen les tendes plenes, compra de telèfons, televisors i ordinadors d'alta qualitat que aquí n'hi han més que a la resta d'Europa. Què ens passa? Ara per Nadal, canvi de decoració, llums, i molt més.Mentre altres segueixen al carrer i no es troba sol·lució.
Gràcies M. Antònia per fer aquí aquestes reflexions. Tens molta raó en això que dius dels que han treballat tota la vida i després els neguen una pensió digna.
EliminaEl tema dels que dormen al ras va més enllà, i els sous milionaris i els diners que han estafat els corruptes a la societat hi té molt a veure.
Totalment d'acord
EliminaPenso que fóra bo que ara que s'han tret de sobre l'exercit del Saló de la Infància, podrien dur-hi a uns quants representants dels Sensesostre de la ciutat perquè ensenyin als nens quines són les seves condicions de vida, i que els pot passar a ells quan siguin grans... Seria molt interessant aquest exercici educatiu... Què els infants vegin la realitat de la nostra societat.
ResponEliminaEs un exercici que tots hem de fer Risto, els infants també. Tots estem exposats, per diversos girs que la vida pot fer, a trobar-nos sols i dormint al carrer.
EliminaI un altre exercici a fer: exigir als nostres representants, que tinguin una ma amable per a qui pateix aquesta situació, i una de dura per a qui els provoca: banquers estafadors, especuladors, polítics corruptes, fabricants i traficants d'armes, de drogues dures...
Ostres Xavier, per algun motiu m'havia passat per alt aquest post. La veritat és que no sé què dir... Vilafranca és força més petit que Barcelona, però cada matí em trobo almenys un parell de persones dormint al carrer, i és una realitat que cou i que no deixa indiferent... El més preocupant és que no disposem d'una solució per acabar amb aquesta situació, que va a l'alça. Les utopies d'un món millor, ai que lluny queden...
ResponEliminaT'agraeixo aquest post, ara que estrenem el desembre; potser aquestes imatges ens ajudaran a trobar més sentit al missatge ja atàvic de Nadal. Gràcies, Xavier!
Gràcies a tu Montse. Un petit percentatge de sense sostre sempre ha existit.
EliminaAixò no és cap consol a la situació. El problema és que el percentatge es va fent gran i sembla que no té aturador.
Hi ha moltes administracions:el govern d'Europa, el d'Espanya, el de Catalunya, els dels ajuntaments... Què esperen?
Entre l'empatia habitual de les teves entrades i l'abstracció brutal d'aquestes imatges... No es pot matar tot el que és gras!
ResponEliminaCada persona que dorm al ras és una pregunta. Possiblement té mil respostes.
EliminaLa nit és inexplicable.
Malbaraten els recursos en armament.
ResponEliminaQuè ben dit, Xavier.
El més trist és que és cert Josep.
EliminaTrist i colpidor el teu post d'avui, Xavier. Cada indigent que veiem dormir al carrer o en un caixer és un esser humà a qui a gronxat amb amor els braços d'una mare. Quantes esperances perdudes, quant dolor!
ResponEliminaI com tu dius, qualsevol de nosaltres, víctimes de les circumstàncies, ens podrien veure en una situació semblada.
Has fet una reflexió molt raonada Glòria. Coincidim. Que poc s'ho imaginaven que acabarien dormint al ras.
EliminaQue poc s'ho imaginen (ens ho imaginem?) els futurs sense sostre.
Un recorregut valent i trist pel camí dels sense-sostre, Xavier. Per mi que sóc de províncies, el teu blog és el millor testimoni del que passa a Barcelona, les grandeses i les misèries. I avui, que sembla que els austríacs faran més gran l'Europa més xenòfoba i insolidària, ho rebo com un homenatge als inmigrants, amb futur cada vegada més incert. Una abraçada.
ResponEliminaFalten unes hores per saber els resultats de la possibilitat de que la xenofòbia s'instal·li, encara més i oficialment al centre d'Europa.
EliminaEncara tinc esperances que no sigui així, malgrat que darrerament només rebem garrotades electorals que confirmen l'ascens de l'estupidesa humana.
excel·lents i colpidores imatges Xavier
ResponEliminaPer a ells "el Desembre congelat" no és una bella cançó de Nadal, sinó una dura realitat.
ResponEliminaEstimat Xavier, me has sorprendido con esta colección de una realidad que hace años pretendo reflejar en mi serie de: "la otra cara de la moneda", solo en Barcelona.
ResponEliminaDeduzco que las has tomado cerca de la Catedral, el otro día vi muchas "cosas".
Un abrazo grande y a disfrutar que .....
Carrer de la Boqueria, carrer de la Canuda, carrer Avinyó, plaça Sant Miquel, Baixada de Gegants, plaça del Pi, carrer Eroles, l'Arc de Santa Eulàlia, carrer Ferran, Portal de la Pau, plaça de Sant Just i Pastor...
EliminaSaps de què va J. Antonio, tu també freqüentes aquests barris, i d'altres.
Pot ser no sigui el lloc adient o potser sí.
ResponEliminaEt volia felicitar ahir pel teu sant i no és que se m'hagi oblidat.
Desprès rumiant vaig dir, per què no? És una manera de dir que penso amb tu, que de vegades el que manca és que pensem més amb els altres que en nosaltres mateixos...
Felicitats, Xavier!!
Moltes gràcies Paula.
EliminaXavier, em passa una mica com tots plegats, primer em vaig quedar sense paraules i ara, després de les reflexions que llegeixo, no em veig capaç d'afegir-hi gaire paraules. La tristesa per la nostra incapacitat general de fer el món millor és el que sento.
ResponEliminaTristesa i impotència. Van passant els anys i el planeta no millora. El futur sempre és una incògnita. Malgrat tot hem de tenir esperança Teresa. Hi ha gent molt vàlida i el canvi és possible.
EliminaArrels ajuden però suposo que no ho poden tot, de fet ni haurien d'existir, què més podem fer? fa rábia.
ResponEliminaÉs cert que hi ha moltes organitzacions que ajuden Gemma.
EliminaÉs on, mentrestant, descansa la nostra esperança.