Segimon al Montseny

   La tardor atreu en Segimon a caminar pels camins del Montseny. Els seus pensaments es perden pels sots humits dels vessants del Matagalls.

    Per les riberes del Torrent dels Rentadors, hi ha amagada entre els matolls la roba de les goges que han vingut a fer el darrer bany de la temporada.

   Al Sot de la Fagetona, troba els colors que tant li alimenten l’esperit, en els amagatalls de la bellesa d’aquesta estació.

    Els follets, en forma de bolets de soca el vénen a rebre.

    Atrapat pel moment sent una veu, com un sospir, entre el fullam del bosc:

 Recorda Segimon

que la Fagetona és un somni

i els somnis, somnis són.

    Trepig de fulles pels corriols. El vent remou les branques dels arbres, les fades s’hi gronxen i plouen fulles. 

    Colors de tardor, llum de novembre.

   El gegant guerrer, que diria el poeta, s’ha vestit d’ocres i roigs i dels verds que resisteixen. Enlaira la seva capçada cap a la llum.

  En Segimon arriba al santuari que li dóna nom. Les parets en ruïnes resisteixen els temporals dels segles i la pell de les inclemències fa que gairebé s’enrunin. 

    Retorna pel mateix camí que l’ha dut fins a Sant Segimon.

   Camina amb pas calmat, arrossega els peus, com si seguís l'andante d’un rèquiem.

    S'atura a beure a la font. A la llum del retrobament.

    A les ombres de l’oblit.

    La terra i el cel, l'aigua i el foc es troben misteriosament: es necessiten.

    Quan cau la tarda, es fon amb la llum. S'arrela a la claror.