Una estona a Badalona

Fa anys vaig treballar un temps a Badalona. Només van ser dos mesos a cavall entre les darreries d’un hivern, fred com sempre i l’entrada d’una primavera, esclatant d’esperances, també com sempre. Més endavant hi vaig tornar un altre mes, el de juny, on vaig viure l’entrada de l’estiu prop de la seva platja. Em sembla que en aquella època la ciutat era més amable que actualment. O potser és que jo me la mirava amb un cor més esperançat que el d’ara?

Per arribar a Badalona ho feia amb tren. Després hi ha un bus que puja on jo treballava, que era més amunt del pont de l’autopista, ja gairebé a la muntanya, però només el vaig agafar el primer dia. Em llevava expressament mitja hora abans per fer la pujada a peu, i cada dia ho feia per diferents carrers. 

Exceptuant el carrer del Mar i els dels voltants del Mercat, que ja eren concorreguts, a l’hora que jo hi pujava, no hi havia gairebé ningú i el silenci era total. Si de cas només se sentia algun ocellet matiner i les meves passes. Els primers dies encara era fosc, i a mesura que anaven passant les setmanes es feia de dia abans, i vaig acabar entrant a treballar amb el sol enlluernant la meva falta de mandra.

 Encara que Badalona és a la comarca del Barcelonès, a la seva part antiga s’hi respira l’aire veí del Maresme.

Algun migdia, esprement el temps de dinar aprofitava per conèixer racons que no em venien de pas quan anava o tornava de treballar. Fins i tot vaig entrar un parell de cops a l’antic cementiri. I a la ratlla de l’estiu aprofitava per banyar-me al mar.

 Un dels carrers que més em sobtà fou el de la Costa, ja que el terra era arrodonit i fet amb maons. Vaig preguntar a un dels pocs veïns a què es devia aquella característica. Es veu que molt antigament pujaven les barques a Dalt Vila, i ho feien per aquest carrer.

Com el colom missatger  que sempre retorna al lloc on va néixer, de tant en tant m’agrada passar una estona a Badalona. Els romans la feren eterna. D’altres voldrien canviar-la. Si pretenen empitjorar-la no ho aconseguiran. No hi ha mal que quatre anys duri... Diuen.

Primavera adormida

Setmana d’emocions: dilluns Sant Josep, cremà als carrers de València i crema als plats de postres de Barcelona i altres punts de Catalunya. 

Espessa en el seu punt just. Ni massa líquida per a que no semblin “natilles” ni massa espessa per a que no semblin farinetes. Dolça però sense embafar. La mare la fan tant bona que no cal cremar-la. I no és que no m’agradi la crosta que tradicionalment es fa a la crema, però el regust del sucre cremat a vegades malmet el de la canyella i el de la pell de llimona que és més delicat.

Dimarts, arriba la primavera. No vull que em passi com al Serrat, que diu que “li hauria agradat estar despert” i em llevo d’hora per veure-la arribar. No m’he afanyat prou i quan baixo al carrer ja ha passat. Com un infant entremaliat  que té la vista als dits, es fica per tot arreu i toca descaradament els sentits més amagats de la gent. I en forma de vent indiscret aixeca les faldilles de les noies i fa posar drets els obrers que de bon matí fan el cafè a la barra del bar.  La gent s’esvalota i els guàrdies deixen fer.

La nostra vida va passant, insignificant, mentre que en altres llocs...

Estany Llong

Sota un pam de glaç i una capa de neu, molts estanys dels Pirineus fan com si no s’adonessin que ha arribat aquesta impetuosa estació, i sembla que la primavera hi dorm, que encara no s’ha despertat. 

Estany de Cavallers

Estany d'Aixeus

 Estany Llong i Portarró

Un filet d’aigua recorre el prat per sota. Tímidament i sigil·losa. El riu subterrani es va fent gran, esberla la neu i descaradament surt a la superfície i s’obre camí cap a les valls inferiors.

Aigües Tortes

Estany Llebreta

 La primavera semblava adormida però “temps ha” que ha despertat!

Anhels de llibertat (a Siurana)

Un matí de principis de març és un matí de finals d’hivern. Siurana primavereja, i el visitant aprecia també l’ànsia de llibertat. Des de la balconada natural anomenada “el Salt de la Reina Mora” es contempla una de les panoràmiques més fotografiades d’aquetes  comarques. 

Sóc així de poc original i, per enèsima vegada, emmarco el paisatge i faig l'inevitable foto. La llegenda diu que la reina mora va preferir llançar-se daltabaix, abans de ser conquerida. Va preferir la mort que l'esclavitud. És un gest romàntic que ha donat nom a aquest accident de la naturalesa. I la primavera és esclat i és il·lusió.

Dins del poble, que combina la tradició amb el turisme, hi ha un restaurant on a la porta hi ha penjat un cartell, on en molts idiomes ens anuncia que Catalunya esdevindrà el proper Estat d'Europa. La parella que el regenta darrerament ha aparegut als mitjans de comunicació, per la seva posició fiscalment independentista.

 L’escalada cap a la llibertat de la nació catalana continua. La paret és molt dreta. L’escalador de tant en tant s’ha d’aturar per recuperar forces. Malgrat que li resta un tros de roca en extraplom, i sap que la pujada serà llarga, ja veu el cel blau més proper. Un blau de final d'hivern, de principi de primavera.

 Des d'aqueta altura, a més de les muntanyes de Prades també s'observa una panoràmica completa de la serra germana del Montsant.

 S'acosta el final de l'hivern i la primavera vol arribar rebel. Té desigs de llibertat, com la Reina Mora.

Nevada a Barcelona 2010

Fa dos anys justos d’una tarda de neu a Barcelona. Es van acumular uns gruixos més aviat minsos, però suficients per a cobrir de romàntica bellesa alguns paratges de la ciutat, i per a que la canalla s’il·lusionés fent ninots i batalles de boles de neu. De passada també va col·lapsar part d’una ciutat que no està acostumada a rebre aquesta blanca visitant.

Els murs laterals del Palau Nacional semblaven més els del Kremlin de Moscou que els del MNAC de Barcelona, i l’estany allargassat que apunta l’Estadi Lluís Companys, tant emblanquinat recorda el del Taj Mahal.

Quan vaig arribar a dalt de Montjuïc, a primera hora de la tarda no hi havia gairebé ningú, i a l’esplanada olímpica es trepitjava neu verge. Més tard van arribar una colla de nois i noies que devien sortir de l'institut. Gaudien de la neu com si fossin a la Molina.

És el dia de la dona treballadora: la neu és femenina, com les formes arrodonides que resten després de la nevada.

Sóc dels que, (encara que només tenia 7 anys), vaig viure l'històrica nevada de Barcelona de l'any 1962. Aquest proper Nadal farà 50 anys. Aquell devia ser el meu bateig blanc, i espero que torni a fer-ne una com aquella. Mentrestant, ens hem de conformar amb petites enfarinades com la de fa dos anys. Em creixerà la barba de tan esperar... i serà blanca.

Fot-li foc

Als Països Catalans tenim per costum enviar a les flames, metafòricament, allò que no ens agrada. Per Sant Joan llencem al foc les andròmines que ens fan nosa, amb ninot inclòs. L’exemple més vistós el trobem al País Valencià amb les seves falles, i també en les torxes rentines dels fallaires pirenaics del Pallars i la Ribagorça.

A Sants som (a vegades) més moderats i el dia de l’Enterrament de la Sardina, des de fa una pila d’anys, es crema públicament el rei o la reina del Carnestoltes. Enguany li ha tocat el rebre a l’Àngela Merkel i no precisament per ser una Joana d'Arc.

Després de la vetlla a cos present de la difunta reina, armada amb les tisores escapçadores de drets socials, se la passeja per un bocí de la Carretera de Sants i altres carrers, abans de clavar-li foc a la Placeta.

Sembla lògic que l’hagin escollit a ella per fotre-li foc. La seva figura encarna la voracitat final de les ànsies retalladores. I a ella ni tan sols no l’hem votada! Per això, ja que no l’hem votat a les urnes se li ha botat foc, de la mà del Pitu, el seu creador, ajudat pel cansalader Alsina, i altres activistes de les Cotxeres de Sants. Les tisores, indultades de la crema han estat lliurades al Xarles del Centre Social de Sants, per si s’han de menester per contraatacar a tanta retallada.

És propi dels països oprimits cremar les banderes dels seus opressors. I la Merkel és la bandera del capitalisme ferotge que està empobrint i arrasant tot el que se li posa per davant.

Que el Pere Botero i els altres banyetes l’acullin en el seu paradís i descansi d'una vegada de retallar. Amen.