dilluns, 17 de setembre del 2012

Mort a Terradets


En Joan i en Miquel estaven al peu de la Roca Regina, una tarda de principis d’agost, preparant el material per escalar la paret. Començaren el primer pas de la via quan el sol ja no tocava la paret. Tenien pensat fer un bivac a mitja paret.
 Els cops de martell que feien ressonaven pel congost i els ocells aturaren una estona el seu vol i fitaven la roca, per endevinar d'on venia aquell repic metàl·lic.
 Quan el Joan i el Miquel ja eren a una alçada d’aquelles de vertigen, els ocupants d’uns cotxes que s’havien aturat per contemplar el paisatge, observaven l’escalada dels agosarats muntanyencs.
     - Que no els veus mare? – deia un noi d’uns dotze anys assenyalant la roca. – N’hi ha dos: un que va blanc i un de vermell.
      -  Jo no veig res...
      -  Sí dona - intervenia el seu home – Veus la clapa d’arbres?
      -  Sí.
      -  Doncs vés tirant amunt i quan arribes a aquella canal inclinada...
      -  Ah! Ara els veig. Verge Santíssima! Marc, no vull que mai t’enfilis a un lloc així. Ho sents? Pobres pares, com patirien si ho veiessin.
A la paret, indiferents a l’esglai que produïen als badocs que seguien els seus moviments, ells dos seguien fent via.
    -  Ja devem ser a una cinquena part del trajecte.
    -  Quan arribis a la reunió, fem un descans. – Li demanà el company.
En Joan, que era el que anava al davant, superà el pas que li faltava per arribar a un replanet on tenien previst fer la reunió. De sobte s’esfereí per la visió que tingué. A un racó de la paret, mig tapada per una caputxa negra hi havia una dona d’edat indefinida, cabells panotxa, pell blanca com si fos un ciri, amb una dalla a les mans i que li somreia perversament.
    - Què hi fa vostè aquí? Com ha pujat? Li preguntà esbufegant per l’ensurt i el cansament.
   - Saps qui sóc? – li preguntà la noia sense deixar de somriure.
    - No em dirà que és la mort!
   - Tu ho has dit. I em falten dues vides per acabar la jornada. He vingut a llevar-vos les vostres. No heu de tenir por.
Però en Joan en tingué i en un instant se n’adonà que el seu esport era massa arriscat i avui ho pagaria.
   - Em creia que eres una llegenda. - Digué en Joan, gairebé més blanc que ella.
  - La mort és real sigui quina sigui la forma de la seva presentació...
En aquell moment la corda que unia tots dos escaladors es tensà. En Miquel havia quedat en suspensió sense tocar la paret, i ell, que s’havia assegurat malament també relliscà i quedà penjant de la corda. Aguantava el pes de tots dos amb les mans.
Aleshores la dama aixecà l’eina de segar vides, disposada a tallar la corda. Dubtava: hi havia dies que la feina era especialment dura, va pensar.
Per la carretera un cotxe ocupat per dues persones feia xisclar els neumàtics a l’asfalt. La fatídica senyora mirà els ulls del Joan. Eren bells, suplicaven. Se n’enamorà. I llançà la godalla contra el cotxe. El va encertar just en una de les rodes davanteres i el cotxe caigué rodolant al fondal que s’obria al mig del congost.
-       Ja tinc les dues vides que necessitava – Digué la noia mentre ajudava en Joan a sortir d’aquell mal pas.
Més avall en Miquel també aconseguia la roca, més mort que viu.
- Joan! Deixa’m recuperar una estona! - Li demanà.
Ella mirà en Joan. Potser amb una tendresa inesperada en un moment com aquest.
-  Ara ja no em feu falta minyons.
-  Ens perdones la vida doncs?
-  Us perdono la mort... de moment. No saps què deia el poeta? “Amor per mort és anul·lat”. Jo ho he invertit i la mort per amor és la que ha estat anul·lada.
-  Estic en deute amb tu. – Digué en Joan agraït. - Com t’ho podria pagar?
Ella es tragué la caputxa i els cabells rojos se li abocaren per sobre el pit que palpitava d’emoció. I tornà a somriure, maliciosa i femenina. Els ulls de tots dos es van trobar en una mirada de complicitat.
Quan arribà en Miquel trobà en Joan sol. Lluny quedava l’ombra de l’ensurt. 
     -  Ens podíem haver matat! M'has salvat la vida, Joan...
     -  Agraeix-ho al cotxe que s'ha estavellat al riu.
    -  Però què t'empatolles? Quan aquells se l'han fotuda jo ja penjava de la corda!
En Joan preferí no donar més explicacions. Només l’amoïnava la frase de comiat que pronuncià ella. Quin significat exacte tenia aquell “A reveure”?

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada