Fa anys, al Baix Penedès vaig conèixer un parell de joves filòsofs aficionats, d’aquells de tebeo. I vaig poder escoltar com un d’ells proclamava que havia pres l’heroica decisió de viure la vida en directe, sense play-back, minut a minut, per no tornar a trobar mai més el raïm massa verd, com la guineu, que per no haver el raïm, va dir que era verd.
Tots dos van anar a asseure’s a prop de les vinyes dels seus
avantpassats. I cadascú carregant les seves eines contemplaven els ceps secs.
Asseguraven que d’allà no s’alçarien fins que no veiessin reverdejar la vinya
sencera.
I veien com apareixien els primers brots carregats
d’il·lusió de vida, i després els primers raïms. Esperaven tranquil·lament que
maduressin.
A finals d’estiu quan arribaren els veremadors els hauria
agradat anar amb ells i ajudar-los a tallar el raïm, i només per fer una mica
més de via anaren amb els altres nois i noies del sindicat a follar a la
cooperativa. Tenien pressa per beure’s el vi. Trepitjaven el raïm mentre
cantaven les cançons pròpies del temps de collita.
I després
esperaven que anés fermentant el most. Per a d’aquí un any o dos, o els que calgui – deien – , embriagar-s’hi.
Còmplices de l’espera.
(Pintures: Enric Domingo)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada