Venezia con te

Lasciamo sull'acqua la scia di coloro che tornano al posto da dove non andarono mai via. Al ritmo dei remi delle gondole, sentiamo il colpo del battacchio  delle  campane che battono  sul petto dei campanili che si riscaldano con la luce del tramonto. La cadenza delle serenate notturne passeggia sulla pelle, come una morbida carezza preludio di un allegro vivace.

Sull'acqua riflette la luce dei lampioni, mentre gli amanti percorrono  i canali nella gondola mentre si sussurrano parole senza senso e si guardano negli occhi.  E quando è che la sensazione è notevole perdita del senso.

La Piazza San Marco è allagata e passerelle sono stati installati per evitare i piedi bagnati. Piccole soluzioni per piccoli problemi. Si attraversa il Canal Grande dal Ponte di Rialto. Grandi soluzioni per grandi ostacoli. E in questo caso, a volte le difficoltà sono superate lasciando un pegno di arte.

 Persi lungo  le  laberintiche viuzze di Venezia gli amanti forse persero la ragione i si bagnarono i piedi quando salì la marea. Dopo, seduti su un banco, confusi tra i turisti  si resero conto que non erano da soli e che l'amore muta  come il tragitto del Vaporetto.

  I fanali illuminano il buio nella notte sensa luna , Dove dorme la luna di Venezia? Che si dicono gli amanti quando si chiude la porta della loro camera?

 Ai piedi di un canale, al tavolo di un caffè, ci raggiunge  il lamento di Aznavour che con emozione canta la sua solitudine. Che tristezza coloro che hanno perso l'amore. Che  gioia  gli amanti che si possiedono. Coloro ai quali  i tempi antichi hanno lasciato un dolce vissuto. Quelli che senza dolore sentono la nostalgia del passato e che nel tempo ricorderano questo momento perché sarà parte del tutto.

 Venècia amb tu

Deixem a l’aigua l’estela d’aquells que tornen al lloc del que mai no van marxar. Al ritme dels rems de les góndoles, escoltem les campanes que bateguen en el pit dels campanars que s’incendien amb la llum del capvespre.  La cadència de les serenates nocturnes passeja per la pell, com una carícia suau que preludia un allegro vivace.

A l’aigua es reflecteix la llum dels fanals mentre els amants recorren els canals amb la góndola mentre xiuxiuegen paraules sense sentit i es miren els ulls. I és que deu ser que quan el sentiment és molt fort fa perdre el sentit.

La plaça de Sant Marco s’ha inundat i han instal·lat passeres per no mullar-se els peus. Petites solucions per a petits inconvenients. Travessem el Gran Canal pel pont de Rialto. Grans solucions, per a grans obstacles. I com en aquest cas, a vegades les dificultats són superades deixant-nos una penyora artística.

 Perduts pels laberíntics carrers de Venècia  els amants potser van perdre la raó i es mullaren els peus  quan va pujar la marea. Després asseguts a un banc, confosos i confusos entre els turistes es van adonar que no estaven sols i que l’amor és canviant com el trajecte del Vaporetto.

Els fanals il·luminen la foscor en una nit sense lluna. On dorm la lluna de Venècia? Què es diuen els amants quan es tanca la porta de l’estança?

Al peu d’un canal, a la taula d’un cafè, ens arriba el lament de l’Aznavour que amb emoció canta la seva soledat. Quina tristesa els que han perdut l’amor.

Quanta plenitud tenen els amants que es posseeixen. Aquells als que els temps antics han deixat el solatge d’un dolç record. Els que quan enyoren una altra època és sense dolor i que d’aquí uns anys recordaran aquest present perquè formarà part d’un mateix tot.