diumenge, 7 d’octubre del 2012

Vull agafar-te la mà


Aquesta setmana mateix els beatles-maníacs de tot el món han commemorat el cinquantenari de l’edició del “Love me do”, la primera cançó que va enregistrar el seu grup preferit ja amb la formació que els va fer immortals: John, Paul, George i Ringo.
Personalment aquesta data em va agafar molt petit. Però no vam trigar gaire a assabentar-nos de l’existència dels Beatles. El nen de l’escola que primer me’n va parlar els anomenava “els Bitters”, i a la ràdio començava a sonar el “She loves you”. Pejorativament, la gent gran els anomenava melenuts o simplement ye-yés
Un oncle meu es va comprar el disc petit del “A hard day’s night”, on hi ha 4 cançons. Quina música la d’aquell grup de Liverpool! Em semblava impossible que amb tres guitarres elèctriques, una bateria, i les veus es pogués fer aquella meravella, i sempre que anàvem a casa l’àvia el posàvem. Quin fart d’escoltar una i una altra vegada aquelles 4 cançons. No sabíem què deien però cantàvem a sobre les seves veus amb aquell anglès inventat, amb accent de Sants. De tant que em sabia les cançons, quan n’acabava una, ja endevinava amb quin to començava l’altra, fins i tot quan havíem de girar la cara del disc.
Uns anys més tard a casa també compràrem discos dels Beatles, sobretot aquells petits de 4 cançons, i ja sabíem diferenciar les veus de cadascun dels Beatles. Tot i reconeixent els mèrits de tots 4, l’imprescindible aportació del McCartney, i també del Harrison, el meu predilecte era (i és encara) el John Lennon. Més endavant els elapés, en durar més, permetien escoltar les cançons més còmodament, sense haver d’estar tan pendent del tocadiscos per girar constantment la cara del disc.
Recordo que quan va aparèixer l’Abbey Road, tot i que encara era molt jove, ja era el suficientment gran per a fer-me tot sol la motxilla d’anar d’excursió, i el que durava una cara era el temps que trigava per enllestir-la. Amb el “Come together” despenjava la motxilla i el sac de dormir, mentre rumiava, com fer-ho a l’hora d’anar a dormir per col·locar el meu sac al costat del d’ella. Amb el “Something” entaforava al fons de la motxilla uns rotxetons de recanvi, una samarreta i uns calçotets nets. “Maxwell’s silver hammer”, el martell per clavar les piquetes de la tenda que havíem llogat a l’UEC, el piolet i els grampons. “Oh! darling” La passió que hi posava el Paul en cantar-la, era la que jo sentia quan la veia a ella. “Octupus garden”, capelina per si plou (“Rain”, en deien ells) cantimplora, carmanyola i llanterna,“I want you”... que s’acabava en sec, coincidint amb el nus final de la motxilla, després d’afegir-hi les darreres peces de la llista, manyoples, ulleres d’esquí, gorra i cangur. Aleshores girava el disc i escoltava més tranquil·lament el “Here comes the sun”, ens llevaríem d’hora per a que quan sortís el sol ja estiguéssim pujant al cim. “Because” Per què no havia gosat dir-li encara que l’estimava, si pensava en ella 8 dies a la setmana? Després escoltava totes les altres cançons de la cara B de l’Abbey Road” tan ben entrellaçades, fins el “Carry that weight”, que és quan em carregava la motxilla, que com sempre pesava massa...
Han passat molts anys amb la companyia d’aquestes músiques, però em sembla que va ser ahir (“Yesterday”...) i tornaré a dir-li a ella: “I wanna hold your hand”.

3 comentaris:

  1. Sí que tenen un toc naïf, aquest olis, però crec que és també la seva gràcia...
    La portada de l'Abbey Road,la trobo xulíssima. És el que m'agrada més.

    ResponElimina
  2. Ei... Però les cares del primer estan molt i molt bé, eh? Genials, vaja!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Les cares del primer, és un muntatge fotogràfic, anterior al photoshp, a l'estil d'Andy Warhol

      Elimina