Posats a triar em quedo amb el de Sants, per molts motius. El rei del Carnestoltes no mata elefants. El rei de Sants no roba al poble ni té gendres que imitin el seu ofici de lladre. Ni filles que cobrin sous desmesurats a la Caixa. El rei de Sants no té una dona cornuda i emprenyada.
El rei Sants no diu mentides sobre la llengua catalana,
ni persegueix quimeres. El rei de Sants per una setmana ens ha caigut simpàtic.
Per proximitat amb el Cap i Casal es mereixeria ser el Comte de Barcelona, més
que el Borbó, que el deté gràcies al Franco. El rei de Sants té tot el dret a
tenir amants, però si l’ha de portar a sopar, ho paga de la seva butxaca, i no
de la nostra.
Mentre el Pitu, creador com sempre, del rei Carnestoltes de
Sants, li clavava foc, pels altaveus de Ràdio Sants sonava un bonic poema del
segle XIX, adaptat com a cançó pels Mesclat: “Si el rei vol corona, corona li darem: que vingui a Barcelona i el coll
li tallarem”.
El rei de Sants ha tingut un bon final, ha acabat a la foguera.
Els capricis del foc purificador han fet la resta. La corona ha estat de foc.
Potser no es mereixia aquest final. Aquest rei no ha provocat retallades al poble perquè no ha viscut en palaus ni ha fet excessos a costa de les arques públiques.
El bisbe que li ha cantat les absoltes és un bisbe de pega, sense creus d'or ni anells caríssims, ni simpaties per al Rouco Varela ni els altres bisbes de l'Opus.
Mentre se li doblegava el cap pensava en una frase que a vegades utilitza la meva família: diu que es troba bé però el cap li penja.
I és que a Sants des de sempre som republicans. I ens agrada més la marxa de festa que la marxa real.
I és que a Sants des de sempre som republicans. I ens agrada més la marxa de festa que la marxa real.
I finalment ha perdut el cap. Ho sap tothom: el de Sants és el putu rei.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada