Neu al cor

Ha nevat al cor de Catalunya. Montserrat és a prop del centre geogràfic del Principat. Per a alguns Montserrat és el cor i per als que hi busquen un sentit més espiritual, és l’ànima.

En tot cas, a les darreries de febrer, la neu, obedient al refrany popular, fuig com un llebrer, i allà on hi toca el sol es fon de pressa.

El caminant s’enfila muntanya amunt i passa pels llocs més obacs i ombrívols on la neu es conserva. Al Pla dels Ocells fa una aturada. Potser pensa amb algú amb qui havia estat aquí mateix. Una persona estimada que mai més deixarà les seves petjades a la neu.

La solitud i el silenci dels camins sovint ajuden a pensar en temes transcendents. En l’amor i en la mort. La mort és un dels anomenats misteris que més ens costa de superar mentre som vius. Tot i que de misteri no en té gaire, ja que tots sabem amb certesa que inevitablement ens ha d’arribar. Això no treu que quan se’ns en van les persones que estimem ens sentim abatuts, tristos, i a vegades enfonsats. Ens queda la memòria per anar tirant. Aquells records de la persona que ens deixa i que ens reconforten una mica. 

Pels camins de Montserrat, i encara més a altres rutes de muntanya s’hi troben diferents tipus de vianants. Els que passegen, els que caminen, els que corren i darrerament, cada cop més es troben els que kilianjornetegen. 

Han penjat una estelada als vessants de la Gorra Frígia i això fa pensar que alguns escaladors fan via cap el cim, mentre tots plegats fem via cap a la llibertat del nostre poble. En pocs mesos hem vist que la ruta cap a la independència de Catalunya s’ha accelerat, i ha canviat el pas.  Hi ha estones que sembla que la velocitat del procés sobiranista afluixa, i en canvi de sobte ens adonem que la història s’accelera i que estem fent passes kilianjornesques. 

Les històries sempre són emocionants i no sempre en sabem el final. Al camí de la Caputxeta Vermella l’esperava el llop. Al nostre camí ens trobarem una llopada sencera: el llop del Constitucional, que ens voldrà aplicar unes lleis contràries als drets que tenim com a poble. El llop d’algun militar caspós a la reserva, que expressa en paraules criminals el que molts dels que estan en actiu callen. Els llops famolencs de la premsa espanyolista adversa. Els llops que en lloc de dents tenen ribots i els llops que en lloc de parlar amenacen. 

Ens queda molt per enraonar i molta pedra per picar.

L’embranzida que hem pres és tan engrescadora que ja no té aturador. Que bordi la gossada. Els gossos són servils, obedients i fàcilment domesticables. Les persones han de ser lliures, cultes, i en l’aspecte de les seves justes conviccions: irreductibles.