Extenses nuvolades engrandeixen l’horitzó, fan més blau el
cel que fuig de la tarda assolellada. Als afores el poble el vell seu en un
marge baix. Com si tot el seu ésser estigués pendent del brot de fonoll que du
a la boca, i que li endolceix una mica l’espera de la mort. Un any? O dos, o
cinc... Hi ha qui arriba als cent. O res! Aquest pensament l’espanta. Sacseja
lleument el cap, se’l foragita. Escup branca i saliva. Pren el bastó i s’alça.
El sol encara és alt i ell va cap a la posta. Viu al capdamunt del poble i puja
lentament el pendent. L’Eulàlia de cal Xic el forner el veu passar. Enretira
els ulls de les puntes que sorgeixen de la dansa i xerroteig dels boixets. El
recorda d’abans de la guerra, quan ella era una de les noies més boniques del
poble, una mica envejada per les altres. Però ara tant se val. Ell està tan
xacrat com ella. El seu mirar encara gaudeix de la serenor de saber-se maca, de
sentir-se mirada i mimada pels bordegassos dels masos i els senyorets
d’estiueig.
El seu xicot havia tingut poques responsabilitats, però era
catalanista i el vingueren a buscar quan perderen la guerra. Un senyor de
ciutat, amb bigoti fi i amb somriure fatxenda, presumit i antirepublicà, el feu
emmanillar. Amb les mans al darrera i la cara assenyalada. Li havien pegat amb
les mans lligades al darrera. “Covards!” Mantenia però la mirada valenta quan
se l’endugueren a dins de l’auto negre.
Ella l’havia mirat aterrida... les
dones presagien. Els llavis no menteixen, i al darrera del vidre, malgrat que
ell li dedicà un somriure, secretament,
molt dignament, ell també tenia por. Els llavis del traïdor tampoc no mentien.
Molt endins volien creure que obraven justament. Anys més tard es casà amb el
seu actual marit, que a dins de casa, greument malalt, baveja pensaments, lents
i inofensius. Potser pensa en el seu fill, que viu a ciutat. Ensenya a una
escola superior. O potser és la universitat? Pensa però no recorda. Recorda
però no pensa. Es mira els seus alumnes. Alguns somnien en cotxes esportius,
d’altres esperen l’hora de l’eixida, per sortir, disparats amb les motos i les
xicotes al darrera.
Al carrer, desanimat, se sent la vida al cor. Se li escapa
poc a poc, o la manté feixugament. ja no és jove i te els pares lluny, vells i
malalts. Això li fa mal a l’ànima. Només hi creu perquè la sent. Entre pell i
pell, allà on dol més. Amb els sentits esgarrinxats va al parc.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada