La Canal de la Llum

Fa algunes setmanes, mentre feia unes fotos pels voltants de Santa Cecília de Montserrat se m’acostà un home. Em mirà de fit a fit:

 - No em coneixes? – Preguntà sense deixar de mirar-me.

 - Bernat? – vaig contestar mentre guardava la màquina dins la funda.

 - Sí! Han passat molts anys, oi?

 - No gaire! Només mitja vida...

Després d’una conversa sobre la casualitat de trobar-nos justament a Montserrat, on de joves havíem fet junts alguna excursió, m’explicà una part de la seva vida.

-         La distància és el que ens va separar, físicament i emocional. Potser també influí el fet que la nostra parella no tenia uns fonaments segurs. Ens vam casar molt joves, de penal, com es diu vulgarment. La meva àvia en deia: fer Pasqua abans de Rams.

   Tot va començar fa 40 anys, quan jo acabava de fer els divuit. Havia anat a escalar a Montserrat i dormia a Santa Cecília, a una dependència que havien habilitat per a refugi pels excursionistes, i que també s’utilitzava com a alberg juvenil. Era estiu i a l’alberg hi havia un grup de nois i noies estrangers, d’aquells que ara anomenem motxillers, i pertanyien a una associació juvenil de diferents països que es bellugava per Europa. 

Em vaig fixar en una de les noies: la Hashend.  Era una noia molt bonica: amb una cabellera gairebé blanca de tan rossa i uns ulls tan clars que es feia difícil de mirar-los sense enlluernar-se. Vestia, com moltes joves de l’època, amb robes d’estil hippi: faldilles blanques de cotó i brusa estampada de floretes.  
Un matí que no podia dormir més, vaig observar-la com sortia, molt d’hora de l’alberg i es dirigia cap a un camí que s’endinsa a la muntanya. Feia un parell de dies que me la mirava de lluny, sobretot als vespres, quan compartíem la llarga taula del menjador per a sopar, però mai no li havia dit res. La vaig seguir alleugerint el pas, per a aconseguir-la

- Bon jour – vaig dir utilitzant l’única llengua que sabia una mica. Per sort ella també parlava francès, malament com jo, i ens entenguérem... a mitges.  M’explicà que era holandesa, però fent servir l’expressió Nederland, amb una pronunciació tan estranya per a mi, que no l’entenia. Aleshores va fer un gest molt graciós, s’ajupí, i amb una mà arran de terra: pays bass! “Ah! Holanda!” La conversa s’animava a mesura que pujàvem pel camí, en direcció a la Canal de la Llum. “Je m’appele Bernat”.  “Je suis Hashend” respongué, allargant-me la mà. La manera com aspirava la H, m’esgarrifà de tan sensual que era.

Rèiem de tot, sobretot del que ens costava entendre’ns. M’explicà que estava enamorada de Klaus, el noi més gran de la colla, però que l’havia vist fent-se petons amb la seva millor amiga, la Ida. 

En arribar a la Font de la Canal de la Llum, que brolla  dins d’una mena de cova que fa una immensa roca repenjada a la paret de la muntanya, hi entràrem. Ens asseguérem al costat de la font. Tot i que era estiu, allà s’hi estava molt fresc. Ella xerrava molt i jo no entenia ni la meitat del que deia.  Al cap d’una estona va voler que tornéssim a Santa Cecília. Jo feia veure que no l’entenia, volia estar més amb ella. “Nous allons ou est tout le monde!” 

No vaig poder dissimular més i vam tirar avall. Com que ella no duia un calçat prou preparat per aquells camins, en algun pas, li agafava la mà per a que no rellisqués, i la retenia tot el que podia. Li vaig proposar de tornar-hi demà. I tornàrem a pujar a la font. Diuen que a Montserrat hi ha unes forces ocultes molt poderoses. Jo hi crec d’ençà d’aquell matí. 

No em podia creure que la Hashend no rebutgés els meus petons i les meves abraçades. Aquell dia ens quedàrem a la cova fins el capvespre. El seu cos tenia la bellesa dels camps florits holandesos, i feia la olor de la mar retinguda pel gran dic.

A finals de l’abril de l’any següent, després d’un casament a corre-cuita, va néixer la nena. “Posem-li Llum” – proposà la Hashend. 

Ella compaginava els estudis de medecina amb una feina que va trobar a la consulta d’un metge. 
Al cap d’un parell d’anys va aconseguir una beca a la Facultat d’Amsterdam. Poc em pensava, quan ens acomiadàvem a l’Aeroport que allò era una separació definitiva. Havia de passar-hi mig any però es retrobà amb el Klaus i va recuperar aquell amor que li havia quedat estroncat.

  En divorciar-nos tots dos coincidírem que, de moment, la Llum es quedés amb mi a Barcelona, i la Hashend es quedà a viure a Amsterdam.  

Els matins eren nostres. L’anava a despertar a la seva habitació. Mentre preparava el meu cafè i la seva llet amb Nesquik, l’havia d’anar cridant: Llum, que el mestre es fa vell! “No és un mestre, és una senyu” em corregia. En moltes coses s’assemblava a la Hashend, però era tossuda i impacient com jo. “Llum que farem tard, espavila!” Després s’havia de menjar els cereals i les galetes de pressa, mentre jo li preparava l’entrepà per a l’hora del pati. 

Era l’estona del dia que xerràvem més. Ella també tenia els seus problemes, com cadascú de nosaltres: “La Míriam no m’ajunta, i el Dídac m’estira les trenes”. I quan es tancava al lavabo no hi havia forma que en sortís. “Llum, acaba d’una vegada” “Encara no estic”– em renyava ella a mi. “Surt, que ja et pentinaré jo!” Cada dia acabàvem havent de córrer pel carrer per a que no fes tard a l’escola.

Passà  algun temps...

 - Per molts anys Llum, - li vaig dir quan la vaig veure entrar a la cuina descalça i en pijama. - Avui no cal que corris, que és dissabte.

 - Puc obrir el regal? – preguntà assenyalant el paquet que hi havia sobre la taula.

 - No prefereixes esmorzar abans? - vaig mentir, ja que jo tenia més ganes que ella de que l’obrís.

 - Ja sé què és. – digué mentre sospesava la capsa embolicada. Hi acostà l’orella i l’escoltava.

 - Com no haig de ser gran, si la meva nena ja té set anys! T’agrada? És el que volies? - S’emportà corrent el regal a la seva habitació.

 - És perfecte papa. – cridà des de lluny.

 - Quan acabem d’esmorzar hem de parlar de tu, de la mare i de mi.

 - La mama vol que vagi a viure amb ella, oi? – digué entrant de nou a la cuina. Em semblava veure la Hashend. Cada dia s’hi assemblava més.

 - De moment vol que passis aquestes vacances de Setmana Santa amb ella a Amsterdam. Després tornaràs aquí. I passat l’estiu la mare vol que et quedis amb ella. Quan ens separàrem vem quedar que passaries temporades llargues amb tots dos, i ara la mama et necessita...

-         Jo tinc ganes de viure amb tu, però també m’estimo la mama. – digué mentre s’asseia a taula.

 - Ens tindràs a tots dos... separats. I posa’t les sabatilles que et constiparàs... I la bata!

 - Ja no t’estimes la mama? – cridà des de l’habitació.

 - I tant! Però la vida fa moltes voltes, i hi ha coses que s’acaben.

 - Hi haurà també el Klauss? – preguntà tornant a seure a la taula de la cuina.

 - És clar que sí. És el seu company. - vaig contestar mentre posava la llet al foc.

 - Què vols dir amb això de company? Són nòvios o no? A la classe jo tinc molts companys, però un sol nòvio.

 - Tens nòvio? - vaig preguntar mentre comprovava per sota la taula si duia les sabatilles posades. – No m’ho havies dit. I qui és?

 - És que ho som des d’ahir. És el Dídac.

 - El que t’estira les trenes? – Indubtablement era com la Hashend.

 - I si haig de viure amb la mama a Amsterdam no el veuré més?

 - Quan sigueu grans, si encara sou nòvios podreu triar. Ell pot venir a Amsterdam, o tu pots tornar a Barcelona.

 - I si la mama i el Klauss se separen, tornareu a estar junts?

 - Això no ho sé. No podem saber amb certesa què passarà demà, ni què farem el mes que ve.

 - Però si passés, tu aniries amb la mama a Holanda, o ella tornaria a Catalunya?

 - Això que dius és com un conte. La vida, ja saps que no és com a les pel·lícules.

 - Doncs a la classe, la Míriam primer era la nòvia del Manel, després ho va ser del Marc i ara ha tornat amb el Manel! – i va afegir convençuda – Veus com a la vida real també passen coses com a les pelis? I diuen que quan siguin grans es casaran!

 - Potser tens raó. Ja t’he dit que no hi ha res escrit, que tot és possible... o no.

 - I si es casen? - va fer la Llum  fent un posat teatral.

 - Qui, la Míriam i el Manel?

 - La mama i el Klauss! Papa, a  vegades sembles tonto! Li hauré de dir pare?

 - Si això que dius passa, ja ho decidireu allà.

 - És simpàtic? Li hauré de parlar en holandès? – digué posant-se un dit a dins d’un forat del nas.

 - El parles molt bé. I t’he dit moltes vegades que no et burxis el nasset a la taula...

 - Amb la mare és normal que li parli en holandès, però als pares se’ls parla en català. A la classe, la Nika parla amb la seva mare en romanès i al seu pare en català.

 - A Holanda, els nens i les nenes parlen en holandès als seus pares...

 - Si són romanesos també? – m’interrompé mentre sucava el mateix dit del nas al got de nocilla.

 - Què prefereixes, cereals o pa amb tomàquet amb pernil dolç?

 - No canviïs de tema Bernat! Pa amb tomàquet i pernil. És el mateix que em vas posar ahir? I tu no tens nòvia? La tarda que vàreu sortir tu i la Maribel, trigàveu molt a tornar.

 - a ho saps, que nooo... – vaig dir arrossegant la veu. – Només som companys de feina.

 - Companys? Quina classe de companys?  Em puc endur el regal, per a ensenyar-lo a la mama?

De sobte em vaig adonar que el Bernat canviava de cara:

 - Perdona noi... m’estic embolicant massa oi? - Va dir en Bernat mirant-me i desviant tot seguit l'esguard cap a l'aparcament de cotxes.

 - M’interessa la teva vida... – quina edat té ara la Llum?

 - Ja és una dona... I segueix a Amsterdam. Perdona, no m’havia adonat de l’hora. Tens mail? T’enviaré unes fotos de la cova de la Font de la Canal de la Llum.

Vaig veure com el Bernat pujava al cotxe i s’allunyava en direcció a Can Massana. Ha passat mitja vida però la Llum de la Canal segueix il·luminant la seva existència... tant com el seu nom.