Des de Mallorca a l'Alguer

Potser els enemics de la llengua catalana, en la seva malaltissa dèria per fer-la desaparèixer, es pensen que ens cansarem de defensar-la. Ja s’ho poden treure del cap.

Estem farts de sa persecució secular de sa nostra llengo. Estem tips que no deixin la nostra llenga en pau!! Però una cosa és estar tips, o farts i una altra és rendir-se. Els castellans no cessen en la seva dèria d’atacar el català, de trossejar-lo, de menystenir-lo, de rebatejar-lo com a lapao, o “la otra”. Naltros no cessarem en la seva defensa.

Aquest modest  blog s’afegeix a la cadena de blogs, que donen suport a la lluita heroica de la comunitat educativa de les Illes Balears i Pitiüses en defensa del català i de la qualitat de l'ensenyament públic. És la mateixa lluita del Principat, de la Franja d’Aragó, del País Valencià, de la Catalunya Nord...

Amb permís de la Maria del Mar Bonet, manllevem el títol d’una de les seves cançons per començar un recull de retalls d’altres cantants i poetes dels Països Catalans que com ella, en una cançó o altra han cantat en defensa pròpia.

Avui s'agafen les mans, des de Mallorca a l'Alguer. Els mots que canta la gent: vives paraules que entenc, que tots parlam es mateix.

Com deia en Llach: Ho volem tot... Clar que sí!

  
Com deien els Obrint Pas:  No podran res davant un poble unit alegre i combatiu.
 
Com diria Martí Pol, (ara que tot ja ha començat a fer-se): Tot és possible.
 
Com deia L’Ovidi Montllor: Ja no ens alimenten molles, ja volem el pa sencer, vostra raó es va desfent, nostra és força creixent.

Com deien els Dharma: Contra el fusell, un somriure!
 
Com deia en Raimon: D'un temps que ja és un poc nostre, d'un país que ja anem fent.
 
Com deia el Joan Isaac: Sent que no es sent espanyola, que les castanyoles li queden molt lluny. I es pinta en el front l'estelada. El toro d'Osborne avui ho té cru!
 
Com deia el Jaume Arnella: És ara amics, és ara!
 
Com deien els Gossos: Ho aconseguirem!

Com deia la Núria Feliu (amb música de Brel) : Quan la parla és un clam, quan la parla és un fet, quan el poble és memòria i el dret a viure, un plet... El clar País, el meu.

Com deia el Pi de la Serra: ...Ha nascut a Barcelona i per tant és espanyol? Si els fills de puta volessin no veuríem mai el sol!
 
Com deia la Trinca: això de Nació espanyola, va sortir de carambola.
 
Com deien els Mesclat: La llengua es desrovella, quan expressem la raó i això fa mal d'orella al colonitzador.

Com deia el Pere Tàpies: Mai no es cansa el meu país, no ha perdut l'esperança. L'esperança de ser ell, per això molts cors bateguen, mai ningú no hi ha pogut sap ben bé per on navega.

Com deien els Catarres: jo que porto els Segadors com a politò del mòbil, la senyera al balcó.

Com deien els Sau: El pare treia la senyera...  mira aquestes barres, representen tot el que tu ets... agafaré aquest sentiment i el tindré sempre dins el meu cor i seré fort!
 
Com deien els Pets: No n´hi ha prou amb ser català, cal que ho tinguem molt clar.
 
Com deien els Lax'n'Busto: És temps de ser valent, és temps de ser concient, que cal cor i cervell i no volem perdre ningú en aquest camí. Tornarem a ser grans, hi tornarem!
 
Com deien els Brams: Embriac d´amor llenço el puny al vent, jo vull per demà la meva terra lliure!
 
Com deien els Coses: El campanam revoltat, fa tremolar tot el mapa, que s'agita com un mar i que aixeca grans onades. I el campaner de Taüll, des de dalt de la muntanya, campaneja com un foll perquè no s'apagui l'aire.
 
Com deien Al Tall, en boca dels Maulets: Tallarem la cua a Felip de Borbó!
 
Com deia la Marina Rosell: Cant valent de les veus dels poetes, no emmudeixis avui ni t'apaguis; fes reviure altre cop l'esperança i recorda'ns allò que vàrem ser.
 
Com deien en Ramon Muntaner i Joan Ollé: Li agraeixo immensament, el temps que m'ha dedicat; Gràcies, Senyor President; i recordi: llibertat!

Ara que al Principat alguns demanen una tercera Via, d’entesa amb l’Estat Espanyol, no he sabut trobar entre les lletres dels cantants i poetes citats, cap referència que ens l’aconselli. Em quedaria amb el vers final d’un dels més coneguts poemes de

Joan Maragall: Adéu Espanya!

L'ovella negra

Pasturant pels alts prats de les valls d’Àneu m’adono que tot el ramat de bens són blancs. O d’ovelles que en diuen més avall, i corders que en diem per les terres de ponent, tant se val, tots són blancs. I tots enfeinats a menjar la suculenta herba de les alçades. 

Els xais s’han quedat al tancat de la cabana del pastor i la resta del ramat no s’ha d’amoïnar d’altra cosa que d’escollir els brots més bons.

Ara ja no hi ha llops que ens facin patir de ser menjats. Ni ósses (de moment) que ens distreguin de la nostra tasca d’engreixar-nos, de fer llustrosa la llana blanca, que abrigarà altres animals que generalment caminen sobre dues potes i viuen molt més avall.

Tot això és idíl·lic, bucòlic gairebé gosaria dir, però encara no he resolt la irregularitat que he detectat. No hi ha ovella negra!! Com pot ser això? Un ramat d’ovelles sense el be negre? “Il ne pas possible” que dirien els que parlen francès a l’Arieja. “No me lo creo” dirien més a ponent o molt més al sud. “Is not real”, dirien les llanudes ovelles angleses.

Però és tal com els ho explicot, no hi ha ovella negra, no vulgos saber perquè! Certament un ramat d’ovelles sense eixa nota discordant és avorrit.

Miro cap els cimals... hi ha unes quantes cabres, d’aquelles que tothom diu que mengen de tot, però que m’he adonat que si poden triar, s’estimen més l’herba fresca que els matolls ressecs. I de cabra negra: ni rastre. Ni tampoc cap a la vall.

Veig el pastor i el seu gos que són dalt de la collada. El pastor fa un xiulet i el seu gos s’acosta cap a mi, pressionant-me per a que em reuneixi amb les meves companyes. 

És una gossa negra, com una nit sense lluna. Corro cap al ramat i les meves potes del davant són a punt d’ensopegar. Em fixo bé on poso els peus i les mans, i aleshores me n’adono, les meves cames són negres com les de la gossa. El be negre.... sóc jo! Sóc la diferent! La nota discordant, la nota fosca entre la blancor.

Aquella bèstia, que és posada d’exemple quan es vol reblar una afirmació d’incredulitat: I un be negre! O com a exemple desimplificant quan algú de la comunitat no segueix l’estela triomfant de la resta: és l’ovella negra de la família.

Quan el ramat va cap a la dreta, l’ovella negra va a cap l’esquerra. No ho pot evitar.

Un matí d'estiu, una vida

El riu baixa en calma,

envoltat de prats de frescor.

No estic somniant,

em sembla....

 Les darreres flors de l’estiu

que s’acaba

s’assadollen de sol i d’aire pur.

 L’aire les belluga,

lleugera alenada,

com una carícia

que fa una mà estesa. 

Hi ha una música de fons:

el so de l’aigua i dels ocells.

Violes i flautes, fusta i vent.

I núvols silenciosos

sobre el cel blau. 

Un saltamartí se m’asseu a la cama,

ens mirem uns instants,

fa un salt i s’esmuny 

entre les herbes,

com els anys, que s’amaguen

entre les hores.

El sol crema i m’acull l’ombra

d’una noguera. 

Tanco els ulls

i escolto el brunzir

dels insectes.

L’arquet de l’estació

frega les cordes

 d’un violoncel.

Aquest matí no és meu,

visc rellogat en aquest dia,

tota la vida de manlleu,

vivències a terminis.

La llibreta d’estalvis s’esgota?

Potser encara tenim rèdit!

Un papalló es gronxa a una flor,

s’atura el temps que dura un calderó

i s’allunya entre semicorxeres.

La planta es vincla suaument

Amb el seu lleuger pes.

És flexible com una pregunta:

Res és poc? Tot és molt?

Una mica és Massa? 

Respiro fons i l’aire

és perfumat,

A un marge hi ha clavellines de bosc.

 Algú més s’estimarà

en aquest racó,

del temps eteri, de l’espai físic

dels somnis reals,

i dels imaginaris. 

Quan tu i jo no hi serem

L’aigua del riu

seguirà baixant.

Via Catalana d'alta velocitat

La vigília de la Diada Nacional ens trobàvem a l’Alt Empordà, al Port de la Selva, contemplant la marxa de torxes ran de mar i l’encesa de l’estelada d’espelmes de colors. 

Com hem comprovat en altres poblacions aquest mateix estiu, una majoria del poble es volcà a la festa. Fins i tot el Cafè Espanya lluïa una estelada, i el Cafè de la Marina, aquell que en Josep Maria de Sagarra va immortalitzar en la seva obra de teatre, tenia la façana coberta per una llarga bandera quatribarrada. 

Al matí ens havíem banyat a la propera Cala Fornells i nedant per sota l’aigua em semblà veure un peix com aquells que descrivia (una mica exageradament) el cronista Ramon Muntaner cap el segle XII, quan assegurava que fins els peixos de la Mediterrània duien pintades al llom les quatre barres. Potser l’entusiasme també em va fer veure les ratlles d’una juriola, del color que aquests mesos més abunda per Catalunya.

I l’11 de setembre viatjant cap a Barcelona per participar a la Via cap a la Independència, anàvem veient cotxes a la carretera lluint banderes estelades, com quan els aficionats del Barça llueixen la seva senyera anant cap el camp de futbol, perquè el seu equip juga alguna final important. I l'11 de setembre del 2013 hem passat, per golejada, la semifinal.

  

El tram que ens tocà, el 410, a Can Vidalet, d’Esplugues de Llobregat l’animació s’encomanava, com a la resta del país. Què podem explicar que tot el món no hagi vist? Cal que tornem a remarcar que tot Catalunya era una festa? 

Potser les emocions que més em va semblar trobar van ser la de l’esperança de la recuperació de la llibertat, la fraternitat que genera la il·lusió col·lectiva. La majoria de samarretes que lluïa la gent eren grogues, sobretot les que es van dissenyar per a l’ocasió, però no totes eren iguals. Com que es van esgotar, els participants a la Via per la Independència es van afanyar a aconseguir-ne de semblants, i que d’alguna manera també tinguessin l’estelada o algun altre distintiu que fes referència a la reclamació de la independència.

Molt a prop d’on érem un home lluïa la samarreta que es va dissenyar el 1976, quan a Catalunya es va organitzar la “Marxa de la llibertat, l’any següent de la mort del dictador feixista que detenia el poder des de feia prop de 40 anys. I l’eslògan d’aquella marxa era: “Poble català, posa’t a caminar”.

Al seu costat, la seva companya lluïa la d’enguany, amb un eslògan renovat: un metre més cap a la llibertat. Des d’aquella marxa han passat 37 anys. I aquell poble que amb fermesa es va posar a caminar, ha arribat a la Via d’enguany. Aleshores caminàvem... ara anem per la via d’alta velocitat!

Potser hi ha qui pensa que encara es poden esgotar altres vies, altres ponts de diàleg...

Així és com van deixar, metafòricament,  el darrer pont de diàleg espriuà, alguns representants dels partits neo-franquistes.

Els mastegots dels falangistes espanyols no van ser metafòrics, van ser reals.

Volem volar

Vaig tenir la immensa sort de ser a Àreu mentre s’organitzava la Cadena Humana a la Pica d’Estats, i el privilegi de participar-hi, concretament el dia 24 d’agost, dia de Sant Bartomeu. Com a santsenc que sóc hauria d’haver estat al meu poble celebrant la Festa Major, però les vacances m’enxamparen al Pallars Sobirà. Com a muntanyenc, pujar la Pica d’Estats també és Festa Major! 

Cal llevar-se ben d’hora i a les 5 del matí sortim d’Àreu. El Land Rover d’un voluntari de Sort ens puja fins prop del refugi de la Vall Ferrera i  comencem a caminar una mica abans de les sis del matí. A la darrera setmana d’agost els dies ja s’escurcen, i el sol es lleva més tard que nosaltres. Dalt de la primera serra que cal travessar es veuen uns llums dels que han sortit més d’hora encara. Em diuen que aquells s’han llevat a les 3 de la matinada! Serà veritat allò de que per assolir una fita, els catalans cal que ens llevem ben d’hora, ben d’hora, ben d’hora?

Així que es passa el refugi, el camí és molt costerut, i els que pugem hem d’anar amb llanternes. Sort que quan el camí surt del bosc, la lluna, tot i que està minvant del ple de fa tres dies, il·lumina els caminants. Quan arribem allà on eren els que ens duen avantatge, l’alba comença a il·luminar les altes valls.

Som més de 200 participants i més tard em diuen que moltes altres persones, que no estan inscrites oficialment s’han afegit a la pujada a la Pica, i que finalment haurem estat més de 300 persones en total que ens unirem al Port de Sotllo. Déu n’hi dó! 

Si sortir de casa per afegir-se a qualsevol acte reivindicatiu, a vegades costa un esforç, ja no dic res del que suposa desplaçar-se fins el darrer poble de la Vall Ferrera, i caminar, més de 4 hores de dura pujada, com a mínim, per arribar al Port de Sotllo, havent superat bastants més de 1000 metres de desnivell, abans de les 12 del migdia que és quan està previst que comenci la Cadena Humana.

Les eugues, les vaques i els vedells que pasturen per aquests bellíssims prats miren com puja la cua de gent, cap a l’estany de Sotllo, i el d’Estats, i més amunt encara. Ja estàvem avisats, enguany hi ha una mica més de neu que altres anys. Neu que ha aguantat tot l’estiu, i que les primeres nevades de la tardor sorprendrà abans de que es fonguin. 

L’aire és fresc, gairebé fred, però la pujada fa suar més d’un i més d’una. Hi ha gent gran que no sé d’on treu les forces per tirar amunt a tan bon pas. Segurament que la fortalesa la treuen de dins. Com una deu rep l’aigua de les entranyes de la muntanya. També hi ha mainada, que avui no es queixen de que es cansen, ni van preguntant a cada pas, com altres vegades si “faaaaalta moooolt per arribaaaar?”..

Quan ja resta molt poc per assolir el coll fronterer, el gruix de participants esperem que baixin els més matiners, els que han començat la Cadena al Cim de la Pica, per fer tots plegats la gran cadena, a la baixada de la tartera.

Porto la màquina de fotografiar, faig moltes fotos, als paisatges feréstecs dels volts de la Pica d’Estats, també de la gent, però poques del moment principal, que és el de la Cadena Humana. Per fer fotos m’hauria de deixar anar de les mans de les baules veïnes. "No es pot anar a la processó i repicar campanes", diu la saviesa popular.

El dia no és segur, algunes boires dificulten de tant en tant, la visió del cim de la Pica. L’home del temps ha pronosticat pluja per la tarda, i alguns núvols amenacen en avançar l’hora prevista... Per sort l’aigua s’espera i no mulla els centenars de persones que som aquí.

Què anem a buscar a la Pica, els participants de la Cadena Humana? Em sembla que la majoria de participants anem a buscar la llibertat del nostre poble. Aquesta cadena és més que un assaig de la Via cap a la Independència que travessarà tot Catalunya, d’aquí a uns dies,  l’11 de setembre. Per la quantitat d’estelades que es veuen pujant la Pica, i a tot Catalunya, és evident que el que tota la gent que s’està mobilitzant vol, és la independència de Catalunya. 

Aquest no és l’únic assaig que es fa de la Cadena Humana. Ho hem vist als mitjans informatius, se n’han fet arreu: a les ciutats i pobles, als barris aprofitant les seves Festes Majors, a moltes ciutats importants de l’estranger, a les platges, ran d’onades, nus o vestits i fins i tot sota l’aigua.

Algunes forces polítiques de Catalunya intenten aigualir o descafeïnar per endavant el clam de la Cadena, i han proposat disfressar-la amb eslògans tan superats com: “Volem votar”, per acontentar els que de moment es conformen amb el dret a decidir. Potser la intenció no és dolenta, però com deia l’enyorat Ovidi: “No ens conformem amb molles, ja volem el pa sencer”.

I és clar que volem votar, és imprescindible per a saber els resultats de la consulta, però a aquestes alçades, el que volem és volar! Volar ben amunt, i escapar dels opressors malintencionats que ens volen tenir estacats ben a prop de terra, mesells i sense moure’ns gaire. Perquè, hi ha algun demòcrata que no vulgui que votem?

Cal fer una cadena humana per poder votar, en un país on en teoria fa més de 35 anys que hi ha democràcia?

Sabem de sobres que aquells que no volen que esdevinguem lliures, no són demòcrates.

Els federalistes, unionistes o de la tendència que vulguin, tenen tot el dret a ser espanyolistes. Naturalment. Com els independentistes catalans tenen tot el dret a reclamar a separar-se de l’Estat que no els agrada, i al que estan units per la força de les armes, igual que qualsevol persona que no estigui bé amb la seva parella té tot el dret a divorciar-se.

De retorn a Àreu, ens reben els responsables del Pallars que han organitzat aquesta Cadena Humana, i també la Carme Forcadell, presidenta de l’Assemblea Nacional Catalana, que enguany no ha fet vacances.

El poble d’Àreu s’ha bolcat en aquesta iniciativa, i també molts altres de la Vall Ferrera, i de les valls veïnes de Cardós, d’Àneu, d’Àssua, etc. El campanar de l’església parroquial d’Àreu ha estat guarnit amb una llarga bandera catalana, i als vessants del Monteixo hi han instal·lat una estelada gegant. I molts dels balcons i finestres del poble llueixen estelades. La gent d’Àreu que no ha pogut pujar a la Cadena de la Pica, s’afegeix a la festa i organitzen una llarga cadena al carrer principal del poble.

Hi ha qui vol votar: jo també! Hi ha qui vol volar... jo encara més alt.