Via Catalana d'alta velocitat

La vigília de la Diada Nacional ens trobàvem a l’Alt Empordà, al Port de la Selva, contemplant la marxa de torxes ran de mar i l’encesa de l’estelada d’espelmes de colors. 

Com hem comprovat en altres poblacions aquest mateix estiu, una majoria del poble es volcà a la festa. Fins i tot el Cafè Espanya lluïa una estelada, i el Cafè de la Marina, aquell que en Josep Maria de Sagarra va immortalitzar en la seva obra de teatre, tenia la façana coberta per una llarga bandera quatribarrada. 

Al matí ens havíem banyat a la propera Cala Fornells i nedant per sota l’aigua em semblà veure un peix com aquells que descrivia (una mica exageradament) el cronista Ramon Muntaner cap el segle XII, quan assegurava que fins els peixos de la Mediterrània duien pintades al llom les quatre barres. Potser l’entusiasme també em va fer veure les ratlles d’una juriola, del color que aquests mesos més abunda per Catalunya.

I l’11 de setembre viatjant cap a Barcelona per participar a la Via cap a la Independència, anàvem veient cotxes a la carretera lluint banderes estelades, com quan els aficionats del Barça llueixen la seva senyera anant cap el camp de futbol, perquè el seu equip juga alguna final important. I l'11 de setembre del 2013 hem passat, per golejada, la semifinal.

  

El tram que ens tocà, el 410, a Can Vidalet, d’Esplugues de Llobregat l’animació s’encomanava, com a la resta del país. Què podem explicar que tot el món no hagi vist? Cal que tornem a remarcar que tot Catalunya era una festa? 

Potser les emocions que més em va semblar trobar van ser la de l’esperança de la recuperació de la llibertat, la fraternitat que genera la il·lusió col·lectiva. La majoria de samarretes que lluïa la gent eren grogues, sobretot les que es van dissenyar per a l’ocasió, però no totes eren iguals. Com que es van esgotar, els participants a la Via per la Independència es van afanyar a aconseguir-ne de semblants, i que d’alguna manera també tinguessin l’estelada o algun altre distintiu que fes referència a la reclamació de la independència.

Molt a prop d’on érem un home lluïa la samarreta que es va dissenyar el 1976, quan a Catalunya es va organitzar la “Marxa de la llibertat, l’any següent de la mort del dictador feixista que detenia el poder des de feia prop de 40 anys. I l’eslògan d’aquella marxa era: “Poble català, posa’t a caminar”.

Al seu costat, la seva companya lluïa la d’enguany, amb un eslògan renovat: un metre més cap a la llibertat. Des d’aquella marxa han passat 37 anys. I aquell poble que amb fermesa es va posar a caminar, ha arribat a la Via d’enguany. Aleshores caminàvem... ara anem per la via d’alta velocitat!

Potser hi ha qui pensa que encara es poden esgotar altres vies, altres ponts de diàleg...

Així és com van deixar, metafòricament,  el darrer pont de diàleg espriuà, alguns representants dels partits neo-franquistes.

Els mastegots dels falangistes espanyols no van ser metafòrics, van ser reals.