El riu baixa en calma,
envoltat de prats de frescor.
No estic somniant,
em sembla....
Les darreres flors de l’estiu
que s’acaba
s’assadollen de sol i d’aire pur.
L’aire les belluga,
lleugera alenada,
com una carícia
que fa una mà estesa.
Hi ha una música de fons:
el so de l’aigua i dels ocells.
Violes i flautes, fusta i vent.
I núvols silenciosos
sobre el cel blau.
Un saltamartí se m’asseu a la cama,
ens mirem uns instants,
fa un salt i s’esmuny
entre les herbes,
com els anys, que s’amaguen
entre les hores.
El sol crema i m’acull l’ombra
d’una noguera.
Tanco els ulls
i escolto el brunzir
dels insectes.
L’arquet de l’estació
frega les cordes
d’un violoncel.
Aquest matí no és meu,
visc rellogat en aquest dia,
tota la vida de manlleu,
vivències a terminis.
La llibreta d’estalvis s’esgota?
Potser encara tenim rèdit!
Un papalló es gronxa a una flor,
s’atura el temps que dura un calderó
i s’allunya entre semicorxeres.
La planta es vincla suaument
Amb el seu lleuger pes.
És flexible com una pregunta:
Res és poc? Tot és molt?
Una mica és Massa?
Respiro fons i l’aire
és perfumat,
A un marge hi ha clavellines de bosc.
Algú més s’estimarà
en aquest racó,
del temps eteri, de l’espai físic
dels somnis reals,
i dels imaginaris.
Quan tu i jo no hi serem
L’aigua del riu
seguirà baixant.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada