Amor a Banyoles

Fa alguns dies m’explicaven la desaparició de la Tura, prop de l’Estany de Banyoles. Fil per randa, tal com m’ho va contar en Martí, un fadrí de Porqueres. Es veu que la Tura anava cada dia a la vora de l’estany, s’asseia a una palanca de fusta, es descalçava, agafava un llibre i es posava a llegir.

Algun dia l’havien vist mullar-se els peus. En Martí, (com en Pereira) afirmava que llegia històries antigues, d’aquelles que es perden en la llunyania dels segles, sobre un monstre que hi havia a Banyoles. 

Algunes vegades el propi Martí s’havia acostat a la Tura, i un matí van començar una conversa. Ella li explicà el seu interès per descobrir la veritat sobre l’anomenat monstre de Banyoles. Era un drac? Vivia a l’aigua i dormia a una cova, tal com deien les antigues llegendes? Tots dos afirmaven haver tingut una indescriptible sensació de proximitat del monstre.

El Martí li deia que qui sabia un munt d’històries antigues era el seu besavi, el padrí Aniol, que vivia a una masia dels afores de Serinyà. I una tarda tots dos l’anaren a veure. Veritablement el padrí era un pou de saviesa. Guardava llibres de l’any de la picor, i un d’ells era el manuscrit d’una mena de monjo que havia vingut de molt lluny. El monjo també buscava el monstre, i un dia no retornà. Però la saviesa del religiós no es va perdre ja que justament li havia deixat el seu llibre al jove Aniol, i ara era ell qui coneixia la manera de desxifrar les paraules del llibre, que estaven escrites en llatí.

Segons aquella mena de manual, només veuen el monstre les persones que estan enamorades, i el poden veure quan tanquen els ulls. És un fenomen que solament poden apreciar les persones que s’abandonen a l’amor. I així fou com tots dos un matí van sucumbir, a la ribera mateix de l’estany, entre murmuris d’aigua i de paraules enamorades a les envestides de la possessió de l’amor.

I la Tura on és? li vaig preguntar al Martí, amb l’esperança de que aquesta història tingués un final feliç.

“Estigues tranquil”. Va afirmar en Martí. Finalment la Tura i jo hem trobat el monstre, dins del foc que no crema, capbussant-nos en l’aigua que no afoga, embardissant-nos en els boscos sense espines, caient pels abismes sense fi, volant per crepuscles sense perdre el sentit, enduent-nos lànguides moixaines, arribant a l’origen de l’eternitat, perduts en el pentagrama de les músiques més harmonioses, amb una clau de sol a les mans, de músiques tocades per una arpa suau i un oboè finíssim.

El monstre és l’amor! Aquell amor que va trobar l’antic monjo que escrivia en llatí. Probablement amb la monja que es va escapar aquell mateix dia de la dictadura del convent. El cel rogenc que plora per totes aquelles persones que no creuen en la força de l’amor ni en les llegendes que ens l’expliquen.

En Martí s’allunya cap a ponent, allà on guarda el seu arc, allà on té les seves riqueses, que de cap manera no són materials, allà on ell i la Tura jeuen en una màrfega d’aire de núvols, allà on la monja xiuxiueja paraules, molt fluixet per a que no les escolti la Mare Superiora. Allà on el frare ha deixat d’escriure en llatí i ara escriu poemes d’amor i d’esperança. Allà on els follets del boscos de les Estunes festegen amb les belles misterioses goges. Allà on els infants llisquen per tobogans sense fi. 

Allà on el cel s’ha fet un set perquè ja estava molt gastat i la fada bona, cus amb fil de foc per a que no s’escapin les estrelles i caiguin a l’aigua de Banyoles mentre els incrèduls dormen donant voltes dins d’una capsa de música. 

Fins que soni el despertador digital.