A en Jordà li van
assegurar que els seus progenitors el van concebre sobre aquesta catifa humida
de fulles toves. Potser per això des de fa anys, cada canvi d’estació torna a
la Fageda. Anys que un darrere l’altre sumen segles i que ara sembla que dormin
sota l’arbreda que a vegades vol amagar la llum del cel. Segles profunds sota el fullam que
amaga el terra.
Com si dugués el
temps imprès a la pell, els records, o les imatges el fan sentir
indefens i imprecís. A vegades canvia el mirar per contemplar, escoltar per
sentir, olorar per ser impregnat, saber per percebre... Com el verdet de les
estacions que arrapat a les roques de la lava resseca dels segles, fa reverdir
la seva negror.
En un arbre hi veu un
cor dibuixat. Ja no sap si és el que ell mateix va ratllar amb la punta d’una
navalla quan desitjava tant la seva estimada i no sabia si seria correspost.
Han passat alguns decennis i com un serpent ha canviat de pell unes quantes
vegades.
En Jordà intenta
copsar la vida amb els ulls de l’ànima, fer un viatge cap els somnis, partint
del no somni. Potser a través dels camins i de la llum que s'entreveu entre el brancam creu que retrobarà les seves arrels.
Reconeix que mai no sabrem quin és el nostre origen encara que
ens el vulguin explicar aquells que ens diuen que en saben més que nosaltres.
Perquè hi ha gent que s’entossudeix a negar l’autenticitat de les llegendes? A
posar en dubte l’existència de les encantàries i dels follets dels boscos. Dels
esperits errants, dels cavalls de foc i d’alquimistes que amb el sol de la
tarda converteixen les fulles grogues en or líquid.
Es treu una llibreta
de la butxaca i els follets de la Fageda el veuen escriure unes ratlles:
És el misteri que atrapa
els caminants,
I els fa retrobar la
il·lusió.
La màgia que sorprèn
els infants,
que corren sobre les
fulles
d’una jove tardor,
que de sobte els fa
grans.
Arreu sona una cançó:
és la veu del poeta
Que ressona a cada
racó.
De la tarda al
foscant
Apareix una
inesperada silueta.
Que captiva el
caminant...
Deixa d’escriure,
repenja el llapis sobre l’orella i s’entafora la llibreta al fons de la butxaca
del jup.
Rere la frondositat
hi pot trobar, per exemple l’espontaneïtat d’una idea. La simplicitat que explica
la tendència d’una estació. Com al començament de la tardor, quan la verdor de
les fulles dels arbres contrasta tant amb el color de les fulles mortes que
jeuen a terra i l'omplen d’ocres rogencs. Els colors que fa segles
que es porten i que no passen de moda. Els colors que ens alliberen dels
preceptes innecessaris del consumisme.
Pensa que
una impressió només és la sensació del qui la contempla, de qui la sap llegir
més amb el cor que amb la mirada, com el vent que belluga el brancatge i
arrossega les fulles de terra, i ens acaricia els sentits com una cadència
musical.
No
s'enyora per endavant perquè sap que tornarà.
Quin material deu haver-hi amagat a les
profunditats de la nostra psique? Es pregunta en Jordà.
Just acabada de fer la pregunta no en vol saber la resposta, no sigui que algun savi li vulgui demostrar científicament els secrets de la felicitat.
qui pogués ara estar a la fageda en comptes de a l'oficina!
ResponElimina