Tornaria a parlar de Josep Fortuny

“Tornaria a parlar tendrament” de tu Josep, del ritme que has impregnat a la teva música, i a les vides de moltíssimes persones, entre les quals m’hi compto. Marcats també per les teves paraules tendres, i contundents quan convé. 

Considero que l’artista, el poeta ha de ser així com has estat tu, comprensiu i solidari amb el feble i agressiu i combatiu contra el poderós.

No ens esperàvem la teva mort, que de tan prematura que ha estat, ens ha agafat desprevinguts. Totes les morts dels éssers estimats ens deixen una mica més desvalguts del que érem. Amb una sensació de buidor que ens sembla que mai més podrem omplir. En definitiva, més vulnerables.

Busco en les teves paraules algun vers o alguna estrofa que ens orienti. Sempre ens parles de la lluita per la llibertat. Individual o col·lectiva. 
La teva poesia, dita a vegades amb ràbia i amb paraules gruixudes, que d’entrada semblen aspres, denuncia la injustícia de les guerres, dels “Estats-carronya”. 
D’altres vegades, amb la tendresa d’una onada suau ens parles del dolç enyorament de la llunyana infantesa:

“Oh Petit Príncep damunt l’onada

 calmosa i negra on dormen els estels”...

Quantes vegades he escoltat els teus versos i m’he deixat portar per la música que hi posaves tu, l’Esteve, el Joan i la resta dels Dharma! En ella hi he sentit tot l’enyor per al Jordi i l’Esteve que van marxar abans que tu.

Perquè com tu saps, aquell sentiment que no es pot abastar amb la paraula, sí que es pot  definir amb la música. La música que durant més de 40 anys ens ha acompanyat als que us escoltàvem des d’abans de que us diguéssiu Companyia Elèctrica Dharma.

Ens fem una altra vegada la pregunta que tu mateix et feies:

 “No sé com t’ho faràs

per sortir d’aquest forat...

estàs rabiüt, sents que el món t’ha enganyat.

Només parlo de tu, tan cansat”.

I és així mateix. Ens sentim cansats, però al mateix temps agraïts. Pel ritme dels teus timbals i els "sermons" amables i combatius que afegies als vostres concerts. 

Ens resten moltes poesies i escrits per tornar a llegir, molts discs per tornar a escoltar. La música dels Dharma sempre ens acompanya, electritzant, i no s’acaba mai. Sempre hi ha una frase que et faci pensar, un compàs musical que et torni a fer somniar.

    Ara la xarxa d’internet també en va plena. La darrera proclama que vas fer al Camp del Barça el passat mes de juny, el dia del Concert per la Llibertat, quan els Dharma vàreu posar drets tot l’estadi és constantment escoltada. La gent va celebrar el vostre retorn.

Ens vas advertir que “és massa tard per ser pessimista”. Intentarem no ser-ho. Farem veure que tenim esperança i així potser ens retorna. De la nostra derrota n’han de sortir les eines per construir aquest món que demanes, que exigim: “Un món senzill, un món sincer, un món valent”. Pel teu nét i els de tothom. Pels infants que vindran i es mereixen trobar un món com el que vas somniar  tu quan també ho eres.

La lluita serà llarga. Divendres dia 4 d’octubre, el mateix dia de l’acte públic de comiat que la família i els amics de la música i la cultura et van fer, les notícies ens parlaven de centenars de morts al mar de les costes de Lampedusa, entre el Nord d’Àfrica i el sud d’Europa. Entre les guerres de Líbia i altres països i la “pau” del nostre continent. Entre la desesperació i la possibilitat de supervivència. Persones que demanaven acollida, però que els van enviar al fons del mar.

El teu cor, que ha deixat de bategar, segur que com sempre és amb el de tots aquells que també ho han deixat de fer, ofegats en la misèria. I no parlo de la misèria dels que es van ofegar en el mar, si no de la dels que van provocar la seva fugida i dels que miraven cap a una altra banda mentre la barca naufragava.

Això no ha estat un accident sinó un homicidi col·lectiu perpetrat pels països que amb les seves guerres expulsen els desvalguts, o els que amb la seva corrupció ho fan amb les classes més pobres de les seves terres. I dels estats veïns occidentals que amb la seva prepotència no els han volgut acollir.

Per què els poderosos odien tant als febles? Malauradament la història es repeteix. També els nostres avantpassats, no fa gaires anys van haver de fugir perseguits pel franquisme, i en lloc de refugi, molts d’ells van trobar la mort als camps de les platges d’Argelers sur Mer.

Argelers, Lampedusa... Hem comprovat novament que l’aigua del mar és salada de tantes llàgrimes que s’hi han vessat.

Josep! Com ho hem de fer? Els Estats-carronya i les bèsties de guerra segueixen amb les seves festes criminals. Els militars i alguns polítics segueixen organitzant guerres per enriquir-se ells, o els seus amos, els fabricants d'armament i d'esclaus. Són insaciables.

Estimem la teva lluita, i "la teva alegria, la teva tristesa", que és la nostra. Ha valgut la pena compartir la vida amb una persona com tu.

Divendres, després del teu comiat, en arribar als carrers de Sants, que com jo mateix ja fa dies que t’enyoren, ens va caure a sobre una forta pluja, i el cel del barri i el de tot Catalunya va ser creuat per milers de llamps.

(foto: Mireia Pujol)

A vegades no crec en les coincidències. El llamp és un dels símbols de la Companyia Elèctrica Dharma.

I tota aquella energia en forma de llampecs ens anava repetint: Força Josep, Força Dharma!

                                                                                                    (foto: Mireia Pujol)

Més tard el cel s'asserenà i es tenyí de color sang. 
Com tu sempre ens dius, després de la pluja, ve la calma. Després de la foscor, reneix el dia. I t'imaginem somrient, com sempre, com quan ens trobàvem als carrers de Sants.