Sense deixar ni un sol instant de viure
Voldria aprendre a no témer la mort
Car no conec cap sentiment més fort
Que m’encadeni i em faci més lliure.
Olor de sàlvia que perfuma el camp
per allà on passa la mort segant flors
d’aquelles liles que motiven plors
he demanat que me’n facin un ram.
Com qui atura un segon del destí
que ens té imposat el perfum de la vida
quan ve el moment de la nostra finida
recordarem per fugir del coixí:
belles presències que ens ompliren de goig
dolces carícies que ens donaren frisança
tendres matins absorbits amb recança
Brutal la foto del Pedraforca! Cada cop que el veig tinc més ganes d'anar-hi. El tinc pendent de l'any passat, a veure si aquest any finalment podem pujar-lo. És actual la foto?
ResponEliminaLa neu que es veu és al Pedraforca és de la nevada de la tardor del 2013.
EliminaUnes fotos fantàstiques i creu-me que m'enamoren totes.
ResponEliminaLes paraules també, l'altre dia jo, d'una maner a molt diferent a la teva parlava d'aquest mateix tema, com la intensitat d'haver viscut, podia fer que la mort no ens semblés tan terrible. Jo vaig crear una mica de polèmica amb la "meva" manera, la teva manera de dir-ho, d'explicar-ho, de viure-ho és fantàstica i crec que molt més acceptable per tothom...
Bon diumenge, Xavier!
Les fotos impressionants! Si m’hagués de quedar amb una seria amb la de la flor violeta, aquest macro impressionant, però totes les demés no tenen res a envejar-li, sols que a mi m’encanta el macro i sobre tot en flor :)
ResponEliminaEl text...hem de viure i gaudir al màxim d’aquesta vida i esperar la mort quant arribi i quant més tardi millor.
L'amor, la mort i el temps que s'escola... la poesia pot expressar emocions que no es poden dir d'altra manera. M'ha agradat aquesta combinació visual i poètica. Les teves imatges respiren espontaneïtat. I al final, la llibertat!
ResponEliminaNo m'esperava la darrera foto, és genial !
ResponEliminaGràcies a tothom pels comentaris.
ResponEliminaNo estem preparats per la mort, tot i que si hem viscut intensament no ens sembla tan amargant.
ResponEliminaPrecioses fotos, avui no puc triar.
Aferradetes :)
Quines fotos més precioses...Si deixes anar aquesta estelada volarà per entre les muntanyes, fins a l'infinit!
ResponEliminaParles de la mort d'una manera molt poètica, de fet diuen que quan la tens a prop , revius com en una pel·lícula, totes les coses que has viscut; doncs potser que procurem que siguin boniques, per anar-nos-en amb un somriure als llavis.
I potser algú ens portarà un ramell de senzilles flors boscanes...
Bona nit, Xavi.
tant el poema com les fotos brillants! ja aniré venint
ResponEliminaQuanta natura, quin gust. Aprendre ens fa més forts, i el color de les flors ens alegra.
ResponEliminaRes, he vingut a encadenar-me una estona,
ResponEliminaFites en la sorra,
fites pertot.
Però com les de Pedraforca, cap.
Aquesta última és brutal.....
ResponEliminaquins colors més potents, fan mal a la vista i tot >_<
ResponEliminaSempre ens sorprèn una silueta inconfusible, majestuós i alhora amenaçant. S'alça el Pedraforca. Quina meravella!I aquestes lletres teves i les flors. Un post molt bo, Xavier
ResponEliminaPerdó, voldria saber com puc entrar en el bloc de "PONS 007" Es posible? gràcies!
ResponEliminaEl Pons's bloc és adherit a "Blogs enllaçats per la Independència:
Eliminahttp://cadenablogs-11setembre2013.blogspot.com/
Les belles flors que presentes tenen un valor afegit: ser escrites en català, com ara les clavellines (dyanthus), el lliri blau (iris germanica), etc. I les fotos en conjunt, un efecte simbòlic fort: el nom de les muntanyes, que ja sempre es diran així, i la comparació del seu poder inamovible amb la delicadesa vegetal i fugaç.
ResponEliminaQue tot visqui en salut.
Gràcies per la teva saviesa, descobrint-nos els noms d'aquestes flors, i les teves paraules pel conjunt.
EliminaMagnífiques fotos! Em quedo amb la del Pedraforca, però que consti que m'agraden totes. I com m'agradaria saber expressar el que sento a través de la poesia...
ResponEliminaGràcies. Expressa, segur que te'n surts.
Elimina