El plat

Jo era rodó. Creia que tots els plats del món eren iguals: blancs, lluents, llisos i delicats.

Amb els anys em vaig anar adonant que n’hi havia de moltes formes, colors i materials diferents. Anava apilat en una caixa on n’érem mitja dotzena.

Ens van comprar. Per l’explicació que vaig escoltar vaig endevinar que anàvem a una societat esportiva. Somniava que serviria per a presentar els aliments als millors esportistes.

Fins que tots els meus somnis es van esmicolar per l’aire un segon després d’escoltar la paraula: PLAT!!!

El sol i la lluna

Sou matrimoni

de la humanitat.

Tu i la natura.

A la muntanya

la resposta m’espera

sense avisar-me.

Per a trobar-la

puja per les escales.

La llum llunyana.

Llum en la fosca

són el sol i la lluna.

Fan festejada.

Maria Montserrat

Fotografia: Ton Pujol Barquets

Una de les figures a la família que ocupa un lloc de titular de primera divisió és la tieta. I em refereixo a “la tieta” aquella que no s’ha casat, aquella que Joan Manuel Serrat va immortalitzar i internacionalitzar fa gairebé 50 anys, quan feia poc que per les vies de tren de Sants havien deixat de circular-hi les màquines de fum.

Per part de pare vaig tenir “la tieta” per partida doble. Eren dues germanes, la Maria i la Montserrat, i durant uns anys van tenir una merceria al carrer dels Jocs Florals de Sants, que es va fer coneguda a la resta del barri i fins i tot a d’altres llocs de Barcelona i l’Hospitalet, ja que també feien vestidets infantils. El meu oncle Josep (i germà d'elles) va dibuixar esplèndidament la façana de la botiga “Maria Montserrat.”

Dibuix original: Josep Pujol Barquets

Quan érem petits ens explicaven les trifulgues que havien passat a la guerra. De les tragèdies que passaven a la rereguarda i també de les del front de l’Ebre, on hi tenien un germà destinat. Un oncle que no vaig conèixer. Ens agradava escoltar les seves històries, i elles les guarnien amb tot tipus de detalls.

Les tietes ens duien al cine Manelic i al teatru del Centru Catòlic de Sants. A la mitja part ens compraven patates fregides i caramels “Darlins”.

Sants era el meu poble. I quan em portaven a Barcelona m’imaginava que anàvem a casa d’una senyora de casa bona.

I el meu poble va anar canviant. I ho segueix fent: canvis sobre canvis. Sants no s’atura. És com un pis on de tant en tant es canvien els mobles de lloc.

Quan s’acosta la primavera tendim a mirar els nostres voltants més amorosament, i sense voler mirem una mica enrere. Alguns mobles els canvien de lloc i d’altres són llençats. 

Casa del rellotge (Actualment "Arxiu Històric de Sants")

Van donant capes de pintura sobre els vells edificis que no han enderrocat.

A vegades arriba la primavera mentre a alguns, inevitablement l’atzar els du cap a la posta.

És així. Cadascú fa el seu camí. Mentrestant, escric somriures amb la mirada fixa en l’esperança.

He perdut un botó

Un botó em falta i és just el de dalt. Quan he sortit encara era al seu lloc. N’hi havia un que estava a punt de caure, però cosa estranya no és el que s’ha perdut. És blau marí, i du una àncora en relleu. Fa descuidat, potser fa brut i tot, portar el tabard amb els botons senars.

Miro el cistell on hi ha agulles i fils, busco i remeno entre gomes de calces, didals, tisores, gafets i imperdibles. Hi ha botons blancs de camises antigues, i n’hi ha de verds d’uns pantalons ja vells.

Ja fa algun temps plegà la merceria i no m’agrada anar al Corte Inglés. Ara que hi penso! Tinc la solució, sé allà on trobar el millor niu de botons.

La mare té una capsa de botons, tinc bons records de quan era petit: sovint jugava amb la meva germana i els batejàvem i els donàvem vida.

Truco el timbre, obre la mare “hola mare” “hola Xavier” un petó i paro la galta “com estàs?” “amb tu estic bé.”

Busco el cofre dels pirates, una llauna reciclada de membrillu de postguerra, dels berenars de codonyat.

He buscat i he remenat, n’hi ha un que em fa l’ullet “fa molt temps que ens coneixem i esperava aquest moment”.

Ja l’he trobat, gairebé sóc feliç, no serà igual però ja sé acostumar-me. A l’horitzó, el sol de març s’esllangueix. Un lleu somriure i quan miro la mare torna la calma i va passant la tarda.

A propòsit de Miravet

Aquests dies, degut a la crescuda del cabal de l’Ebre, Miravet ha aparegut als mitjans informatius. “Lo riu és vida” diuen a les terres de l’Ebre. Lo riu és espectacle quan l’abundància es transforma en excés.

Fa més de 10 anys, concretament el 2004, Miravet també va aparèixer als mitjans, ja que és on va arrencar l’Estatut de Catalunya, que més endavant esdevindria l’estatut retalladíssim del 2006.

D’alguna manera a Miravet va començar, a més de l’estatut, l’embranzida definitiva actual cap a la independència de Catalunya.

Darrerament diuen que ens estem desinflant. No sé en què es basen. Particularment, estic com sempre, entusiasmat amb la idea d’esdevenir lliures.

Els que sí que no es desinflen són els que detenen el poder a Madrid. Mai no defalleixen en l’intent de fer-nos desaparèixer.

Tot el que decideix el Parlament de Catalunya, ho retallen, tot ho denuncien, tot ho tiren enrere. No cal posar exemples. Una llei, pel sol fet de ser catalana ja és sospitosa i mereixedora de recurs d’anti-constitucionalitat.

L’aigua de l’Ebre és imparable.  El 27 S s’acosta imparable. Si guanyem per una àmplia majoria, ja ens poden declarar fora de la constitució. Tan a fora, que en sortirem definitivament.

En tenim una de recanvi...

Cel de sang

El cel de sang porta mals presagis.

Núvols ferits espanten l’alba.

Cruesa d’un hivern

que vol morir matant.