L'atàvic instint de fer fogueres perquè els dies del sol tornin ens fa també témer presagis en el vent fred que, per altra banda, proporciona estampes tan superbament belles com les que tan bé retrates.
Potser sóc de mena optimista però m'agraden aquestes albades tan enceses. Un dia al twiter en penjava una i hi deia que semblava un decorat dels pastorets: les calderes d'en Pere Botero! O sigui, que coincidim en la descripció, només que jo m'ho miro amb un toc d'humor. El poema, potent ben enllaçat amb aquests núvols de brasa roent. I no patiu. Com diu el llibre que acabo de llegir: "Tot això també passarà" I vindrà finalment la primavera! Una abraçada
Realment el vent és molt empipador, però quan el cel ens l'anuncia, és una autèntica meravella, feta amb els colors de la paleta màgica d'algun pintor enfilat als núvols...Em sembla que feia anys que no havia vist uns cels tan acolorits. A mi l'hivern no se m'ha fet llarg, ( no ha fet fret) el què em molesta és el vent, però sovint bufa més a la primavera. Petonets.
Fa fred, però de dia el sol escalfa molt, això ajuda a aguantar l'hivern. No és allò tan depressiu de la tardor. A mi m'agrada la cançó de la Maria del Mar Bonet que diu que al febrer "ja ve la primavera".
Coincidim en gustos Helena. Et refereixes a la "Dansa de la primavera". És un dels himnes que sona cada primavera a casa. I també en d'altres èpoques de l'any.
Gràcies Consol. El sentit del que volia dir no variaria gaire. Aquests colors acostumen a ser de la posta, però en aquest cas es van produir a la sortida de sol.
Deia l'avia "Cel rogenc pluja o vent". Però aquest cel, tan dramàtic, sembla anunciar l'arribada d'un sol, que van amb retard, potser s'adormit i tot just és desperesa. Per disculpar-se farà bon dia! :D
Les àvies no s'equivoquen Glòria, i si ho fan és amb la millor de les intencions. Tant de bo el dramatisme del cel, sigui com dius, el preàmbul d'una disculpa.
Serà presagi de vent i més vent...Per allò del cel rogenc. Serà presagi de poc fred...de canvi climàtic evident, inclement. Anuncia el març marçot que " mata la vella i la jove si pot a la vora del foc". La poesia no té límits...al cel.
Gràcies Loreto. Aquets és l'adjectiu: viu. I per coincidències del llenguatge també el podem fer servir com a segona persona de l'imperatiu del verb viure: VIU!
Vet-ho aquí l'altra cara del bonic cel rogent, més enllà d'augurar pluja o vent. Però no puc deixar de dir que són preciosos aquests cels que t'has fet teus amb la càmera, Xavier.
colpidor
ResponEliminaSi dius colpidor a partir del substantiu colp, és ben bé així: cop a cop!
EliminaEs resisteix l'hivern a fer via enllà. Preciós encaix entre imatge i poema.
ResponEliminaAbraçades, des de El Far.
La naturalesa ens dóna pistes o senyals. La majoria d'humans, sobretot a occident, ja no els sabem llegir.
EliminaEs fa massa llarg aquest hivern ... encara que a la natura ens deixa moments màgics.
ResponEliminaAferradetes!
Segurament que tots els hiverns se li fan llargs a algú.
EliminaEsperem que es compleixi, per a bé, la màgia que porta aquest moment que esmentes.
Sembla que l'infern sigui a dalt, contràriament del que pensàvem.
ResponEliminaEsperem que tot sigui com ens han explicat, i que del cel només vinguin benediccions.
ResponEliminaL'atàvic instint de fer fogueres perquè els dies del sol tornin ens fa també témer presagis en el vent fred que, per altra banda, proporciona estampes tan superbament belles com les que tan bé retrates.
ResponEliminaEduard, el vent ajuda a emmotllar les formes de les nuvolades. Algú ha encès les fogueres de que parles.
EliminaHe vist, aquests dies albades com de foc... potser com no havia vist mai (i jo sense màquina de fer fotos)
ResponEliminaAra tu el qualifiques de sang, que també és molt apropiat...
Un molt bon poema... llegit en veu alta. Molt ben encaixat a les fotos, molt carregat de sentiments.
Preciós tot plegat, Xavier. Una abraçada.
Carme, aquesta albada és justament del dijous 26 de febrer.
EliminaGràcies per llegir el poema en veu alta. Segur que va guanyar.
Potser sóc de mena optimista però m'agraden aquestes albades tan enceses. Un dia al twiter en penjava una i hi deia que semblava un decorat dels pastorets: les calderes d'en Pere Botero! O sigui, que coincidim en la descripció, només que jo m'ho miro amb un toc d'humor.
ResponEliminaEl poema, potent ben enllaçat amb aquests núvols de brasa roent.
I no patiu. Com diu el llibre que acabo de llegir: "Tot això també passarà" I vindrà finalment la primavera!
Una abraçada
Fas bé de ser optimista August. Tots plegats ho hauríem de ser una mica més. La primavera tornarà!
EliminaPobres cels,tan bonics que són !!
ResponEliminaNo t'amoïnis Joan, els cuidarem bé.
EliminaUn cel preciós que no vull associar a mals presagis. Però sí, tenim ganes de primavera.
ResponEliminaComparteixo els teus desitjos Novesflors. Res de mals presagis i que vingui la primavera.
EliminaRealment el vent és molt empipador, però quan el cel ens l'anuncia, és una autèntica meravella, feta amb els colors de la paleta màgica d'algun pintor enfilat als núvols...Em sembla que feia anys que no havia vist uns cels tan acolorits.
ResponEliminaA mi l'hivern no se m'ha fet llarg, ( no ha fet fret) el què em molesta és el vent, però sovint bufa més a la primavera.
Petonets.
En algun lloc en Miró, Picasso i altres artistes la setmana passada van fer una festassa.
EliminaRoser, com canta el teu amic: és "el vent del moooon!"
res home....cel rogent, pluja o vent. I en tots dos casos espanta els mals auguris
ResponEliminaJoan, si ho diu la saviesa popular, no ho discutirem.
EliminaEs resisteix, ja ho diu la dita que comença pel març marçot...
ResponEliminaRafel, esperem que la dita s'acabi aquí i no mati ni la vella ni la jove.
Eliminam'encante perseguir núvols i cels amb la càmera. Els teus son fantàstics
ResponEliminaBruixeta, és una persecució molt poètica la que fas. Fotografiar vermells i grocs de foc al cel. Igual que jo, en deus tenir una bona col·lecció.
EliminaFa fred, però de dia el sol escalfa molt, això ajuda a aguantar l'hivern. No és allò tan depressiu de la tardor. A mi m'agrada la cançó de la Maria del Mar Bonet que diu que al febrer "ja ve la primavera".
ResponEliminaCoincidim en gustos Helena. Et refereixes a la "Dansa de la primavera".
ResponEliminaÉs un dels himnes que sona cada primavera a casa. I també en d'altres èpoques de l'any.
Un cel alegrament esfereïdor. El sol s'acomiada amb un esclat de color.
ResponEliminaLes fotografies i el poema estan molt ben lligats.
Gràcies Consol.
EliminaEl sentit del que volia dir no variaria gaire. Aquests colors acostumen a ser de la posta, però en aquest cas es van produir a la sortida de sol.
Deia l'avia "Cel rogenc pluja o vent". Però aquest cel, tan dramàtic, sembla anunciar l'arribada d'un sol, que van amb retard, potser s'adormit i tot just és desperesa. Per disculpar-se farà bon dia! :D
ResponEliminaLes àvies no s'equivoquen Glòria, i si ho fan és amb la millor de les intencions.
EliminaTant de bo el dramatisme del cel, sigui com dius, el preàmbul d'una disculpa.
Serà presagi de vent i més vent...Per allò del cel rogenc.
ResponEliminaSerà presagi de poc fred...de canvi climàtic evident, inclement.
Anuncia el març marçot que " mata la vella i la jove si pot a la vora del foc".
La poesia no té límits...al cel.
M'agrada això que dius Teresa. Poesia al cel, il·limitada.
EliminaDiria que és ben viu, aqt hivern. M'encanten les dues fotos
ResponEliminaGràcies Loreto. Aquets és l'adjectiu: viu.
ResponEliminaI per coincidències del llenguatge també el podem fer servir com a segona persona de l'imperatiu del verb viure: VIU!
Aquestes fotos són brutals, i el poema és molt bonic, cru, però bonic, felicitats! (les forces de l'hivern ja minven, o això vull veure jo!).
ResponEliminaGràcies Gemma Sara. L'hivern s'acaba, però per alguns sembla que s'allargui encara.
EliminaM'ho miraré com tu!
Vet-ho aquí l'altra cara del bonic cel rogent, més enllà d'augurar pluja o vent.
ResponEliminaPerò no puc deixar de dir que són preciosos aquests cels que t'has fet teus amb la càmera, Xavier.
Gràcies Teresa. els teus, meus i de tothom.
ResponEliminaDepenent de l'estat d'ànim personal, cadascú pot veure diferent el color roig.