Àreu és on acaba la carretera
de la Vall Ferrera.
Sempre ha estat així però enguany
és diferent.
Hi entro amb cautela i deixo que la naturalesa em menteixi.
Que la dolça quietud m’enganyi.
He vingut per deixar-me portar: per ser persuadit des de la flor més petita
fins l’estrella més llunyana.
Quan el cor s’ennuvola, quan
el futur s’apareix com una ombra, sóc només un pensament que s’arrapa a la
pluja amb les urpes del vent.
Inquiet per l’instant,
involuntari com un somriure o una emoció.
Temorós del núvol.
És cert que la carretera acaba
a Àreu.
Però hi ha una pista sense asfaltar que puja al Pla de Boet.
Hi ha camí als estanys, als salts d'aigua, als cims i a
les altures de la Pica d’Estats.
És un any diferent, però la fita segueix.
