Àreu és on acaba la carretera
de la Vall Ferrera.
Sempre ha estat així però enguany
és diferent.
Hi entro amb cautela i deixo que la naturalesa em menteixi.
Que la dolça quietud m’enganyi.
He vingut per deixar-me portar: per ser persuadit des de la flor més petita
fins l’estrella més llunyana.
Quan el cor s’ennuvola, quan
el futur s’apareix com una ombra, sóc només un pensament que s’arrapa a la
pluja amb les urpes del vent.
Inquiet per l’instant,
involuntari com un somriure o una emoció.
Temorós del núvol.
És cert que la carretera acaba
a Àreu.
Però hi ha una pista sense asfaltar que puja al Pla de Boet.
Hi ha camí als estanys, als salts d'aigua, als cims i a
les altures de la Pica d’Estats.
És un any diferent, però la fita segueix.
I a més bon dibuixant!!!
ResponEliminaÉs veritat que quan s'acaba la carretera hi ha un camí i després un corriol i sinó grimpem i sinó escalem.......la fita està en el camí. Salut i...anar fent
Dibuixant? Ja m'agradaria fer-ho com ho feu els de la vostra branca de família!
EliminaEncara que faci pujada, hi ha camí.
Es fantástico, un lugar precioso que tenemos que visitar por obligación (y más a los que nos guta la Natu.). Gracias por todo tu magnífico trabajo.
ResponEliminaEste año Sants por fín ha podido lucir sus decorados. El pasado año psó por agüa .........
Un saludo grande.-
No et diré que no J. Antonio. Són uns llocs preciosos.
EliminaSobre els carrers de Sants tampoc no no seré imparcial. Els veïns enguany han fet una gran feina.
He estat molt anys estiuejant a Àreu i tot el que transmets es la seva meravellosa realitat. Gracies per fer- m'ho reviure.
ResponEliminaGràcies a tu Ramon. Si ho coneixes fins i tot deus pensar que falten imatges.
EliminaÉs cert, fins que no s'acaba la carretera no pot començar el camí... Un dels meus llocs preferits --del Pirineu, i més enllà. Gràcies per retornar-me tants bons records...
ResponEliminaGeneralment és quan el paisatge guanya, quan t'allunyes de l'asfalt: en bellesa, solitud, silenci...
EliminaGràcies a tu Alfred per recordar-ho també.
Gràcies per la passejada en imatges i paraules. Com s'enyoren les muntanyes!
ResponEliminaBona tornada.
Sí que s'enyoren les muntanyes. I l'aigua pura, el cel net, la frescor de les nits...
EliminaGràcies Teresa per la teva mirada.
Unes imatges precioses i és que el Pirineu és tan bonic...Jo, aquesta part no la conec gaire, però a totes les valls la natura et fa viure fantàstiques emocions...M'ha agradat el dibuixet, i no t'has oblidat de la bandera, segur que a la nit hi baixarà algun estel!
ResponEliminaBon vespre.
Roser, no és que no m'hagi oblidat la bandera: és que hi és,
EliminaEls veïns d'Àreu preparen el que es diu la "Milla Vertical", que segueix la tradició de la "Cuita al Monteixo" i les banderes marquen el camí.
Es tracta de pujar el Monteixo a la tarda-vespre, corrent més del que tarda el sol a pondre's.
Segur que en aquest paisatges t'hauràs inspirat molt !
ResponEliminaBen tornat,Xavier !
Gràcies Joan. Si parléssim de rodets dels d'abans n'hauria fet més de 15.
EliminaEt felicito pel dibuix que ens ensenyes, déu n'hi do com te'n surts! I sobre les fotos... què dir? Un paisatge molt conegut, vaig pujar a la Pica els dos darrers estius, i aquest ja no estic en forma per fer-ho, ni tinc el temps. Però en guardo bon record. La tornada es fa mortal, però val la pena. És un indret molt maco. Tinc ganes de muntanya, però a l'hora de la veritat sempre hi ha altres coses que passen per davant. Hi tornaré.
ResponEliminaGràcies Xexu. Déu n'hi do fer la Pica 2 estius seguits.
EliminaEnguany, tot i que hi he estat a la vora no l'he poguda fer.
Tens tota la raó. El pitjor és la tornada.
Si l'any que ve estic millor, ja hem quedat en tornar-hi. Fins a la punta.
A vegades ens cal travessar cims i és bo fer-ho a poc a poc, pas a pas, sense presses. Al cim ens acomiadarem de la vall que hem deixat i obrirem els ulls a allò desconegut.
ResponEliminaUn reportatge molt viscut.
El cim et fa sentir més petit. Convé que això passi sovint.
EliminaConsol, agraït pel teu comentari enriquidor.
un plaer visual estètic un gogi espiritual admirar les teves esplèndides fotos Xavier!
ResponEliminaun gogi noooo volia dir goig
ResponEliminaGoig. Aquesta paraula fa justícia.
EliminaGràcies per l'expressió Elfree.
"involuntari com un somriure o una emoció", els que em genera la teva entrada!
ResponEliminaEmocionalment junts helena.
EliminaA vegades deixar-se enganyar està molt bé: desconnectar, viure, carregar piles, somriure, descansar, respirar fons, netejar-se...
ResponEliminaMolt boniques les fotos, fas venir unes ganes d'Àreu... Fa tants anys que no hi he pujat!
Viure! Aquesta és la idea Carme.
EliminaGràcies pels somriures.
Com més difícil és el camí més bona és la recompensa.
ResponEliminaLes dificultats formen part de la complexitat del camí, on a vegades ja s'hi troba la recompensa.
EliminaGràcies Joan per la companyia en el camí.
EliminaEi, Xavier, si que en saps de dibuixar!
ResponEliminaLes fotografies són magnífiques i les reflexions que t'inspiren aquests paisatges, magnífiques també. La carretera s'acaba, el camí continua, la fita segueix.
Gràcies Glòria per les teves, de reflexions.
EliminaTempestes de mots atien
ResponEliminales hores calmes
dins el silenci pregon
de les muntanyes.
Cruïlla de camins,
l'atzar descansa
en la pau de la Vall
que és foc i bàlsam...
Una forta abraçada, Xavier, des de la Vall Ferrera.
Quin poema més bell Galionar.
EliminaReflecteix la bellesa de la tarda compartida a Alins.
epa! hi estat fa molt pocs dies :)
ResponEliminaÉs un lloc màgic.. les fotografies genials, com sempre!
Bruixeta, si hi vas estar fa pocs dies potser ens vàrem creuar.
EliminaMàgicament.
ResponEliminaBen tornat, Xavier. Es trobava a faltar la teva poesia visual i certament has tornat amb la inspiració a punt! M'agrada la idea d'abandonar-se a la mentida de la naturalesa.
Abraçades, des de El Far.
Gràcies per la rebuda Jordi.
EliminaDeixar-se enganyar encara que el fons del cor intueixi alguna altra certesa.
He estat poques vegades, però més que suficient per enamorar-me d'ella.
ResponEliminaMoltes gràcies, xavier.
Josep, vas ser "víctima" de l'amor a primera vista.
EliminaGràcies a tu per la complicitat.
Quan era petit vaig anar-hi un any de vacances amb els meus pares, només recordo que era maco però cada tarda plovia xD
ResponEliminaAixò de que plogui algunes tardes, és un tret genèric de tots els Pirineus.
EliminaEnguany ha plogut bastant, però a l'estiu els dies són llargs i hi ha molt de temps de sol.
Seguir el camí per aquests indrets, tot i ser dur, té la seva recompensa, l'autèntica bellesa i el plaer d'haver-ho aconseguit.
ResponEliminaCom sempre felicitar-te per les fotos i, aquest cop, pel teu magnífic dibuix.
Aferradetes i gràssis! :)
Gràcies a tu Lluna.
EliminaEnguany, no hem vist gaire la lluna. Però els darrers dies el creixent era lluent i potent!
Gràcies a tu per la llum nocturna que ja comença a s'hora baixa.
Véns amb les piles ben carregades, m'has fet venir ganes d'anar-hi, sobretot ara que ja no fa tanta calor.
ResponEliminaLoreto, jo hi vaig ser a l'agost i tampoc no en feia de calor, però em van dir que el juliol va ser exageradament calorós.
ResponEliminaA mi em vénen ganes de tornar-hi!!
Con tu hermoso reportaje, animas a visitar es bello lugar que se transforma en preferente una visto a través de tus imágenes.
ResponEliminaMUCHAS GRACIAS, AMIGO XAVIER Y UN FUERTE ABRAZO.
HASTA PRONTO..
Munchas gracias a ti por tus palabras Andrés.
EliminaEn el reportage no se aprecia el olor a aire puro del lugar.
...Sòc jo la que passa per aqui, ara, després de la teva visita
ResponEliminasempre hi ha un camí. El que passa que a vegades, no és el cami més fàcil.
Vaig aprendre que volia dir FITA ja de gran. Només li coneixia un sentit. Sempre, n'hi ha més
Ara sí que ens hem trobat Dolors.
EliminaCom diria el Serrat: "el camí fa pujada..."
Gràcies per la visita.
Desprens una energia tan fantàstica i positiva, Xavier! Les teves abraçades són regeneradores i reconfortants.
ResponEliminaLa fita segueix.
Els millors auguris.
Gràcies Marta per la teva d'abraçada. I pels teus sincers auguris.
Elimina