A
la nit, quan tanca les finestres abans d’anar a dormir, l’home sent com un
gat crida. Mira cap a la fosca i no en veu cap.
Para
bé l’orella... “no sembla un gat”. Ho parlen amb la seva dona i la seva filla. “No
és un gat”. Segueix miolant. “I si no és un gat, què és?”
L’endemà
en obrir la finestra de bon matí, ja no se senten els miols.
Dalt
de la teulada l’home veu un mussol mirant cap a l’hort. Va a buscar la càmera
per fer-li una fotografia, i aconsegueix fer-la, just abans de que el
rapinyaire emprengui el vol cap el bosc.
No
hi pensen més.
A
la tarda, ell fa una petita excursió. El dia abans havien anat a l’ermita
de Sant Francesc d’Araós i en tornar havia trobat a faltar la jaqueta. Se la
devia deixar prop de l’ermita, on van seure. Així que decideix tornar a Araós a
provar sort. I sí, la jaqueta és on se l’havia deixada.
I un gat, que el volia caçar. Ha estat a temps
d’arrencar-li de les urpes, i el mussolet no pateix cap mal.
En
arribar l’home a casa falta poc per a que fosquegi. El mussolet no vol menjar, vola malament, però s’alça una mica. "Per què has abandonat el niu si encara ets tan tendre?" De sobte, del bosc se senten els miols aquells de la nit anterior,
que semblen de gat. En preguntar a la veïna, els explica que és el crit d’un
mussol, que segurament crida la cria. I lliguen caps. Qui miolava la nit anterior, era la mare que buscava el seu mussolet.
Miren en direcció d’on venen els
miols. De dalt d’un arbre de l’altre costat d’uns camps. El pagès està
acabant unes feines, i la noia li dona el mussolet per a que l’acosti a l’arbre.
És un bon home que estima els animals. Quan es fa fosc del tot els miols cessen. Mare i fill s’han retrobat.
No diuen que Sant Francesc d’Assis és el protector de les bestioles?
Mussolet,
“quan tinguis les ales més segures, ja et pots arribar a Araós a donar gràcies
al teu patró.”
“No
creus en aquestes coses?” “No t’amoïnis, jo tampoc, però avui faré una excepció”.
Quina història més bonica. I que petitó el mussolet i sembla ben tranquil i arrepapat a les mans de la noieta. Jo també en tinc una, d'història de mussolet, però no l'explicaré, perquè no té un final feliç com aquesta.
ResponEliminaLes fotos sòn molt maques, m'agrada molt la de la finestra, la de Sant Francesc també i la del bosc.
Sí que estava tranquil el mussolet. Volava per la casa, ben espavilat i quan l'agafaven, s'adormia a les mans.
ResponEliminaAquest matí he sabut que avui és Sant Francesc d'Assis. Ahir quan ho escrivia no ho sabia.
Gràcies per les teves paraules Carme. La història acaba bé, com un "conjur en positiu".
No només és bonica la història (i les fotos), és genial! Una vivència que val la pena compartir, no cada dia passen històries d'aquestes, gràcies per compartir-la!
ResponEliminaSempre he pensat que els ocells viuen un dia transcendental: quan deixen (o els fan deixar) el niu dels pares. A vegades massa d'hora i veus els polls, com en aquest cas, molt desvalguts.
ResponEliminaGràcies a tu Xexu, per acompanyar el mussolet.
són històries que et reconforten i et fan sentir bé d'haver fet alguna cosa que ha permès tornar a la normalitat...encara que sigui mussolera
ResponEliminaA vegades el millor és deixar que la naturalesa faci el seu curs. Però una petita ajuda no cal rebutjar-la. Gràcies Joan pel teu parer.
EliminaSort que Sant Francesc d'Assis té enviats a la terra que li donen un cop de mà, i mai millor dit... la foto final és fantàstica.
ResponEliminaSí que la noia li va donar un (suau) cop de mà. Gràcies Gemma per aquest comentari tan simpàtic.
EliminaXavier realmente eres un fuera de serie, fantástico y emotivo relato y no digamos de las fotografías, gracias por tus trabajos.
ResponEliminaUn saludo grande.
Moltes gràcies per la teva generositat J. Antonio.
EliminaA Araós s'hi pot veure també una mena de drac alat amb cinc caps; qui no vulgui creure en Sant Francesc sempre pot prendre aquest altre animaló de ferro com a amulet protector...
ResponEliminaEnamorada de les teves imatges, com sempre. Si n'hagués de triar alguna, em quedaria la primera i l'última, les de la nit. La història és meravellosa i tendra, i com m'alegro que tingués un final feliç!
Les mans de la noia, n'estic segura, deuen transmetre una pau i una confiança tan grans que per això el mussolet hi trobava el repòs.
Que per molts anys i per molts mussols més la vall us acompanyi!
Tants cops que hem estat a Araós i no conec aquest drac de 5 caps. Hi anem un cop l'any, com a mínim. I pel tema de l'oblit, enguany 2 vegades.
EliminaSi l'any que ve hi tornem buscarem el drac.
Gràcies Montse pels desitjos, compartits i recíprocs, que fas.
Una història preciosa d'aquesta mare que cridava el seu petit mussolet que s'havia esgarriat , el molt trapella...Cada frase acompanyada d'una fantàstica foto! M'agrada molt la de les mans que fan moixaines a la petita au nocturna.
ResponEliminaPetonets, Xavier.
Gràcies M. Roser. A mi també m'agraden les mans que saben acaronar bestioles desvalgudes.
EliminaLes teves paraules avui també són com moixaines.
M'encanten aquestes histories on algú es troba un animalet amb problemes i l'ajuda.
ResponEliminaHe tingut varies experiències amb diferents tipus d'ocells i és molt gratificant,per sort totes amb un final feliç! :-)
Gràcies Joan, ets dels nostres!!
EliminaLa tela d'aranya del fanal és on havia anat a parar el mussolet metafòricament, oi?
ResponEliminaHa d'haver estat difícil de fer la darrera foto! L'ull del mussol és gairebé tan gran com la lluna.
No se t'escapa res Helena. Aquesta història és real, però efectivament conté una metàfora.
EliminaSempre és bona l'ajuda d'unes mans amigues, però és un mateix qui en darrera instància ha de triar el camí.
Va ser una sort poder fer una fotografia al mussol. Ja saps que els ocells, en general, difícilment s'estan quiets.
Quina història més tendre! I amb un final feliç, que sempre és d'agrair. Em cauen molt simpàtiques aquestes bestioles. El mussolet menut és una monada :)
ResponEliminaNo sabria quina foto triar, de boniques que són totes. La del fanal la trobo molt original.
El plomissol del mussolet és suau com una carícia d'infant. Ara ja deu volar de valent. Gràcies Glòria per la teva simpatia.
EliminaVaig a repetir-me i dir-te que es una història preciosa, que no te rés que envejar a les fotos, precioses totes. Gràcies per compartir-ho.
ResponEliminaGràcies a tu, Mari per la teva opinió i la teva companyia.
EliminaLa història és preciosa...i espero que l'animaló s'ensortís del mal tràngol.
ResponEliminaLa vall Ferrera, malgrat la poca pluja d'enguany , fa goig de veure.
És cert que no ha plogut gaire. Sort que els pagesos de la Vall Ferrera estan ben organitzats i tenen una bona xarxa per regar els camps.
EliminaGràcies Teresa el mussolet amb la protecció de la seva mare segurament que sí que se n'ha sortit.
Molt bonic. Ah, els mussols són unes aus precioses, tot i que no n'he vist cap en directe. Tot i això, m'agraden especialment.
ResponEliminaGràcies Novesflors. Sí que és bonic el mussol, i el mussolet encara més. Hi ha qui el considera un símbol de la sort. Un ocell mitològic, però aquest és ben feble.
EliminaPreciós, xavier. Entrada amb meravelloses fotografies i una història emotiva, màgica i tendra que ens atrapa. Autobiogràfic, supose (en part almenys...).
ResponEliminaVicent
Ho has encertat Vicenç, gràcies. Jo també vaig tenir a les mans el mussolet, i ajudar a tornar-lo amb els seus.
EliminaMolt bonica l'història i les fotos. Em recorda una vivencia que vaig tenir a Ullastret (ruïnes) aquell cop amb tres cries d'òliba parent d'els mussols.
ResponEliminaEn el teu cas, per l'aspecte, grandaria i les caracteristiques banyes de pluma, crec que és un duc.
Fins que no ens va passar aquest episodi no diferenciava gaire les diferents varietats de mussols. La Mireia hi entén més perquè amb els nens de la seva escola ha visitat més d'una vegada el "Cim d'àligues" de Sant Feliu de Codines.
EliminaPotser en fotografia la mussol mare enganya i sembla gran de mida. És petita. El duc es veu que és el més gran de tots. El "nostre" més aviat seria, per la forma de les orelles, el mussol banyut, però els "miols" recorden els del mussol comú.
Gràcies Francesc, per l'aportació.
Sempre s'apren alguna cosa nova, gràcies.
Eliminaquina història més simpàtica i diria que empàtica amb els mussolets i les bestioles ...tendre i alegria final de veure rescatat i sa i estalvi el mussol
ResponEliminaQuè faria la humanitat sense l'amistat dels seus semblants, les altres bestioles?
EliminaGràcies Elfree, per la teva, d'empatia.
Gràcies per aqusta reflexió.
ResponEliminaEls mussols, uns animalets molt bonics.
Gràcies a voasltres Olga i Carles, i molta sort.
EliminaQue guapo el mussolet, i que rebonic el conte, o el fet, si és de veritat... I el paisatge, i qui el retrata.
EliminaSalut hi hagi.
Sí que va passar. Esperem que quan arribin els freds de l'hivern al mussolet ja li hagin crescut bé les plomes i trobi unes bones golfes on refugiar-se. Gràcies pels desigs de salut Olga. I tu que ho vegis.
Elimina