El Pont del Petroli

   Algú ha deixat la tanca del restaurant de la platja oberta i la Roja i el Gínjol han aprofitat per sortir a estirar les cames. Tenen tota la platja de Badalona per córrer.

   Admiren la lluna de desembre.

   De sobte en Gínjol s’atura.

    - Per què t’atures? - li pregunta la Roja amb la mirada.

    - Em fa por aquella silueta. És un jutge del TSJ? - pensa amb la cua entre les cames.

     - No has de témer res Gínjol - li transmet la gossa - No és un jutge, és un mono.

   Tot i així quan passen per davant de la figura del mono de l’anís, el Gínjol no mira gaire i s’endinsa, pel Pont del Petroli, cap al mar.

   Un deliciós capvespre de tardor fa que no s’adonin de que són lluny dels seus amos. La Roja percep que el Gínjol torna a estar amoïnat.

      - I ara què tens Gínjol?

     - Ens hem perdut? - pregunta amb el posat.

     - Ja ens trobaran. Sempre que em perdo em troben.

     - I et renyen?

    - L’alegria d’haver-nos retrobat sempre supera l’angoixa que puguem haver passat tots plegats.

     Lluny es veuen les xemeneies de Sant Adrià del Besòs.

     - Anirem fins allà? - Pregunta el gosset remenant la cua.

      - Ca! És massa lluny. Allà sí que no ens trobarien mai més.

   Un noi fa fotografies a la seva xicota amb les xemeneies al fons. El Gínjol es mira la Roja.

      - ...

    - No em miris així Gínjol, que la pel·lícula de “la Dama i el Vagabundo” ja existeix.

       - Què tal un remake? - insinua mentre intenta ensumar-li el darrere.

      - No insisteixis - diu ella amb un lladruc - No és no.

   Quan tornen a passar pel davant del mono, el Gínjol aixeca la pota i li mulla els peus.

     - Segueixo creient que és un jutge del TSJ...