dimarts, 14 de febrer del 2017

Refugiats de la Retirada

     Gener del 1939
   Quan el pare va arribar a casa, semblava un altre. Anava vestit de soldat, prim, brut i amb barba. Per uns instants no el reconeixia. La Montserratona quan el va veure es va anar a amagar rere les faldilles de la mare.
    El pare i la mare es van abraçar. Ploraven tots dos.
       - Jordi, Montserratona! - va dir el pare mentre s’ajupia i obria els braços per a que dins l’abraçada hi cabéssim tots quatre. Se’ns menjava a petons i amb la barba em feia pessigolles.
    La mare va omplir un cossi amb aigua calenta per a que el pare es pogués rentar. Sense la barba encara es veia més prim.
         - Hem de marxar del poble aquest vespre mateix, Jordi.
         - Per què? -  Vaig preguntar - Que estem perdent la guerra?
         - Ja l’hem perduda fill, i ara hem de fugir.
    Ell mateix ens va anar pujant al darrera d’un camió. L’àvia també venia amb nosaltres.
    El camió anava poc a poc, per no atropellar una llarga cua de persones que no tenien cotxe i havien d’anar a peu, carregant maletes, farcells i mantes.
   “Ningú no els pot ajudar?” anava a preguntar-li al pare que dormia al terra del camió.
          - Deixa’l descansar - em demanà la mare - Fa dies que no dorm.
   Després de viatjar tota la nit el conductor del camió va dir que no podia seguir, de tanta neu que hi havia a la carretera.
       - Ara hem de caminar Jordi. Quan siguem a l’altre cantó de les muntanyes estarem salvats.
    La pujada, amb la neu, es feia molt pesada. L’àvia no podia més i el pare la va pujar a coll i be. La mare duia la nena a coll. “Està bullint de febre” vaig sentir que li deia la mare al pare.
     A mi m’hauria agradat que algú també em portés perquè estava molt cansat i tenia els peus xops.
     Els gendarmes francesos feien deixar els fusells als soldats, però el pare ja no el duia. Diu que el va llençar abans d’arribar a casa, perquè pesava massa.
    Finalment ens van portar a una platja. Els barracots eren plens i vàrem haver de passar la nit sobre la sorra, tapats amb mantes. La Montserratona no parava de tossir i de plorar.
   El pare i la mare feien torns per gronxar-la en braços. Jo tenia son però no em podia adormir de tant freds que tenia els peus. I la nena seguia plorant.
    Quan es va fer de dia la Montserratona havia callat. Ara els que ploraven eren la mare, el pare i l’àvia.
         - Ningú no ens pot ajudar? - demanava l’àvia.
   Febrer del 2017
     “Ningú no ens pot ajudar?” Ressona encara una veu a les platges.

44 comentaris:

  1. sembla que les desgràcies no serveixen per que almenys no tornin a passar.

    ResponElimina
    Respostes
    1. És molt trist veure la història repetida.
      Europa està tardant massa a reaccionar Joan.

      Elimina
  2. La història es repeteix, i els catalans, que vam ser, tristament, protagonistes l'any 1939, no podem ignorar la realitat actual dels milions de refugiats que com els nostres avis o besavis, han hagut de fugir de la guerra i la barbàrie.

    ResponElimina
    Respostes
    1. És exactament com ho dius Risto. Si dissabte el món mira cap a Barcelona potser es bellugui alguna consciència.

      Elimina
  3. Respostes
    1. Dissabte a la nit, al Palau Sant Jordi, quan l'Helena Gadel, la Sílvia Bel, i el Lluís Llach van interpretar Pere Quart, em vaig emocionar, Novesflors.

      Elimina
  4. Un país que ha hagut d'emigrar fugint d'una guerra i d'una persecució no pot ara tancar les portes i negar l'ajuda a aquells que es troben ara en aquesta situació. Em sembla que ho estem demostrant.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tinc familiars que van passar la terrible experiència dels camps d'Argelers. Els que ho estan passant ara, necessiten ajuda immediata. Ho veus igual Xexu.

      Elimina
  5. Al segle XXI aquestes coses ja no haurien de passar. Emociona la teva història... és així de ben a prop com fas tu, com ens hauríem de mirar les coses.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tens tota la raó Carme: ja no haurien de passar, però la realitat és que els refugiats s'han multiplicat.

      Elimina
  6. És qüestió d'empatia, de posar-se a la pell de l'altre.
    Una història que passa, malauradament es va repetint sempre per diverses circumstàncies. Uns fets que la gent de pau voldríem fer desaparèixer per sempre més.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Quina llàstima Lluna que els poderosos conviuen massa bé amb els responsables d'aquestes injustícies i no fan res per les seves víctimes.
      És el poble, com sempre, qui s'ha de mobilitzar.

      Elimina
  7. NOSALTRES,ETERNAMENT PERSEGUITS,S'HANS FA FACIL...PERO EUROPA TE POR,MASSA SANG BASSADA EN NOM DE ELS "DEUS",MASSA GENT DIFERENT...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Algú s'ha de fer càrrec de tanta gent necessitada. Milers de catalans van necessitar ajuda fa 80 anys. És just que ara que podem donem acollida. Naturalment que Europa ho ha de gestionar i organitzar pels diferents estats que la componen. Sense por.

      Elimina
  8. Fins que no passa a un mateix costa d’imaginar una situació així.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí que costa imaginar que et pugui passar. Segurament que molts sirians, fa 10 anys no s'haurien cregut que serien refugiats demanant d'entrar a Europa.

      Elimina
  9. I encara avui ens ressona com un eco interminable.

    ResponElimina
  10. Xavier.
    Com saps fa temps que porto un parell de grups de persones amb discapacitat intel·lectual, un és de gent gran i l'altre de joves. Normalment llegim llibres de Lectura Fàcil per ells, però si els vull explicar coses viscudes de quan érem petits (ells i jo) doncs busco algun llibre que m'agradi. Ara ho faig amb una novel·la que si no la tens llegida, fes-ho si us plau. "L'home de la maleta" de Ramon Solsona. Jo ja l'havia llegit fa uns anys però és d'aquells per repetir sempre que calgui. La cosa està en el fet que està escrita tal com parlàvem a Barcelona després de la guerra. És un català incorrecte del tot, però molt viu, d'aquell que parlaven en els bars de barris com el meu (Poblenou) ... Barceloneta, Poble Sec... Amb samarreta imperi i es miraven la vida amb un escuradents a la boca. O en els balls d'orquestra. Però també hi trobarem expressions i refranys oblidats. I aquí és on jo he pensat amb tu. Diu que a Sants es deia molt, més que a qualsevol barri. "Ser un esgarrapacristos".
    I jo francament no l'havia escoltat mai. Tu sí? A Sants es deia? Només era això, Xavier. Sento molestar-te per aquesta petita curiositat. Tan sols és això, una petita curiositat. Moltes gràcies. Et deixo el meu correu per si el necessites per alguna cosa. Molt agraït.

    jose_estruel@hotmail.com

    ResponElimina
  11. El teu post d'avui m'ha corprès...És la trista història de moltes families que van seguir aquests camins de muntanya segurament també amb neu i fred...Però "l'acollida" que els van donar els francesos no és pas la que volem per aquest mont de persones que ho han perdut tot, va ser igual o pitjor el remei que l'enfermetat...
    Bon vespre, Xavier.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Espero Roser que quan els permetin venir a Catalunya, els darem millor rebuda i tracte que el que van tenir els nostres avis a Argelers.
      Cal dir que la població civil francesa els va acollir millor que l'estat, que els confinà a les platges amb pitjors condicions que a un camp de concentració.

      Elimina
  12. Xavier, ara sembla que jo no pugui parlar d'un altra cosa que no siguin "Les meves coses" però no és així. Fa temps també vam llegir, comentar, explicar i tot el que es vulgui sobre un refugiat. Mira la sinopsi de "Les mateixes estrelles" de la Núria Martí Constans i es per plorar veure com en Pablo Neruda va aconseguir portar un vaixell de França a Xile amb quasi 2500 persones i Espanya és incapaç de moure un sol dit. El meu pare també va passar la terrible experiència dels camps d'Argelès-sur-Mer. Si, Xavier, la història repetida.

    ResponElimina
    Respostes
    1. L'adjectiu que empres, referent a l'estança que el teu pare va patir a Argelers és prou eloqüent: "terrible experiència"

      Elimina
  13. En la nostra guerra incivil, en moltes altres més, sempre han provocat onades de refugiats, desvalguts, desesperats, abandonats. Sempre els pobles s'han mostrat més solidaris que els seus governants. Al segle XXI, ens omplim d'estupor veient com els governants es llancen els uns als altres la pilota mentre que tots aquests éssers humans van caient, sembla que esperen que tots desapareguin per llei de vida. Fa vergonya el seu comportament.

    ResponElimina
  14. Fan falta molts més posts com aquest, Xavier. Fa falta que no oblidem la nostra guerra civil. Fa falta que tornem a omplir de contingut els mots "éssers humans", perquè cada vegada estem més deshumanitzats... Fa falta tant d'Amor...
    Gràcies per remoure'ns la consciència,Xavier!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Per desgràcia cada dia veiem imatges als mitjans que fa que no oblidem les penalitats que van haver de viure els nostres pares i avis. A ells no els van ajudar prou.
      Ja no som a temps a fer-ho millor, però al menys fem algun gest per a que els que poden, i han d'obrir fronteres ho facin d'una vegada.

      Elimina
  15. A força de veure als mitjans imatges dels refugiats, sembla que ens acostumem i no li fem massa atenció, però el tema és tan greu que no podem oblidar-lo. Els governs, mirant cap a un altre costat i la gent morint-se de fred. Com al concert, VOLEM ACOLLIR.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tal com dius Mari, no es pot deixar patir i a vegades morir tanta gent.
      No podem ser covards, hem d'acollir. Gràcies.

      Elimina
  16. magnific Xavier ....hem de recordar que també els nostres pares, oncles, avis i avies es van haver de refugiar, d'exiliar forçosament per això volem acollir! jo també hi seré i crec que serem moltíssims

    ResponElimina
    Respostes
    1. Dissabte Catalunya, a Barcelona demostrarà al món que vol ser acollidora. La República Catalana serà solidària o no serà.

      Elimina
  17. Colpidor! Sempre saps tocar la fibra sensible, tens un cor tendre, Xavier.
    Demà serà el dia de demostrar que volem acollir.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tot sembla indicar que serà una manifestació exemplar. A veure si ens escolten.

      Elimina
  18. El que passa és que els refugiats generalment no volen venir a on es fa aquesta manifestació, prefereixen els països del nord, on creuen que aniran més enllà. Però la nostra bona fe és important. Hi ha coses que sembla que no puguin estar passant. És l'infern en vida, per a ells, i per a nosaltres també.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Helena et responc quan ja sabem que centenars de milers de ciutadans ens hem manifestat a Barcelona en favor dels refugiats.
      Tinc l'esperança que alguna cosa canviarà en favor dels desvalguts.

      Elimina
  19. No he pogut anar a la manifestació aquesta vegada, però hi soc amb el cor. Tot i tenir-ho tan a prop, quan fugien els nostres en acabar la guerra, es veu que això no és prou. Sobretot pels polítics, sobretot pels de Madrid, que sembla que la seva gent no hagués estat mai refugiada, ni els de dretes ni els d'esquerres.

    ResponElimina
    Respostes
    1. És impossible ser a totes les manifestacions populars Teresa.
      De moment en Puigdemont ha rebut els representants de les entitats convocants.
      Suposo que a Madrid s'adonaran que no poden seguir tancant els ulls i les orelles a aquesta mobilització.

      Elimina
  20. Una reconstrucció fidel i profunda, la que has fet, Xavier. Em sembla sentir les veus i els plors. Hi ha tant de dolor soterrat...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Els plors es multipliquen, ja ho saps Olga.
      No hi ha prou dígits a les calculadores per a comptar-los.

      Elimina
  21. Quina història tan certa que has explicat Xavier! Europa encara està molt lluny de les necessitats de la gent, Catalunya hi passa per davant!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Alguns països europeus han començat a acollir. Ara ens toca a nosaltres i que reaccioni l'Estat Espanyol, que són els que tenen la clau de les fronteres.

      Elimina
  22. M'has fet pensar i molt amb la mama, els tiets i els avis que van fer mes o menys el mateix recorregut (ells van passar per Prats de Montlló). No se d'on son les fotos.
    Gràcies.

    ResponElimina
    Respostes
    1. "Somos los tristes refugiados
      que a este campo llegamos después de tanto andar"
      Les fotos són d'una pista dels Pirineus. No pretenen ser d'enlloc concret, sinó de tots els punts per on s'escapaven els que fugien del feixisme.
      Ja que ho preguntes, aquesta pista és prop de Queralbs.

      Elimina