Qui ets?

    En Gabí era un lladre de cementiris, “una  feina poc corrent avui en dia” com deia ell mateix. Creia que era un ofici que acabaria desapareixent. 

   "La gent ha perdut el respecte als morts i abans d’enterrar-los els desposseix de les anells, arracades, cadenes i medalles d’or. A més, amb la moda de les incineracions perilla la continuïtat dels proveïdors", es queixava.

   La majoria de matinades se’n tornava a casa amb les mans buides, sense haver venut ni una escombra, com li deia el seu pare, que és qui li havia ensenyat l’ofici.

   I si algun dia encara feia sort, era amb algunes dents d’or. També anaven de baixa, ja que els dentistes, majoritàriament havien deixat d’implantar-les.

  “El poc or que trobo me’l paguen malament.” Li explicava amargament a en Tomeu, que era l’únic que sabia a què es dedicava. “No et fa por Gabinu, passar les nits al cimintiri?” li havia preguntat una vegada. “Por de treballar entre creus?” contestà en Gabí.

   I encara afegia: “Ca! Les creus, les maresdedeus i els sants dels nínxols i de les tombes em protegeixen!” 

   Li feia més por  passar els dies al cotxe abandonat que feia servir de dormitori d’ençà que l’havien desnonat del pis on vivia.

   En Tomeu, que a més li feia de confident l’havia informat que sota una antiga abadia en ruïnes, hi havia una cripta on hi havia enterrat un mitrat amb un anell d’or massís, amb un robí de la mida d’una avellana.

   El novembre començaven unes excavacions i de ben segur que ho descobririen. Calia actuar ràpid.

    La nit de Tots Sants era l’última oportunitat.

  El confident li havia assenyalat correctament el lloc. Així que entrà a l’estança s’adonà que hi havia unes quantes tombes. “La que duu el bàcul a la mà esquerra”. Li havia concretat en Tomeu.

   Amb l’escarpa i el martell començà la tasca de retirar la tapa de marbre. Passades unes hores aconseguí, feixugament, moure la làpida.“Pesa com un mort” es digué. 

    Se li glaçà la sang quan escoltà un soroll a la tomba del costat.

   En Gabí s'amagà al racó més fosc de la cripta. De la tomba en sortí un ésser decrèpit que es dirigí directament on era ell.

       - Qui ets? - Li preguntà llançant-li una mirada de sang.

       - ... - En Gabí no va poder articular cap mot i s’arraconà encara més contra el mur.

   Sense cap presa l’ésser es dirigí a la tomba on en Gabí havia estat treballant tota la nit, extragué l’anell del dit del seu ocupant, es fregà el robí a la màniga, el mirà a contrallum de les llànties i s’allunyà escales amunt. 

     Va passar una estona abans de que el Gabí no s’atrevís a fugir d’aquell lloc.

     A fora, una matinada de tardor havia incendiat el cel.