Més de 50 anys de records s’apilen a les roques vermelles.
De quan ens enfilàvem a l’antiga rectoria...
...per vigilar què passava a Can Sala de Baix.
Ens ajèiem a les tombes antropomorfes que hi ha prop de Santa Maria, quan no eren plenes d’aigua de pluja.
Quan ens aventuràvem a desafiar la gravetat...
...i descobríem coves secretes.
On trobàvem pedres fogueres i fabricàvem mistos garibaldi ancestrals.
Aquí vaig aprendre “La Pubilleta”
del Mas de Can Pi, de Frederic
Soler Pitarra.
El pare, sovint recitava irònicament un
fragment.
“...Son pare era vell;
sa mare, com ell,
quaranta anys tenia...”
Un dia vaig entrar a les habitacions de can Pitarra a buscar records del segle XIX. Res, només abandonament.
Ara segueix abandonada, encarada
al cimbori de Santa Maria.
I encara més abandonada resta la sala del castell, l’única que es conserva
una mica.
Les restes del Castell de Cervelló són les ruïnes venerables del
que un dia va ser.
Més endavant un grup de nois i noies d’entre 16 i 18 anys hi vàrem passar una nit de bivac, il·luminats per la llum de les estrelles. 
La riera, on ens havíem banyat tantes vegades actualment només baixa
plena quan plou. 
D’aigua i de records.
Muito interessante esta localidade onde o meu amigo passou a sua infância.
ResponEliminaUm abraço e boa semana.
Andarilhar
Dedais de Francisco e Idalisa
O prazer dos livros
El temps és implacable, F. Manuel. Obrigado
EliminaUnes fotos, com sempre, molt boniques i ben diferents de l'altre post de Cervelló. Quina llàstima que les rieres i rius hagin perdut tant. És el miracle més bell de la natura, l'aigua, i l'espatllem sense parar.
ResponEliminaEls records d'infantesa són bonics de recordar. Ho haurien de ser-ho per a tothom. Hi ha infants a totes les èpoques que tenen infàncies desgraciades i no puc perdonar els que donen mal viure als infants. Aquests teus, rellegit el post anterior i aquest són ben agradables d'imagnar per aquells que no els hem viscut.
Gràcies, Xavier, per compatir coses boniques.
Comparteixo el que dius Carme. És imperdonable fer patir els infants i negar-los la possibilitat de ser feliços.
EliminaQuina infantesa més interessant!🙂
ResponEliminaLes vacances rai, Joan. Quan acabava l'estiu i retornàvem a Sants, els Maristes es cuidaven d'espatllar la tardor, l'hivern i tot el que calgués.
EliminaRecords nostàlgics que no s'obliden amb el pas del temps!
ResponEliminaAl contrari, Rafel. Alguns records es reforcen.
EliminaM'ha agradat llegir el que comparteixes de la teva infancia...
ResponEliminaVeient les imatges de les roques vermelles, m'has fet pensar en las que veig a Corbera de Llobregat, concretament a Corbera de Dalt, on fan el Pessebre Vivent...És el més natural la semblança perque estem parlan del mateix terreny, comparteixent veinatge...
Corbera per a mí també ha estat un lloc ón he experimentat molts bons moments...
Així és que gràcies, a mí també m'has fet recordar.
He estat sovint a Corbera. I és cert, Montse, les roques són molt semblants. Gràcies a tu per passar la vista per Cervelló.
EliminaGràcies per compartir records que, sense ser els mateixos, me n'han fet tornar a la memòria alguns de similars.
ResponEliminaQuan es parla de tants anys, és com un miracle que els records estiguin tan vius.
EliminaEm sembla que hi he anat un parell de vegades...M'agraden les roques d'aquest color marró.
ResponEliminaFa il·lusió oi, tornar als llocs on vam ser feliços de petits?
Bon vespre, Xavier.
Com que no és gaire lluny de Sants hi vaig de tant en tant. És una sort poder visitar-ho M. Roser. Les roques ens recorden a nosaltres, també?
EliminaAproveito para desejar ao meu amigo um bom fim-de-semana.
ResponEliminaAndarilhar
Dedais de Francisco e Idalisa
O prazer dos livros
Igualment F. Mnauel
EliminaQuina passada de llocs atractius, Xavier... Al Montseny vam descobrir la tomba de Moisès, per l'estil d'una de les que mostres. Llocs per a la imaginació i per novel·lar. I un goig per a la vista, és clar.
ResponEliminaUna abraçada.
Estic content de tornar-te a "veure" Olga.
EliminaNo havia sentit a parlar mai de la tomba de Moisès al Montseny. Segur que serà un goig algun dia redescobrir-la.
L'ermita em recorda a la de La Mola.
ResponEliminaSegur que devia ser màgic jugar per aquests indrets i fer bivac per les nits.
El color de les ermites és semblant, i la resta de roques, també. Tampoc no són tan lluny geogràficament l'una de l'altra. El Baix Llobregat i el Vallès són comarques veïnes, Risto.
Eliminales teves fotografies són precioses , m'encanten els teus post sempre t'ho dic perquè és cert
ResponEliminaGràcies Elfree. Fas bona companyia.
EliminaQuin goig, els bons records d'infantesa que es poden ubicar en espais com els que ens mostren les teves fotos, Xavier! Una infantesa feliç acostuma a derivar en una persona que sap ser feliç, encara que ja tingui molts anys. Enhorabona per les dues entrades, la del 1011 i l'actual!
ResponEliminaEl teclat t'ha traït Montse: al 1011 el Castell de Cervelló ja existia, però jo encara no...
EliminaBromes a banda i parlant de felicitat. La Maria Aurèlia Capmany (i la Trinca ho va musicar i interpretar) deia:
"Si no saps se feliç
ningú pot ensenyar-te'n..."
Glub, disculpa, Xavier. Sense voler-ho t'he fet gairebé tan antic com el Crist de Taüll! :-))
Elimina"La infància és vital, perquè l'home és el que resta del nen" deia Ana Ma Matute.
ResponEliminaNo coneixia aquesta dita, Helena. La trobo molt encertada. Una temporada vaig ser company de feina d'una neboda d'aquesta escriptora.
EliminaMolt ben re-trobat, Xavier.
ResponEliminaIndret suggerent.
Bona recomanació.
Gràcies!
Un goig poder-te re-saludar Jordi.
Elimina