A finals d’octubre, després d’una
nit freda i a estones plujosa, ens llevem a Campllong, més amunt del poble de
Meranges. Els 2 quilòmetres finals de
carretera que pugen a Malniu s’han de fer a peu perquè, com que avui el refugi és
tancat, hi han posat una tanca que impedeix el pas als automòbils.
El 19 de març de l’any 1973 va
ser la primera vegada que vam dormir en aquest refugi. Actualment l’han ampliat
pel costat de llevant.
Pugem muntanya amunt, amb la
Tosa d’Alp i la serra del Cadí a l’esquena. I la vall de la Cerdanya tapada per
la boira.
A 2.500 metres, trobem les
excavacions del jaciment romà del Coll de Molleres. Fa 52 anys no sabíem que
els romans haguessin arribat a viure tan amunt.
Aquest assentament (el més alt
de Catalunya i de tota la zona mediterrània) depenia de Iulia Libica, l’actual
Llívia.
La
boira ha obert una porta per on hem pogut entrar al Coll de Molleres.
En altres anys
hauríem trobat neu en aquestes dates. Només hi ha les restes de l'enfarinada
que hi va haver aquí a dalt ahir, mentre plovia a la plana.
El que no ha canviat en aquests
52 anys que han passat és la fesomia del Puigpedrós.
Si de cas els que hem canviat som nosaltres. A dalt i
drets, d'esquerra a dreta; Vidi, Antoni, Andreu, Nuri i Toni. Asseguts; Xavier,
Carles i Carme. Hi ha tres persones que han marxat per sempre:
l’Antoni, la Toni i l’Andreu.A la foto en color: l'Enric, el Francesc i el
Xavier.
Si el 1973 el Puigpedrós va ser
un dels primers cims que vaig fer amb 18 anys, el 2025 és el primer cim de més
de 2.000 metres que faig d’ençà que tinc 70 anys. L’Enric amb 69 i el Francesc amb
68 són molt més joves.
A Meranges hi ha molta afició a
fer escultures de fusta. L’escultor Elies Pons és el principal exponent i les
seves obres guarneixen alguns carrers del poble. Sembla que han volgut deixar
constància del seu art, també al cim del Puigpedrós.
La boira no impedeix la visió
dels estanys dels Engorgs.
És hora de baixar.
Prop del refugi de
Malniu, fa alguns anys van construir una petita presa i s’ha format un bonic
estany, que anomenen "estany Sec", encara que és ple d'aigua.
A primera hora de la
tarda la boira s’ha esvaït i ens permet contemplar Meranges,
envoltat, com nosaltres mateixos, de tardor. De la nostra tardor.
Encara no fa dos mesos, en van parlar a TV3 d'aquest jaciment del Coll de Molleres. Es veu que des de fa quatre anys, cada estiu hi fan tasques d'excavació per anar descobrint-ne la història. Costa d'imaginar, veient només aquestes pedres escampades per terra, com devia ser la vida d'aquells romans que s'hi van establir fa 2000 anys.
ResponEliminaMés fàcil és anar "només" 50 anys enrere i, gràcies a les teves fotografies comparades, comprovar que les coses han canviat poc (el refugi) o gens (la muntanya), mentre que no és així per a les persones que anem envellint inexorablement. I si no ho fem, encara pitjor perquè malgrat que és llei de vida que mirant una fotografia antiga alguns dels protagonistes ja no hi siguin, no per això deixa de saber greu.
Per cert, això d'envellir inexorablement ho dic per mi. Tu estàs fet un xaval assolint el teu primer 2000 després dels 70. Et felicito de tot cor!
Gràcies per completar tan bé la informació del Jaciment romà, McAbeu.
EliminaHe de reconèixer però, que em costa pujar i, encara més baixar, tant desnivell.
M'encanten les fotografies comparatives! I encara més si estan tan ben fetes des del mateix angle i es veuen tan bé les diferències o les no-diferències.
ResponEliminaQue bonica és la tardor a la muntanya! I estic d'acord amb en Mc! Estàs fet un xaval! I ho dic amb admiració i una mica d'enveja. Enhorabona i que aquest primer dels 70, no sigui l'últim.
Gràcies Carme per aquest comentari tan encoratjador.
EliminaJa li he comentat al Mc. L'edat comença a pesar, als peus, les cames, i a la baixada, els genolls.
Què bé que guardis aquestes fotos, així podrem jugar a les diferències! ;-)
ResponEliminaLa primera foto m'ha robat el cor, quins colors més preciosos que té aquest paisatge.
I què important és trobar una porta per seguir endavant!
Aferradetes, Xavier.
Gràcies Paula, per jugar amb nosaltres a cercar les diferències. Aferradetes a les Illes.
EliminaM'has fet recordar l'ascens que vaig fer a aquest cim el setembre de l'any 2005, acompanyat d'un bon minyó, el Ferran. No el recordava amb unes vistes tan boniques. Potser és el teu ull i la teva càmera que saben captar la preciositat de l'entorn. Sé que l'aparcament del refugi és un lloc habitual per acampar amb la furgoneta a l'estiu. Molt interessant tota la explicació històrica. I l'abans i l'ara. Fa venir nostàlgia.
ResponEliminaUn dels companys amb qui anava té una furgoneta d'aquestes adaptades per acampar i ho vam fer a Campllong. Cal dir que a l'estiu tot és més fàcil. El fred (i la pluja del dia anterior) ho va complicar una mica. Sort que el dia de fer el cim el temps va millorar moltíssim. L'aparcament del refugi, tal com s'explica, era tancat.
EliminaGràcies Xavi, per mirar-te les fotos amb tan bon ull.