Els pares d’en
Bartomeu són de vacances fora de Sants i la colla amb qui acostuma a anar de
festa s’ha quedat a un carrer on hi ha música d’un DJ que a ell se li fa antiquada
i previsible. Després de recórrer alguns carrers guarnits decideix
aturar-se a la plaça de la Farga. Ha començat un concert de rumba catalana. Té set i decideix anar a fer una cervesa. Hi
ha cua i amb les aglomeracions la noia del seu davant, que ja ha obtingut la
seva cervesa, rep una empenta i involuntàriament aboca mig got a sobre la camisa
del Bartomeu. —Ai, perdona! —diu ella, disculpant-se .
—No t’amoïnis —respon el Bartomeu —Ja te’n
donaré de la meva. —Vaig
a escoltar el concert —diu ella fent-se pas entre el públic que omple la plaça.
—Com
et dius? —pregunta cridant el Bartomeu per a aconseguir que, entre la música,
ella el senti.
— Maria —respon ella també alçant la veu—
Però tothom em diu Marieta.
El Bartomeu la
segueix i es posa al seu costat per escoltar el conjunt que toca. Després d’unes
quantes cançons la Marieta s’impacienta.
—Anem
a un altre carrer? Creia que tocaven rumba catalana però només fan rumba
castellana!
— Vols que anem al carrer Vallespir?
—proposa el Bartomeu —Crec que t’agradaria, si hi arribem a temps. Toquen els
Putu Nota, i després El Rodrigo de Sants.
—Provem-ho.
Si passem pel carrer Sant Joaquim, de passada
veuràs com l’han guarnit. —Carrer Sant Joaquim? —pregunta estranyada. —Oficialment Finlàndia. No ets de Sants, oi?
—No,
només he vingut a veure les Festes. En passar per Alcolea s’aturen una estona a
escoltar la banda que interpreta clàssics dels 70 i 80’s. Al carrer Valladolid
també hi ha música disco. El Bartomeu li ofereix la mà per a no separar-se
mentre avancen entre la gent. Ella li accepta.
—Quanta penya hi ha aquí! —exclama. I
afegeix —Qui és aquest Carles? —Un manifestant pacífic a qui el jutge vol
engarjolar. — Respon el Bartomeu.
—És el pa de cada dia. Cantants a la presó,
com el Pablo Hassel o a l’exili com el Valtonyc. I tants d’altres!
A Vallespir el
Rodrigo i el seu Combo ja ha començat el seu concert, i es barregen entre el
públic. —Demanem una altra cervesa? —proposa ell.
Van a la barra del bar del Carles.
S’acaben la cervesa
al temps que acaba el concert.
—Anem a Alcolea de Dalt i et porto a la
lluna —diu ell divertit.
—Té mèrit construir aquestes andròmines,
encara que siguin de cartró —diu ella bocabadada. Van baixant pel carrer admirant els ginys que
han construït els veïns. Han tornat a juntar les mans. —Anem
agafats i no sabem gairebé res l’un de l’altra —diu ella.
—Em dic Bartomeu Montagut —diu. Què més
vols saber de mi?
—Jo Marieta Capulet —respon ella mentre es
deixa anar de la mà. —Ets de la família dels Montagut?
—Sí, però això són històries antigues... Que
tu siguis una Capulet no seria cap inconvenient —diu ell mentre acosta els llavis
als seus. — Hi ha un inconvenient insalvable. Sóc de Gràcia.
Segueixen avançant
carrer avall callats.
En arribar a la
portalada d’Alcolea de Baix s’aturen. —L’amor obre totes les portes.
—Aquesta és massa rovellada. Vaig a buscar
el bicing per tornar a Gràcia. Adeu Tomeu.
L’endemà ell fa un tomb per alguns carrers i per la fira.
Té l’esperança de trobar la Marieta, de qui
no en sap el número de telèfon. Dos dies després fan
sardanes al Parc del Vapor Nou. La Marieta dansa
en una rotllana. —Puc? —diu una veu, mentre s’afegeix a l’anella. La Marieta identifica
la veu del Bartomeu, reconeix el tacte de la seva mà i li prem lleugerament.
La vida segueix, la Festa continua.
Trobo a faltar el
primer capvespre que vam passar al Port.
