dissabte, 19 de juliol de 2014

Pica Roja de Romaset

L’excursionista, de bon matí, ha passat de llarg el refugi de la Vall Ferrera, però a diferència de la gran majoria, no segueix el camí a la Pica d’Estats, i es desvia en direcció al Port Vell de Romaset. Fa alguns anys ja hi va ser i sobre el terreny comprovà que fer la Pica Roja no semblava difícil.
Cal travessar un bosc. L’alt Pallars Sobirà fins i tot a ple estiu és ple de flors. De sobte li arriba la flaire de les clavellines silvestres. Petites i escabellades i més perfumades que les seves parentes grans de jardí.
El camí travessa el torrent que baixa del Port Vell. Quan hi arriba descobreix que la palanca per la que havia travessat fa pocs anys està enfonsada. Aquest no és un pont de diàleg, pensa. Fins i tot a la muntanya es trenquen els ponts. És difícil creuar a l’altre costat. Més amunt troba unes roques grosses i calcula que amb un bon salt s’estalviarà de mullar-se els peus. No és una mala solució, si no hi ha camí, cal inventar-lo.
El camí guanya alçada. Ell puja i la ratlla del sol baixa. Hi ha els habitants habituals. Un ramat de vaques amb els seus bedells, i més amunt les eqües. Són d’un pastor d’Àreu, que hi puja de tant en tant. 
En canvi les cabres que es troben més amunt, ja gairebé a tocar del Port Vell, segons li ha explicat aquest mateix pastor, són d’un ramader de l’Arieja. Elles no saben que hi ha una ratlla imaginària, que coincideix amb la carena, que separa els estats, i la passen per venir a menjar l’herba d’aquest costat, que es veu que els agrada més.
Quan arriba al Port, una gossa negra se li acosta i l’ensuma. Més lluny veu que hi ha uns altres excursionistes més matiners que ell, i que descansen. “Nit, vine aquí”, crida un d’ells.
Fa igual que ells i s'atura a descansar. La pujada ha estat llarga i ara falta el tros més dur. Sempre falta el tros més dur.
Les vistes a l'estany del Port Vell, que albira des de la carena li fan el trajecte més agradable. Sempre és un goig superar els obstacles que es troben en  el camí que ens mena a aquella fita que es vol aconseguir. 
Arriba al cim, poc després que els excursionistes de la gossa. La Pica Roja té una altitud una mica més modesta que la d’Estats, però amb els seus 2902 metres, segons els mapa de l’Alpina, iguala a un dels altres gegants de la comarca: el Monteixo.
La visió de les muntanyes des d’aquest punt és privilegiada. Es poden contemplar des de ben a prop els cims de Baborte, Sotllo, el massís d’Estats, el Montcalm que fan frontera amb l’Arieja d’Occitània, amb el Medacorba i el Coma Pedrosa que limiten amb el Principat d’Andorra, el Norís i Monteixo, els Beciberris, els cims de la Bonaigua i allà on es perd la vista: el massís de la Maleïda, amb l’Aneto al centre.
També es poden contemplar uns quants estanys. Els de la Socarana al vessant nord. I els de la Baiau, més llunyans.
Com que ha pujat pel Port Vell, per fer la baixada diferent, ho fa pel Port de Boet.
Des d’aquestes alçades recorda aquell poema de l’Espriu on parla de ponts de diàleg amb Sepharad. Després de comprovar com s’han trencat, si és que mai han existit, en recorda uns altres, del mateix Espriu: “Ens mantindrem fidels per sempre més, al servei d’aquest poble”.
No ens cansarem mai de fer-ho. Escolta els batecs del seu cor i li diuen que tampoc no deixarà de contemplar les vistes, de respirar les olors i d’escoltar els sons dels Pirineus.

27 comentaris:

  1. Emocionant, Xavier.
    Una travessa amb poesia!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies Fanalet. Poesia d'aquells que en saben.

      Elimina
  2. Poesia, metàfora, emocions i paisatges bellíssims... No es pot demanar mès en un post. Acomplert i sconseguit.

    Bon diumenge, Xavier.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies Carme. No sé si no es pot demanar res més a un post, però es pot formular un darrer desig: si aconseguim la metàfora que hi has llegit, serà més important que pujar la Pica, i més alliberant que tots els paisatges.

      Elimina
  3. Un gran recorregut poètic, potser per minories ;)

    ResponElimina
    Respostes
    1. La poesia la compartim milers, milions de persones. Els paisatges, tothom qui vulgui, no és una travessa difícil... si de cas una mica llarga.

      Elimina
  4. preciós recorregut tant el fotogràfic com el metafòric. Hem de fer cas a Espriu i mantenir-nos fidels al servei d'aquest poble, ara i sempre.

    ResponElimina
  5. Gràcies Bruixeta. Farem cas a l'Espriu. Ho comprovarem, sense anar més lluny, aquest proper 11 de setembre.

    ResponElimina
  6. Gràcies per compartir una travessia de colors vitals, de poesia, de metàfores...uauuuuu. Ser fidels allò que estimem!.

    Bon vespre de diumenge!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies a tu Audrey, per la visita i la complicitat.

      Elimina
  7. Una molt bona caminada amb unes vistes fantàstiques. Quin pais que tenim.

    ResponElimina
    Respostes
    1. D'això sí que no ens podem queixar Joan. Tenim (modèstia apart) un país fantàstic.

      Elimina
  8. Les fotos són precioses, però em costa distingir les muntanyes que cites, sempre em costa. Aquest agost tinc pensat tornar per aquells verals, la idea és tornar a fer la Pica, però aquest cop per la ruta clàssica. Abans, per reacostumar el cos, tinc pensat tornar al Puigmal i completar el Puig de Dòrria, que és l'únic cim que se m'ha resistit de tots els que he intentat, per culpa de la neu i la boira. Un cop més veure les teves fotos i llegir les paraules em fa venir ganes que arribi finalment el moment.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Xexu, intentaré descriure els cims:
      A la primera foto la bandera tapa el Sotllo, i la Pica d'Estats no entra a l'enquadrament i queda a la dreta.
      La foto 8 és el Port Vell i és encarada a l'Arieja i no conec els noms dels cims.
      La foto 9 és l'estany del Port Vell i és encarada a la zona de Baborte.
      La foto 10 és feta des del cim de la Pica Roja i es veuen els 3.000, d'esquerra a dreta: Sotllo, Pica d'Estats (la punta més alta) i Verdaguer, que són fronterers i el Montcalm, en territori totalment occità.
      La foto 11 són el Norís (més quadrat) i el Monteixo (més alt i punxegut) Si t'hi fixes són els mateixos, de d'un altre angle, que encapçalen aquest blog, rere la "Fita".
      A la 14, que és la penúltima, es veuen els cims fronterers amb Andorra: Medacorba i Coma Pedrosa.
      Molta sort al Puigmal i sobretot al Dòrria!

      Elimina
    2. I em descuidava la foto 5 que és encarada a ponent i és on s'hi entreveuen els Beciberris, i molt, molt llunyà, el Pirineu Aragonès amb l'Aneto.

      Elimina
  9. Un país per estimar i del que ens sentim orgullosos. I al qui ens mantindrem fidels. Sempre.
    Un post emocionant, Xavier!

    ResponElimina
  10. Gràcies Glòria, qui té veritable estima al seu país, sempre s'hi manté fidel.

    ResponElimina
  11. Xavier, tant que m'agrada la poesia i no se comentar res d'ella. Però bé, això són figues d'un altre paner. La qüestió és que el teu escrit i les fotos són de llarg.... molt bons.
    Moltes gràcies.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies per la companyia Josep. Aquest poema és molt entenedor i es comenta ell tot sol.

      Elimina
  12. Ostres Xavier, a cada post et superes...Només entrar m'ha donat la benvinguda aquesta fantàstica estelada, amb una persona_arbre que l'aguanta amb força...Jolin , quines fotos! Si tanco els ulls sento l'olor de les flors boscanes, la remor del riu...(Ai que m'entrebanco amb aquesta palanca trencada i l'aigua està tan freda que no és qüestió d'anar a parar a dins)...I el mugir de les vaques i els lladrucs de la Nit, i em sento tant petita envoltada per aquests gegants del Pirineu, que jo tots els cims els trobo imponents... I m'imagino que sóc una àguila voleiant per aquestes fondalades. Obro els ulls i penso que sempre estimaré aquesta terra que em fa sentir feliç...
    Petonets, Xavier.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies M. Roser, quina imaginació tan poètica que tens!
      Sents l'olor de les fotos i camines per elles i voleies per sobre els cims. Un plaer la teva companyia.

      Elimina
  13. Quina passada de fotos!
    La primera amb l'estelada té molt de sentiment!
    He descobert el teu bloc i ja mateix et segueixo!
    Et deixo el meu per si et vols passar.

    Records,

    http://mscgraphy.blogspot.com.es

    ResponElimina
    Respostes
    1. Benvingut Marc. Ja et buscaré a l'adreça que esmentes. I gràcies pels comentaris.

      Elimina
  14. Xavier, portava dies sense poder tocar l'ordinador per problemes de salut del meu pare. Agraeixo més que mai aquestes imatges tan refrescants, encara que la pujada no ho sigui tant. I em quedo amb els ponts que haurem d'inventar si es trenquen els altres. De fet, ja els estem inventant, no?

    ResponElimina
  15. Teresa, espero que el teu pare, amb la teva ajuda, s'hagi refet al màxim possible.
    I tant que estem inventant ponts. I si no, saltarem el riu, intentant no mullar-nos gaire.

    ResponElimina
  16. Excel·lents fotografies de naturalesa i, és clar, enginyós reportatge gràfic en forma de V, suggeridor!

    Abraçades, des de El Far.

    ResponElimina