Pica Roja de Romaset

L’excursionista, de bon matí, ha passat de llarg el refugi de la Vall Ferrera, però a diferència de la gran majoria, no segueix el camí a la Pica d’Estats, i es desvia en direcció al Port Vell de Romaset. Fa alguns anys ja hi va ser i sobre el terreny comprovà que fer la Pica Roja no semblava difícil.

Cal travessar un bosc. L’alt Pallars Sobirà fins i tot a ple estiu és ple de flors. De sobte li arriba la flaire de les clavellines silvestres. Petites i escabellades i més perfumades que les seves parentes grans de jardí.

El camí travessa el torrent que baixa del Port Vell. Quan hi arriba descobreix que la palanca per la que havia travessat fa pocs anys està enfonsada. Aquest no és un pont de diàleg, pensa. Fins i tot a la muntanya es trenquen els ponts. És difícil creuar a l’altre costat. Més amunt troba unes roques grosses i calcula que amb un bon salt s’estalviarà de mullar-se els peus. No és una mala solució, si no hi ha camí, cal inventar-lo.

El camí guanya alçada. Ell puja i la ratlla del sol baixa. Hi ha els habitants habituals. Un ramat de vaques amb els seus bedells, i més amunt les eqües. Són d’un pastor d’Àreu, que hi puja de tant en tant. 

En canvi les cabres que es troben més amunt, ja gairebé a tocar del Port Vell, segons li ha explicat aquest mateix pastor, són d’un ramader de l’Arieja. Elles no saben que hi ha una ratlla imaginària, que coincideix amb la carena, que separa els estats, i la passen per venir a menjar l’herba d’aquest costat, que es veu que els agrada més.

Quan arriba al Port, una gossa negra se li acosta i l’ensuma. Més lluny veu que hi ha uns altres excursionistes més matiners que ell, i que descansen. “Nit, vine aquí”, crida un d’ells.

Fa igual que ells i s'atura a descansar. La pujada ha estat llarga i ara falta el tros més dur. Sempre falta el tros més dur.

Les vistes a l'estany del Port Vell, que albira des de la carena li fan el trajecte més agradable. Sempre és un goig superar els obstacles que es troben en  el camí que ens mena a aquella fita que es vol aconseguir. 

Arriba al cim, poc després que els excursionistes de la gossa. La Pica Roja té una altitud una mica més modesta que la d’Estats, però amb els seus 2902 metres, segons els mapa de l’Alpina, iguala a un dels altres gegants de la comarca: el Monteixo.

La visió de les muntanyes des d’aquest punt és privilegiada. Es poden contemplar des de ben a prop els cims de Baborte, Sotllo, el massís d’Estats, el Montcalm que fan frontera amb l’Arieja d’Occitània, amb el Medacorba i el Coma Pedrosa que limiten amb el Principat d’Andorra, el Norís i Monteixo, els Beciberris, els cims de la Bonaigua i allà on es perd la vista: el massís de la Maleïda, amb l’Aneto al centre.

També es poden contemplar uns quants estanys. Els de la Socarana al vessant nord. I els de la Baiau, més llunyans.

Com que ha pujat pel Port Vell, per fer la baixada diferent, ho fa pel Port de Boet.

Des d’aquestes alçades recorda aquell poema de l’Espriu on parla de ponts de diàleg amb Sepharad. Després de comprovar com s’han trencat, si és que mai han existit, en recorda uns altres, del mateix Espriu: “Ens mantindrem fidels per sempre més, al servei d’aquest poble”.

No ens cansarem mai de fer-ho. Escolta els batecs del seu cor i li diuen que tampoc no deixarà de contemplar les vistes, de respirar les olors i d’escoltar els sons dels Pirineus.