Flor de Falgars

Els darrers dies de juny conserven les flors que dugué la primavera, i guarneixen els verds de Falgars. Si no fos per la calor del matí, sembla que encara no hagi arribat l’estiu. El sol gairebé ha eixugat del tot les gotes d’aigua que la rosada ha deixat a  l’herba.

La Marta i l’Enric pugen per un prat suau. De sobte ell troba una flor de neu. Feia 30 anys que no en trobava  i s’ajup a collir-la.

- No la tallis - li demana la Marta.

Aleshores s’adonen que n’hi ha més.

- N’hi ha moltes, no ve d’una... - insisteix l’Enric.

- Deixa-la pobreta -  Diu ella amorosament - Aquesta flor és el símbol de Falgars, quina llàstima si desapareix.

- Al menys em deixes fer-li una foto?- Diu ell exagerant un temor que no sent.

- No em vulguis fer llàstima ara -  fa la Marta.

- Recordes la primera nit que vam passar al Prat Gespedor? Et vaig venir a dir bon dia amb una flor de neu, i et va agradar.

- És clar que la recordo. La nit de Sant Joan. “Quina nit la d’aquell dia” que deien els Beatles. Han passat 30 anys, Enric. Aleshores estava permès acampar lliurement a aquests prats, i actualment no, oi? I ara la flor de neu està protegida.

- Han passat molt de pressa aquests anys - diu l’Enric mentre ajupit enfoca una flor de neu.

- I també han passat moltes coses - diu ella. I tot seguit entona la cançó “Edelweiss” de la pel·lícula “Somriures i llàgrimes”

- Aquell dia també la vas cantar.

- I després sortírem de la tenda i corríem pel prat - diu la Marta mirant-lo, com si la memòria la tingués als ulls.

- Més que córrer semblava que volaves.

- I tu més que córrer saltaves.

- El vent t’aixecava les faldilles.

- Em sembla que no era el vent, pillo! - diu ella sense dissimular un somriure maliciós.

Segueixen la pujada en direcció al prat del Joc de la Pilota.

- Saps perquè li diuen el Joc de la Pilota?

- Enric!! Que cada vegada que hi pugem m’ho expliques! Diu ella amb un to de deliciosa paciència. - Hi pujaven a jugar els antics miners...

Arribar al Prat del Joc de la Pilota és com entrar a l’escenari d’un teatre real. Avui els actors són ells. Per una estona, els actors principals, papallones i ocells és com si esdevinguessin secundaris. S’asseuen una estona sobre l’herba i contemplen els avets i els altres arbres que envolten el prat.

- És d’hora - diu l’Enric mirant-se el rellotge. - Podríem arribar fins el refugi Ardericó. He vist que el camí passa per aquí a prop.

- Tan bé que s’està aquí! Si anem allà la tornada se’ns farà llarga...

- No hi hem estat mai, Marta, i m’agradaria conèixer aquells paratges.

- No en tens mai prou! - diu ella mentre s’aixeca.

- Si no et ve de gust ho deixem.

- Ara ja ens hem aixecat... i com t’has posat els pantalons - diu mentre els espolsa.

- No em peguis Marta...

- Exagerat!

Van seguint les marques de pintura que hi ha a algun arbre. Una bona part del camí passa pel bosc. De tant en tant, ell s’atura a fotografiar una flor, o qualsevol altra cosa que li crida l’atenció.

 Entren al paratge d’Ardericó quan les ombres de la tarda també hi han arribat.

A un costat de la pista, i prop d’unes ruïnes, hi ha el refugi.

- Aquí seríem feliços Marta.

- No em facis riure... - i assenyalant més avall - mira! Un cotxe com el que teníem. Com està el pobre.

- Res, un retoc de vidres i queda com nou - diu ell mentre el fotografia.

No s’entretenen gaire. Calculen que són lluny de Falgars. Tornen per la pista.

A un revolt descobreixen la boca d’una antiga mina.

- Aquí devien treballar els miners del joc de la Pilota - diu la Marta divertida.

La pista es troba la principal, que ve del Prat Gespedor. Ben a prop tenen el cotxe aparcat. 

Entre els arbres s’endevina la silueta del Pedraforca. 

El contemplen. Ell se li acosta i l’acaricia.

- Què fas?

- Aquí em vas robar el cor. Encara que el nostre amor sembli d’estar per casa, per a mi ha estat apassionant...

- Tira que encara farem tard a sopar.

Amb el cotxe arriben aviat al Santuari de Falgars, on estan allotjats. Pugen a l’habitació. Ell s’entreté a repassar les fotografies que ha fet al llarg del dia.

Ella l’observa. I somriu.

- Enric, tanca la porta, que encara falta una estona per al sopar...

- Tu ets la flor de Falgars - diu mentre fa girar la clau del pany.