Nocturn amb sol

La Sol entra al Pla d’en Sala de Canet de Mar, just quan l’altre sol, aquell que li dóna nom, cau a plom. L’altre  Sala, el Pep, ben puntual comença a tocar amb la seva banda. 

La Sol va sola i es barreja entre el públic. A banda i banda de l’escenari han penjat uns cartells on es llegeix “Canet Rock 2014”.

En Pep Sala canta cançons de Sau, i ella les coneix bé. Els seus pares tenen bastants discos d’aquell desaparegut conjunt, i alguns, els més antics, són de vinil, i de petita els escoltava.

Fa més de tres mesos que té l’entrada. A finals de maig, quan va fer els 18 anys, el seu oncle la hi va regalar. Juntament amb una samarreta del Canet Rock del 1975. “És un tresor, guarda-la bé” - li va dir. I mentre es picava la panxa va afegir: “a mi ja no m’entra”. La Sol li havia preguntat si ell també hi aniria. “Buf! No em veig capaç d’aguantar tota la nit al ras” I fent-li l’ullet li va advertir: “això és cosa de joves com tu”.

“Cada dia en algun lloc surt el tren de mitjanit!” canta el Pep Sala.

- Ja tens el bitllet? - Li pregunta gairebé a crits un noi, que se li ha anat acostant.

- Quin bitllet? - contesta la Sol mirant-se’l. - Jo no viatjo amb estranys.

- Doncs avui ho has fet amb mi. Seies al mateix vagó que jo, i tots dos hem pujat gairebé junts a l’estació de Sants. I junts hem baixat a Canet.

- Això no vol dir res - crida ella per fer sentir la seva veu per sobre els decibels de la cançó de Sau.

- A partir d’ara no sóc un estrany: em dic Jaume.

En Pep Sala canta “l’11 de setembre”. El Joan de l’Elèctrica Dharma s’hi ha afegit. Comencen a voleiar estelades, i a sonar crits de: “In-inde-independència!” S’escalfen motors. Amb el "Boig per tu", que canta tot el públic, acaba suau l'actuació del Pep.

Caïm Riba canta “l’Home llop”. Al Jaume se’l veu content. De tant en tant s’acosta a l’orella de la Sol i li diu alguna cosa. 

Si algú els mirava de lluny quan xiulaven la tornada del “Pa amb oli i sal” dels Blaumut, i com cantaven la tornada de les cançons del Dausà, hauria dit que eren amics des de sempre.

Amb el “Jo vull ser rei” els Pets demanen al públic que per reblar el seu republicanisme es treguin la samarreta i l’enarborin com una bandera. Bastants nois i noies ho fan. El Jaume és un d’ells i malgrat la insistència, no convenç la Sol per a que s’afegeixi al gest proposat pel Gavaldà. 

El sol s’apaga, però no pas la Sol, que està més radiant que quan ha entrat.

La Companyia Elèctrica Dharma surt a l’escenari quan la llum del dia baixa. Fa 39 anys van ser aquí mateix, just quan sortia el sol. Era la matinada de la seva carrera. Avui són al crepuscle, i es recorden dels enyorats Esteve i Josep.

- A casa meva, els pares tenen discos dels Dharma, diu el Jaume.

- Fins i tot els meus avis en tenen - contesta la Sol - Quan de petita anava a casa d’ells havia escoltat l’Oucomballa i el Tramuntana moltes vegades.

25.000 persones salten i ballen com si fossin a la Patum.

Amb els Amics de les Arts, la Sol i el Jaume, interiorment es pregunten si la seva aventureta acabarà com un “Jean-Luc”. Ho volen entendre i no poden. Porten hores de salts i cants.

- Anem a fer una cervesa mentre el Gerard Quintana prepara els instruments? - proposa el Jaume.

- I un entrepà - demana ella - estic morta de gana.

Es posen a la cua d’una de les barres, i de cua d’ull vigilen l’escenari.

- Això no és una cua -  es queixa la Sol - Això és una aglomeració!

Es passen tota l’actuació del Quintana i l’Aresté entre els afamats i assedegats que demanen un entrepà i una cervesa. Entre rock and rolls, escolten alguna cançó de les més conegudes dels Sopa de Cabra.

- Encara sort que la penya no es ratlla! - diu el Jaume perdent la paciència - portem més d’una hora per comprar el sopar!

La Sol que és més menuda s’esmuny entre la gent i aconsegueix dos entrepans a una mà, i els que són a la cua li fan arribar al Jaume les dues cerveses. Miraculosament li arriben sense que se n’hagi abocat ni una gota.

Retornen entre el públic, quan el Gerard Quintana es retira. El Jaume li proposa de seure a terra a menjar l’entrepà.

- Prefereixo quedar-me dreta - diu ella.

- Aquests són els inconvenients d’anar amb una minifaldilla de risc, oi? No t’amoïnis que és fosc i la gent no mirarà.

Finalment s’asseuen. El Jaume ho vol evitar, però no controla la seva mirada. Entre el públic hi ha un grup de gent gran que coregen:
- Sisa, quan surtis, avisa!

- Aquests, segurament que devien ser al Canet Rock del 75. Deuen tenir uns 60 anys! - Diu el Jaume.

- Els trobo entranyables - diu la Sol. Troba divertit el crit de “Sisa, quan surtis avisa”.

Apareix a l’escenari sense avisar i cantant “Qualsevol nit pot sortir el sol”. Aquesta cançó la canta tot el públic. Els grans que la saben des de sempre i els joves que potser l’han après a l’esplai o de colònies.

“Oh benvinguts, passeu, passeu”” Canta un orfeó de 25.000 persones.

- Aquesta nit per a mi ja ha sortit el sol. Fas més llum que l’astre a que es refereix el Sisa, Sol - li diu ell entre estrofes.

-  No sé si és la cervesa - riu ella - És com si estigués al “setè cel”.

No se n’han adonat que els Manel estan tocant. La Sol i el Jaume es posen drets i s’endinsen al mar del públic. No saben qui dels dos ha començat però escolten la música agafats, i quan sona el “que ve l’amor, que ve l’amor, propagant-se com un incendi forestal”, els agafa un rampell, com a la Teresa protagonista de la cançó, i l’acaben abraçats.

No se separen i van més enrere, per escoltar els “Love of lesbian” asseguts. Han anat fins el final i s’estiren. La Sol s’endormisca.

- Tinc fred, - diu la Sol gairebé entre somnis. I nota com el Jaume li tapa les cames amb la seva jaqueta.

S’ha adormit i es desperta amb les veus dels Gossos. “Corren, corren pels carrers corren...”

- Han obert una xurreria - diu el Jaume assenyalant-la. I no hi ha tanta cua com la que hem fet per als entrepans.

Assaboreixen la música dels Mishima, sucant-la a la xocolata calenta.

Es vol fer de dia i retornen amb el nombrós grup que resisteix ballant prop de l’escenari. S’hi afegeixen al ritme de Txarango. Ball, bon humor, rialles i llum de dia. 

Quan surt el sol, el Titot dels Brams arenga la tropa, i tots junts maleeixen la memòria de Felip Quint i el cunyat de l’Urdangarin. El camp de batalla és ple de vasos de plàstic i embolcalls dels entrepans.

Inevitablement les actuacions s’han endarrerit.

- No em puc quedar fins el final - diu el Jaume - demà al matí treballo i haig d’anar a Esterri d’Àneu. Si perdo l’Alsina Graells no hi arribo.

- T’acompanyo - fa ella - I amb un badall afegeix - estic rebentada! Ho sento pels “Flores Azules” i els “Pink Tones”. Els veurem l’any que ve?

No són els únics desertors. Pels carrers de Canet baixen “rius de gent” cap a l’estació de tren.

Abans d’acomiadar-se ella pregunta:

- Ens tornarem a veure?

- Creus en els finals oberts, Sol? Si aquesta nit ha sortit el sol, qualsevol altra ho pot tornar a fer.