divendres, 18 de setembre de 2015

Ressons

   
       - Mare, ja he guarnit l’olla, he fet lo llit,  he passat la granera pel dormitori  i he aixalavat la roba. - Se sent la veu de la Neus mentre amb un drap acaba de treure la pols dels prestatges.
         - I donques? - Sona la veu de la mare que està fregant l’escala.
      - Que si em dixau baixar a lo riu a banyar-me? - Demana des de dalt la Neus. I s'apressa a continuar - Re mare, lo temps de fer una cabusseta a l’aigua.
       - No corgos tant que te camatrencaràs. S’han d’apariar les auvelles...
       - Ja ho he fet, mare. I la vaca é estacada al corral.
          - I amb qui vos anar a lo riu? No et mogos, que ara puio. - Diu la mare mentre deixa la galleda i la baieta al replà de l’escala.
      - Hi anava a anar amb l’Elena de cal Mut - fa la Neus sense deixar de passar el drap per les lleixes.
        - Avui en dissabte? - Diu la mare mirant-li els ulls. - Amb la faiena que tenim? No te posaràs a monear!
     - Hai faienat més de pressa que les follets. M’he escurronat un munt per poguer refrescar-me una estona...
        - T’hi dixo anar nena, però no m’enganyos, que sé que lo Pere de cal Moliner de Dalt t’espera a la marrada del corriol. - Diu la mare mentre recorda que, abans de la guerra, quan ella tenia la seva edat en Serni la festejava. I afegeix - No veus que quan tu hi vas jo ja en torno? Si t’has posat roia!!
        - Així m’hi dixau anar? - demana la Neus, que veritablement s’ha posat vermella.
     - Però no us poseu a l’aigua a pèl nu, que les hòmens sempre baden i series malmirada.
    - No patiu mare, no me llevaré ni la camisa ni les enaues. Diu la Neus somrient - Així que vós i lo pare també anàveu a lo riu?
         - I tant fieta... La teua padrina m’obligà a confessar-me, però lo Serni m’aconseià que no li explicós a lo mossèn. I no ho vai fer, i això que lo mossèn m’estiraua la llengua. “Segur que tu i lo Serni us heu estat garbarant un sobre l’altro. “No mossèn” li deia jo. “que lo Serni me respecta
        - I s’ho creia? Pregunta la Neus.
      - Ca! Lo mossèn deia que lo Serni tenia males intencions, que volia pecar amb mi. Lo Serni me feia bogeiar, i quan se m’arramblava, a mi me semblava que eren bones intencions. Era lo mossèn que anava astrompit de la quirrola, i sempre corria rere les mosses per vore si se’n podia catxar alguna. Una vegada, va aubrir la porta de lo confessionari i lo vai engegar a farrar la gata. 
            - Em vai llonçar pel camí avall que quasi m’entrupesso.
        - Però finalment vos va casar.
         - Va ser perquè vàrem baixar a lo riu a banyar-nos. Lo teu pare me va inamorar, i vam cotxar sobre l’herba... Al mes despús no me va venir allò... Ma mare me va amenaçar “ja te farà lo responso ton pare” i anllavons mos vàrem casar. Però lo teu padrí, que era un tros de pa, fins i tot mos pintà lo dormitori i mos regalà un llit nou.
         - A fe de Déu, mon pare, lo teu padrí també havia fet pasqua abans de rams!
        - Si? No ho sabia - s’admira la Neus.
      - I aleshores van enviar a la guerra lo teu pare, lo meu Serni. Ja no va tornar del Baladredo.
           - No ploreu mare...
        - No ploro Neus. Saps que te dic? Aixomoneix-te! Corre a buscar lo Pere, que la vida només se viu un camí.

36 comentaris:

  1. de on has tret aquest vocabulari tant encisador? M'ha agradat la història que de ben segur en algun lloc o altre és verídica.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Joan, el vocabulari aquest encara es parla, sobretot la gentgran, a la Vall Ferrera, les valls d'Àneu i el Pallars en general.
      A més m'he documentat en un llibre "Vall Ferrera, lo parlar i molt més" que va escriure la Laura Bringué d'Àreu, conjuntament amb Víctor Febrer. (col·lecció Tamarro)

      Elimina
  2. M'ha emocionat retrobar aquestes imatges d'Àrreu, el bellíssim pont, poder bastir de vida, novament i per uns instants, una d'aquelles cases on l'esmentada vida hi va marxar deixant-hi els estris, gràcies a aquesta entranyable història que ens regales. Quin domini del pallarès, Xavier, i que bon narrador que ets...! Crec que, si pogués, el poble te'n donaria les gràcies, per fer-lo reviure, i jo també, pel plaer de la lectura!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Les vivències a Àrreu algun solatge van deixar als seus carrers i les seves cases. Els habitants ja no hi són.
      Gràcies a tu Montse, per la lectura dels mots i les fotografies.

      Elimina
  3. A vegades es diu,,, si les pares parlessin... i jo crec que a tu les parets t'han parlat. T'han explicat aquesta història tan bonica amb les mateixes paraules que la Neus i sa mare van pronunciar en aquell temps. Aquest vocabulari encisador, com diu en Joan, M'ha agradat molt. "Astrompit de la quirrola" m'ha fet esclatar a riure!

    M'ha recordat quan era petita i sentia el parlar de la gent d'Andorra (que ara ja no parlen pas així) però en aquell temps sí. O molt semblant.

    Amb els anys es perd molt de vocabulari, moltes paraules i maneres de dir locals de cada comarca.
    Unes fotos molt boniques i una història preciosa, Xavier.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Potser sí que les parets em van explicar alguna història Carme, perquè només veure la primera casa, em vaig imaginar, i escoltar molt endins, com si fos una psicofonia, el que devien viure les persones que durant segles van habitar Àrreu. Gràcies per l'atenció.

      Elimina
  4. Una història bonica, Xavier, com n'hi ha tantes, però aquesta té la gràcia que la parles... amb aranés, potser? Ja veig que t'has submergit de ple en el pirineu aquest estiu. Això està bé! Que tinguem sort si no parlem abans del 27!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Teresa, ja ho he comentat als companys de més amunt: lo parlar és el pallarès.
      El poble abandonat, tal com ha reconegut la Galionar és Àrreu és a la vall d'Àneu del Pallars Sobirà, anant per la carretera que va d'Esterri d'Àneu cap a Montgarri de l'Aran.
      Gràcies per la sort que desitges. Compartida i augmentada el 27.

      Elimina
  5. A mi també m'encanta la parla tan muntanyenca...He trobat divertit això de guarnir l'olla...El mateix diàleg o semblant, segur que s'hauria pogut escoltar, quan la vida encara rondava pel poble, ara revellit pel pas dels anys...
    A mi em fan una mica de tristesa, aquestes llogarrets en un altre temps plens de vida i ara segur que refugi de les bestioles del camp i els herbassars!
    Bon vespre, Xavi.

    ResponElimina
  6. Tu també fas servir paraules molt belles M. Roser.
    Revellit, herbassars...
    Gràcies per les aportacions.

    ResponElimina
  7. Quantes histories viscudes en aquestes parets ara escrostonades i ruïnoses!
    M'ha entendrit aquest relat, tan tendre, amb un puntet de picardia.
    Les fotografies del paisatge són bellíssimes i les dels interiors emocionen.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Glòria, la majoria d'històries a que et refereixes no les sabrem mai.
      Aquesta és una ficció possible.
      Gràcies per les teves paraules i la teva tendresa.

      Elimina
  8. "La vida només se viu un camí" són paraules sàvies.
    Una narració molt ben escrita i il·lustrada que ens fa mudar d'època.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ben cert, només passem un cop per la vida i a vegades tenim la sensació de no haver-la aprofitada prou. Però és la nostra.
      Gràcies Consol per la companyia en el viatge a èpoques anteriors.

      Elimina
  9. Paraules amb imatges encisadores.

    Un missatge i miratge gratificant.

    Una Abraçada.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies Olga i Carles per apreciar l'encís i el miratge.

      Elimina
  10. Una altra entrega dialectal, jo tampoc sé d'on treus tot això, però sona creïble, al menys a orelles dels que no l'hem sentit tant. A estones sembla un altre idioma, la veritat. Bona història, sembla que en aquesta família a tots els agrada fer pasqua abans de rams, efectivament.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies Xexu. Segurament que si ara "desembarquéssim" una estona al Pla de Barcelona de fa dos-cents anys, també ens semblaria que parlen un altre idioma.
      Els pobles de muntanya, com que fins fa poc han viscut "aïllats" encara conserven lo parlar de l'antigor.

      Elimina
  11. Many thank you. A pleasure speak with you.
    It live the peace.

    ResponElimina
  12. :-) Fotos i text s'adiuen. Me fas pensar en naltres, aquí baix. Io visco a la sequera, pro me diuen que hi ha paraules que s'han perdut. Baie... :-(

    Una abraçada grossota, xato!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Heu d'estar alerta, per no perdre els "bells vocables".
      Bé, tu ets una de les que conserva.
      Gràcies Cantireta, ben grossota.

      Elimina
  13. Les teves paraules donen nova vida a aquests llocs, tot recuperant-ne les expressions. Molt rebé!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Vida, encara que sigui virtual i per uns minuts.
      Moltes re-gràcies Helena.

      Elimina
  14. Impresionante, magnífico, estupendo todo tu trabajo, me gusta un montón.

    Cuanta HISTORIA existe detras de cada foto, me llama la atención el confesionario.

    Salutacions Xavier.-

    ResponElimina
  15. Quants pecats, o simplement actuacions innocents, s'han explicat en aquest confessionari, J. Antonio.
    Gràcies per la participació.

    ResponElimina
  16. Són fotos d'una casa abandonada o coneixes al propietari? Són molt xules.

    ResponElimina
    Respostes
    1. És Àrreu, tot un poble abandonat i en algunes cases encara hi resten alguns mobles. No tinc ni idea qui en són els propietaris. Gràcies per l'interès Loreto.

      Elimina
  17. Que ben trobat, aquest post... s'adiuen tant el text i les fotografies, que donen vida a la casa morta, que fa venir esgarrifances. I encara amb els penjadors pel llit...
    Veus el drap com es mou, i l'escombra, i sents les rialles... felicitats.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ben trobada Olga. Quina sort tornar a tenir la teva companyia, els teus posts i els teus comentaris.
      Ressonen les rialles que els anys no han pogut esmorteir.

      Elimina
  18. M'encanta a manera com lligues el text (impressionant!) amb les fantàstiques fotografies. Aquells paisatges tenen quelcom de màgic que et roba el cor

    ResponElimina
  19. No et puc dir el contrari. Aquests paisatges ens roben el cor. Encara que sembli més romàntic, fa llàstima veure deshabitats pobles com aquest.
    Gràcies per la màgia que cites, Bruixeta.

    ResponElimina
  20. No hi ha dubte que és Àrreu, quants anys sense trepitjar-lo en silenci. Xavier les pedres i les veus encara i són. La Consol ha dit "La vida només se viu un camí". Quina saviesa...
    Moltes gràcies.

    ResponElimina
  21. Comprovo que guardes record de la teva estada anterior a Àrreu. Gràcies Josep per les teves impressions.

    ResponElimina
  22. M'agrada molt especialment el riu (lo riu) i aquest pontet maquíssim.

    ResponElimina
  23. Novesflors, lo riu és la Noguera Pallaresa entre Isil (Com deia Verdaguer: "Noguera per Alòs, tot joguinós") i Borén. La fotografia és feta justament des de sobre el pontet que és el que porta al poble abandonat d'Àrreu, a una mitja hora a peu, per un camí de mules.

    ResponElimina