Viatge (més lluny)

Enguany ha fet 40 anys que Lluís Llach estrenà una de les seves cançons més conegudes - i reconegudes - al Palau de la Música: “Viatge a Itaca”.

Vàrem tenir la sort de ser-hi. Al galliner, envoltats d’altres joves entusiastes. Un concert èpic amb un final sorprenent, quan el canó de llum enfocà l’escut de les 4 barres que hi ha al centre de l’escenari. 

Al maig del 1975 això era una proesa. El dictador feixista que tant ens amargava era viu, i els seus agents, i altres llepes, encara més. A Franco li restaven pocs mesos de no-dos i assassinats.

Haig de reconèixer que no sabia què era Itaca i encara vàrem tardar a saber que es pronunciava Ítaca, amb accent a la i. Ni qui era Kavafis, l’autor de la primera estrofa.

El propi Llach amb les seves segona i tercera estrofa ens ho posà fàcil: “Més lluny, hem d’anar més lluny”.

Alguns dels cantants i músics catalans més coneguts, encapçalats pel mateix Llach, n’han fet una versió, que segurament serà cantada aquest vespre multitudinàriament a Montjuïc, en l’acte final del la candidatura “Junts pel sí”.

Una arribada en son de pau, amb sons alegres i musicals, on el ball de bastons sigui festiu i no d’amenaces.

És millor el valor que la por,

és millor la veritat que la falsedat,

és millor la independència que la submissió.

Millor la República que la monarquia...

Hi ha una cançó més antiga, d’aquelles que s’anomenen d’abans de la guerra: “Pel teu amor”. Permeteu-me canviar una sola paraula:

“Rosó, Rosó,

vot de la meva vida...”