dimarts, 13 de setembre de 2016

Tarda daurada

   Recordes aquella tarda d’estiu que s’allargava, i encara dura? Aquella tarda daurada, amb el cel de color de cervesa, amb els somnis que es confonien amb els esquitxos del riu?
   L’aire net, sense ni un bri de pols, sense ni un bri de recança, sense ni un bri de fatalitat...
  Qui et tornarà a estimar com aquella tarda? Qui em tornarà a fer llum com la que em feia la proximitat del teu cor? Quan tornarem a creure en els follets del bosc, en les encantèries del riu?
   Quan 20 minuts d’una tarda duraran una altra vegada una eternitat?
Sessió doble sense talls per la publicitat. El camí ens arrossegava cap a la realitat de les muntanyes.
   Quan tornarem a escoltar els laments de la granota?
      - I si és un príncep encantat?
       - No feu broma que us estic escoltant! Esteu espantant les mosques i em quedaré sense berenar...
      - De veritat que ets tu, granot,  qui parla? I no ets un príncep?
     - Digue’m lletja, digue’m llefiscosa, però no m’insultis!! Per res canviaria la meva vida, prop del riu, caçant insectes, remullant-me de tant en tant, deixant-me estimar per alguna granota... Vosaltres esteu de pas per aquí...
“...Aquí sóc feliç! Sense cobertura, sense telenotícies sagnants, sense internet, sense modes, sense diners, sense banquers corruptes. Només escoltant la música de l’aigua, la dels ocells, els raucs dels altres granots, la contemplació de la bellesa de les anques d’una bona granota, la perfecció de l’ombra de les falgueres, la frescor de la matinada, el nedar nerviós dels capgrossos...”
   Recordes quan vàrem marxar sense fer soroll, deixant que la granota seguís caçant insectes? 
   Quan menjàvem maduixetes acabades de collir?
   Quan ens enfilàvem als cims, quan remullàvem els peus al riu? Quan a cada esquitx d’aigua fèiem un desig?
   Quan ens preguntàvem on anaven els avions?
    Quan ens preguntàvem quan seríem lliures?
   Embriagats sense ressaca.

24 comentaris:

  1. Un post ple d'il·lusió, de tendresa, d'amor.
    Que bonic que és recordar les coses que hem viscut. I recordar-les amb qui les hem viscut, encara més. I reviure-les...

    Avui no sé triar només una foto. Les d'aigua em fan delit i les de núvols fan volar...

    Bona nit, Xavier!

    ResponElimina
    Respostes
    1. El setembre, pels que aprofitem l'agost per viure a la naturalesa, és el mes dels records.
      Gràcies Carme per l'aigua que et fa delir i pels núvols en els que voles.

      Elimina
  2. Quins records!, una part meravellosa de la vida.

    ResponElimina
  3. Pensava que avui tocaria les fotos de la diada però veig que encara no estan llestes ;P

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tens raó Pons, encara són dins de la càmera.
      També hi fa el fet d'haver vist els esplèndids reportatges de diaris com "El Periódico", la "Vanguardia" i sobretot l'"Ara" i "El Punt Avui" on hi ha magnífics reportatges.
      Però gràcies igualment, per les expectatives.

      Elimina
  4. Entenc que la granota pugui prescindir de la majoria de coses i ser feliç, però d'internet? No, això sí que no!

    Avui no em fan enveja les teves imatges, aquests dies també estic tenint la meva ració!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Com que la granota no té blog no necessita internet.
      Que gaudeixis tu també Xexu de la teva ració de paisatges.

      Elimina
  5. Potser en tocaria aprendre la filosofia granotaire......i posar fi a tant d'estrés

    ResponElimina
    Respostes
    1. La granota és filòsofa sense saber-ho.
      No ens aniria gens malament seguir alguns cursets per fer una vida més simple.
      Gràcies Joan per la idea.

      Elimina
  6. És ben cert que de vegades la intensitat d'uns breus moments fa que perdurin tota l'eternitat. A la teva vall estimada, però, n'estic segura que n'has forjat una bona col·lecció, de bons moments inesborrables. La imatge de les teves dues dones em continua semblant fantàstica!
    Una abraçada, Xavier!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies Montse. Deixa'm aclarir-ho, que això resta escrit: les "meves" dus dones són una dona i una filla.
      Tu també ets col·leccionista, un dia podríem fer un canvi de cromos.

      Elimina
  7. "Sessió doble sense talls per la publicitat": el que més s'assembla a l'eternitat!

    "Quan ens enfilàvem als cims, quan remullàvem els peus al riu?": jo vull per a mi una imatge tan clara del que és tenir Plató i Aristòteles junts.

    Em quedo amb aquestes dues frases-vers.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies per la tria Helena. I per la menció de dos filòsofs tan importants. Com ha dit el Joan, més amunt, la veritable filòsofa és la granota.

      Elimina
  8. Una tarda daurada i preciosa plena de records agradables, acompanyats per unes fotos magnífiques...
    Entenc molt bé a la granota, potser m'agradaria compartir espais amb ella...i fer-li un petó i que es transformés en príncep!!!
    bon vespre, Xavier.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Segur que a aquesta granota li agradaria molt que li fessis un petó. Però no sé segur si li agradaria convertir-se en príncep.
      Gràcies pel petó M. Roser.

      Elimina
  9. Amb un bon grapat d'anys a l'esquena la nostàlgia és inevitable, no Xavier? En segons quins moments, més. Però jo trobo que si ets capaç d'evocar-ho així ja no es pot parlar de nostàlgia, sinó de bons records.
    Mai hauria pensat que voldria ser granota... Per una estona només, eh? Sense internet? Quina desgràcia!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí que són molts anys de records. Però justament aquesta tarda daurada només té un mes.
      Una tarda d'avui és una tarda per al record de demà.
      Teresa, si mai vols ser granota, avisa, que vindrem a escoltar-te.

      Elimina
  10. Sentiment, humor, màgia, bellesa i reivindicació. M'encanten les teues entrades, amb molt bones fotografies i textos preciosos.

    Vicent

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies Vicent per aquesta crítica tan amable.
      Amb les 5 sensacions que cites es faria un bon còctel per a qualsevol vivència.

      Elimina
  11. Mai diria lletja o llefiscosa a una esplèndida granota com la de la fotografia que es deixa retratar, majestuosa, amb aquests magnífics reflexes daurats.
    Passejar amb tu sempre és gratificant, Xavier, gràcies per compartir els teus records!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tal com dius, la granota no és ni lletja ni llefiscosa, al contrari, és molt viva. Mentre l'enfocava, d'un ràpid cop de llengua va caçar un insecte.
      Gràcies Glòria, per la companyia en el passeig.

      Elimina
    2. Sea al mar, sea a la montaña, tus espléndidos trabajos no nos dejan indiferentes. Muchas gracias por todo tu esfuerzo.

      Un saludo grande.-

      Elimina
    3. Gràcies a tu J.Antonio, incansable caminant.

      Elimina