Maria del Mar ( i 2)

  El Carles diu: jo que no sóc poeta goso escriure un poema tendre, amb tinta verda en un full, abans de fer-ne una barqueta de paper.

   He deixat anar a la nostra platja la barqueta de paper amb el teu nom escrit, entre les estrofes i versos del poema.

   Com si busqués una oportunitat em submergeixo en el teu nom, Maria del Mar, mania del mar.

   La tramuntana, el vent del nord, em fueteja la cara, el vent del cor, nostàlgic, traspua enfora. Contraposició de forces. La de les onades, la de la tramuntana, la de l’escuma blanca.

  Onades que ballen a l’alta mar, amb la força del rock and roll, amb l’aire de la sardana.

  S’han acabat els nostres estius Maria del Mar, et sé propera a les platges, a les del Cap de Creus, les de Tossa, les de la Barceloneta, del Prat i Tarragona.

  Que els vaixells, com el de paper,  avancin a contravent pel mar embravit.

  Que les ones generoses et facin arribar les llàgrimes tristes del meu cor, la sang dels meus precs, la persistència de la meva esperança, el consol per als mals d’amor i els mals de desamor.

  De matinada la Maria del Mar camina descalça per la sorra de la nostàlgia, per les platges de la Barceloneta. 

  L’acullen les gavines, ha acomiadat les orenetes, ha tirat molles als coloms, ha parlat amb els corbs marins. 

  Li sembla veure entre les ones una barqueta de paper. Algú hi va escriure, però l’aigua ha estovat el paper, ha diluït la tinta. A quins temporals s’ha hagut d’enfrontar? Quantes llàgrimes l’han destintat, i ara intenten seguir la història?

    Quan recull la barca, se li desfà el paper a les mans. Se li desfà l’ànima.         Unes preguntes s’entrecreuen. El temps, la cara al temps, els ulls del temps. 

   Ha d’esperar que el vent li dugui la resposta?

   Escolta una veu que li diu: “bon dia”.

   Es gira i uns ulls es troben.