Tarda daurada

   Recordes aquella tarda d’estiu que s’allargava, i encara dura? Aquella tarda daurada, amb el cel de color de cervesa, amb els somnis que es confonien amb els esquitxos del riu?

   L’aire net, sense ni un bri de pols, sense ni un bri de recança, sense ni un bri de fatalitat...

  Qui et tornarà a estimar com aquella tarda? Qui em tornarà a fer llum com la que em feia la proximitat del teu cor? Quan tornarem a creure en els follets del bosc, en les encantèries del riu?

   Quan 20 minuts d’una tarda duraran una altra vegada una eternitat?

Sessió doble sense talls per la publicitat. El camí ens arrossegava cap a la realitat de les muntanyes.

   Quan tornarem a escoltar els laments de la granota?

      - I si és un príncep encantat?

       - No feu broma que us estic escoltant! Esteu espantant les mosques i em quedaré sense berenar...

      - De veritat que ets tu, granot,  qui parla? I no ets un príncep?

     - Digue’m lletja, digue’m llefiscosa, però no m’insultis!! Per res canviaria la meva vida, prop del riu, caçant insectes, remullant-me de tant en tant, deixant-me estimar per alguna granota... Vosaltres esteu de pas per aquí...

“...Aquí sóc feliç! Sense cobertura, sense telenotícies sagnants, sense internet, sense modes, sense diners, sense banquers corruptes. Només escoltant la música de l’aigua, la dels ocells, els raucs dels altres granots, la contemplació de la bellesa de les anques d’una bona granota, la perfecció de l’ombra de les falgueres, la frescor de la matinada, el nedar nerviós dels capgrossos...”

   Recordes quan vàrem marxar sense fer soroll, deixant que la granota seguís caçant insectes? 

   Quan menjàvem maduixetes acabades de collir?

   Quan ens enfilàvem als cims, quan remullàvem els peus al riu? Quan a cada esquitx d’aigua fèiem un desig?

   Quan ens preguntàvem on anaven els avions?

    Quan ens preguntàvem quan seríem lliures?

   Embriagats sense ressaca.