Ara sí

14 de febrer, des del Coll de Pal i de bon matí, veiem, el Montseny.

Ara sí que t’hem trobat nevada, muntanya estimada.

Des de la carena del coll de Coma Floriu s’albira, lluny, Montserrat.

                                                                                   (Foto: Francesc Heras)

Hi ha qui avui celebra el dia dels Enamorats. Declaro el meu amor a la Neu.

El Francesc celebra el dia dels Enamorats... de la Muntanya.

Ara sí que  ens falta poc per arribar al Cap del Serrat.

                                                                                                (Foto: Enric Domingo)

Hi ha res millor que trepitjar neu verge?

     

    Des del cim del Cap del Serrat Gran (2.402 m) veiem que la boira envolta la Tosa d’Alp, que és allà on anàvem. Fa molts anys, caminant per una carena amb boira, en lloc d’anar a Setcases, involuntàriament vam anar a raure a Mentet a l’altre costat, totalment oposat, de la carena. Vaig aprendre que amb la boira, si es pot, val més no jugar-hi.

Ara sí que tirem enrere.

       

     Un dels símbols de l’excursionisme català, el Pedraforca, és ben visible, juntament amb la serra del Cadí.

Ho havia dit que avui és el dia dels Enamorats... de la Neu?

 

 Allò que passa a vegades. Quan som a prop del Coll de Pal... ara sí que surt el sol.

    

    Ara sí que faria mandra tornar a calçar-se les raquetes per pujar la Tosa. Un altre dia serà.

L’Enric celebra el dia dels Enamorats... de l’Art.

 

Aigua freda a Aiguafreda

     Per un camí que surt de la Font dels Enamorats, fem una volta circular per la riera de Martinet.

     La setmana dels barbuts, m’ha sorprès afaitat. Per a molts, entre els que m’hi compto, ha estat la setmana dels refredats.

   El Gorg de la Sort (o de l’olla) no s'ha congelat com altres racons de la riera.

De ben segur que l’aigua del pou de l’Afrau també és ben freda.

     L’artista Paco Ballesteros exposa obres seves, algunes a la intempèrie i d’altres dins de la casa de l’Afrau.

Els caramells de glaç sembla que cantin el “sol, solet, vine’m a veure...

...vine’m a veure que tinc fred...”

     També l'hauria de cantar el rellotge de sol de la façana de l’església de Sant Martí d’Aiguafreda de dalt.  Aquesta dita, que acostumen a compartir alguns rellotges de sol, a les esglésies que en tenen: “Jo sense sol i tu sense fe, no valem res”, en aquesta setmana li escauria més: “Jo sense sol i tu sense fred, no som res”.

     De tornada a la Font dels Enamorats, un roure  em fa una confidència: m’agrada el fred, però quan vingui la primavera, de ben segur que una mica d’escalforeta també m’enamorarà.

A les muntanyes

              Les muntanyes s’han vestit de blanc.       

La blanca ha cobert els cims i els prats més alts.

A la Mola i a Montserrat.

Al Montseny, Prades, el Montsant, els Ports.

Al Pedraforca, els Rasos de Peguera, Montgrony...

Al Cadí, la Gallina Pelada i la serra d’Ensija

I als Pirineus.

Busquem la pau en el seu veritable color.

Canviarem el porró per les copes més fines.

Bon Nadal.

Tardoral

          Un matí, una serra: la del Cadí.            La boira s'arrossega per la carena.             Entrem al bosc.                   Hi ha fulles tacades de sang.                     Flors encarnades.           Bolets atractius, semblen gustosos: n'ompliré el cistell.                          Un refugi, un capvespre.               Una nit: lluna creixent.          Una fada m'ha canviat els bolets. Diu que aquests són més saborosos.           Flor de safrà de muntanya, com un fanalet. "Quan ressona el cornetí..."                Saps el camí que baixa al poble?               Hi ha indicadors, no té pèrdua.                 Camp a través.                 Ja es veuen les teulades.                Tornem a ser a casa.

Pica d'Estats 50 anys

 

    Dimecres, 7 d’agost de 2024.

    Hem matinat molt, tant, que quan arribem a l’estany de Sotllo, el sol encara no hi toca. L’hem enxampat fent mandres rere la Pica d’Estats.

      L’estany també dorm. Tot és quietud. Només ens belluguem nosaltres i una parella d’isards que tresquen muntanya amunt.

    La pujada al Port de Sotllo, ho sabem per altres vegades, es fa llarga.

    A l’altra banda del port, al seu costat nord, passem prop de l’estany de Barz. Ai, el canvi climàtic! Ai, la sequera!! Fa cinquanta anys, la primera vegada que vam fer la Pica d’Estats, aquest mateix estany era gairebé sota la neu i als seus voltants tot eren congestes.

     Encara resta un bon tros de camí per assolir el cim.

    M’acompanyen tres nebots: la Sílvia, de la Roca del Vallès, l’Enric d’Andorra (actualment també és roquerol) i el Carlos, d’Alacant.

      La neu alegra la pujada.

    L’estany dels peus del Montcalm, que és a uns 2800 metres sí que conserva una mica de neu a sobre.

    Crec que se’ns veu feliços. Ells estan contents perquè han assolit la Pica d’Estats per primer cop. Jo també ho estic: és la quarta vegada que pujo el cim més alt de Catalunya. Potser serà l’últim cop.

    Al cim de la Pica hi ha una placa que commemora la primera pujada a la Pica d’Estats efectuada per Jacint Verdaguer. Nosaltres la vam pujar per primera vegada el 27 d’agost del 1973, fa més de 50 anys, pràcticament 90 anys exactes després de la pujada de mossèn Cinto.

    L'any 1973, la vam pujar 8 persones: el Jaume Ortonoves, la Núria Costa, la Marta Torrell, la Carme Massa, jo mateix, la Toni Guarch (30 d'agost de 1957- 13 de desembre de 2005) el meu germà Ricard (18 de desembre de 1953 - 27 de desembre de 2012) i el meu germà gran Antoni, que va ser el guia de l'ascensió, (21 de setembre de 1952 - 29 d'octubre de 2020)

    A l’agost, sobretot als caps de setmana la Pica és molt visitada, però avui, tant a l’anada com a la tornada més aviat trobem els camins solitaris.

    No tot és baixada, que alguna pujada hi ha, com tornar a pujar el Port de Sotllo per la seva cara nord, per a després baixar-lo per la cara sud. La baixada del Port de Sotllo, també ho sé per experiència, es fa molt llarga.

    La bellesa de l’estany d’Estats convida a fer un descans.

    Mentre seguim cap al refugi de la Vall Ferrera, podem admirar l’estany de Sotllo i, al fons, el Norís i el Monteixo.

    Si al matí hem desgrimpat una part del camí, ara ens cal pujar-lo. Les cadenes que fan més segura aquesta part de trajecte fa pocs anys que hi són. Fa cinquanta anys, tot era més salvatge (jo també) i la muntanya no estava encadenada.