Tardoral

          Un matí, una serra: la del Cadí.            La boira s'arrossega per la carena.             Entrem al bosc.                   Hi ha fulles tacades de sang.                     Flors encarnades.           Bolets atractius, semblen gustosos: n'ompliré el cistell.                          Un refugi, un capvespre.               Una nit: lluna creixent.          Una fada m'ha canviat els bolets. Diu que aquests són més saborosos.           Flor de safrà de muntanya, com un fanalet. "Quan ressona el cornetí..."                Saps el camí que baixa al poble?               Hi ha indicadors, no té pèrdua.                 Camp a través.                 Ja es veuen les teulades.                Tornem a ser a casa.

Pica d'Estats 50 anys

 

    Dimecres, 7 d’agost de 2024.

    Hem matinat molt, tant, que quan arribem a l’estany de Sotllo, el sol encara no hi toca. L’hem enxampat fent mandres rere la Pica d’Estats.

      L’estany també dorm. Tot és quietud. Només ens belluguem nosaltres i una parella d’isards que tresquen muntanya amunt.

    La pujada al Port de Sotllo, ho sabem per altres vegades, es fa llarga.

    A l’altra banda del port, al seu costat nord, passem prop de l’estany de Barz. Ai, el canvi climàtic! Ai, la sequera!! Fa cinquanta anys, la primera vegada que vam fer la Pica d’Estats, aquest mateix estany era gairebé sota la neu i als seus voltants tot eren congestes.

     Encara resta un bon tros de camí per assolir el cim.

    M’acompanyen tres nebots: la Sílvia, de la Roca del Vallès, l’Enric d’Andorra (actualment també és roquerol) i el Carlos, d’Alacant.

      La neu alegra la pujada.

    L’estany dels peus del Montcalm, que és a uns 2800 metres sí que conserva una mica de neu a sobre.

    Crec que se’ns veu feliços. Ells estan contents perquè han assolit la Pica d’Estats per primer cop. Jo també ho estic: és la quarta vegada que pujo el cim més alt de Catalunya. Potser serà l’últim cop.

    Al cim de la Pica hi ha una placa que commemora la primera pujada a la Pica d’Estats efectuada per Jacint Verdaguer. Nosaltres la vam pujar per primera vegada el 27 d’agost del 1973, fa més de 50 anys, pràcticament 90 anys exactes després de la pujada de mossèn Cinto.

    L'any 1973, la vam pujar 8 persones: el Jaume Ortonoves, la Núria Costa, la Marta Torrell, la Carme Massa, jo mateix, la Toni Guarch (30 d'agost de 1957- 13 de desembre de 2005) el meu germà Ricard (18 de desembre de 1953 - 27 de desembre de 2012) i el meu germà gran Antoni, que va ser el guia de l'ascensió, (21 de setembre de 1952 - 29 d'octubre de 2020)

    A l’agost, sobretot als caps de setmana la Pica és molt visitada, però avui, tant a l’anada com a la tornada més aviat trobem els camins solitaris.

    No tot és baixada, que alguna pujada hi ha, com tornar a pujar el Port de Sotllo per la seva cara nord, per a després baixar-lo per la cara sud. La baixada del Port de Sotllo, també ho sé per experiència, es fa molt llarga.

    La bellesa de l’estany d’Estats convida a fer un descans.

    Mentre seguim cap al refugi de la Vall Ferrera, podem admirar l’estany de Sotllo i, al fons, el Norís i el Monteixo.

    Si al matí hem desgrimpat una part del camí, ara ens cal pujar-lo. Les cadenes que fan més segura aquesta part de trajecte fa pocs anys que hi són. Fa cinquanta anys, tot era més salvatge (jo també) i la muntanya no estava encadenada.

Fites i valls (i 2)

   Després d’acomiadar-nos de l’Abril, la Jana, la Laia i la Marta, sortim del refugi dels Estanys de la Pera i ens enfilem en direcció al Port de Perafita.

    El Jordi ens hi ha acompanyat, fins i tot ha anat una mica més amunt. Quan arribem al Port, ell, que ha caminat més de pressa, baixa del Pic de Perafita.

     Al Port de Perafita ens separem: ell torna cap al sud, cap al refugi, amb les noies.

     L’Enric, el Francesc i jo, baixem, pel costat septentrional, cap a les Valls d’Andorra. El temps millora, el paisatge s’endolceix.

     Per passar de la vall de Perafita a la vall de Madriu, cal pujar el coll de la Maiana. Si no fos per les vaques i els vedells, és un lloc ben solitari. 

     A la baixada del coll, passem per llocs bellíssims, com el Pla de l’Estall Serrer, que desconeixíem totalment. Com que la travessa té forma de 8, com un circuit, una part del trajecte, coincideix amb una part de la caminada de la primera jornada. 

      Així, tornem a travessar el Pla de l’Ingla. El dia és diferent, el paisatge sembla un altre. 

   

    El camí travessa un torrent d’aigües musicals que baixen de l’estany Forcat, que és molt més amunt. Passarem la nit al refugi de l’Illa, el mateix que ens va acollir fa tres nits. 

     Mentre esperem l’hora de sopar, acabem de decidir, seguint les explicacions de la guarda del refugi, per quin dels tres camins possibles, tornem a Engolasters, el lloc on vam començar la ruta. 

    El més còmode seria tornar per on vam venir: la vall de Madriu. Un altre seria passar per l’estany Forcat. I el tercer, que és pel que ens decidim finalment, pujar la Portella dels Pessons, per després baixar, fent un bon tomb, en direcció a Encamp. 

 

     El darrer dia de travessa el comencem pujant la Portella dels Pessons. La pujada ha estat intensa, la contemplació de l’estany de l’Illa també. Es distingeix la seva característica illa.

     El pic de Pessons fa 2864 metres: és a prop i ens hi enfilem. És el sostre de la travessa. 

   

    Al nord-est veiem l’enfilall d’estanys de Pessons que connecten amb el Grau Roig. Aquesta ruta també és una possibilitat, però en el nostre cas, quedaríem massa lluny d’Engolasters, que és on ens dirigim.

                                                                                                          

    De baixada del pic anem directament al Coll de Pessons i aprofitem per pujar el cim que és a tocar del coll.

     Iniciem la llarga baixada en direcció a la vall d’Ensagents. 

      El camí passa a tocar d’un dels estanys d’aquesta vall. 

  

    Sempre és important, i bonic, trobar una mata de marcòlics grocs. Tot i que no sempre és fàcil, a totes les travesses dels Pirineus en trobem. 

     Al fons de la vall hi ha d’haver els Cortals d’Encamp. 

     Pel camí de les Pardines arribem finalment a l’estany d’Engolasters. Tornem a ser allà on fa cinc dies vam iniciar la caminada.  Avui, aquí, és el final de la travessa.

Fites i valls (1)

—    Ens vols acompanyar a fer una caminada per algunes valls d’Andorra i de la Cerdanya? —li proposo a l’Estel.

—    Veig que comenceu a caminar prop de l’Estany d’Engolasters, a Andorra. Amb aquest croquis que us vau dibuixar segur que no us vau perdre, oi?

—    No ens vam perdre, no... però he de reconèixer que si bé una part de la travessa ja estava traçada des de casa, la darrera jornada va ser totalment improvisada, com aquell músic que toca d’oïda i que quan finalitza la peça n’escriu la partitura.

—    I qui aneu? —pregunta l’Estel.

—    Els tres sospitosos habituals: l’Enric, el Francesc i jo mateix... I una sorpresa a la tercera jornada, ja els coneixeràs. La primera jornada és preciosa: el camí va per la vall de Madriu.

—    I aquest pla com es diu? —s’interessa l’Estel.

—    El Pla d’Ingla. I el riu és el Madriu.

—    Per fi arribeu al refugi: quin és? Heu caminat unes quantes hores! —assegura.

—    El de l’Illa (Ep! En el bon sentit de la paraula...)

—    Aleshores l’Estany deu ser el de l’Illa?

—    Sí, i es diu així perquè té una roca, com si fos una illa, al costat més septentrional de l’estany.

—    Més estanys!

—    Sí —reconec — I el de més a la dreta és l’Estany Rodó.

—    Jo l’anomenaria l’Estany Bufó — exclama l’Estel amb un somriure.

—    Bora nit Estel —li dic —. Hem d’anar a dormir d’hora, que demà la jornada serà més llarga que la d’avui.

—    Quin coll més atractiu —diu l’Estel, que també s’ha llevat d’hora.

—    És el Port de Vallcivera.

—    Aquest cim sé quin és —reconeix l’Estel —el pic de la Muga.

—    Sí que l’és Estel, però avui no el pujarem.

—    Quina amplitud i quina verdor que té la vall de la Llosa. I la serra del Cadí, al fons.

—    Veus aquell poble al camí de dalt, a la dreta del tot? És Viliella i hem d’anar més enllà.

—    Falta moltíssim, oi?

—    Farem una aturada a cal Jan de la Llosa, per a dinar.

—    Veus? Ja no falta gaire per arribar a Viliella —assegura l’Estel.

—    I de passada falta menys per arribar al Cortal de Gral, el càmping on dormirem aquesta nit.

—    Com és que dormiu en tenda i no en refugi, com feu sempre? —s’estranya l’Estel.

—    Perquè no hi havia lloc al refugi del Cap del Rec, ja que hi ha una cursa de muntanya. Ara coneixeràs la sorpresa de què et vaig parlar ahir: demà caminarem fins al refugi dels Estanys de la Pera, amb la Marta, que és la dona de l’Enric i les seves netes: la Jana de 9 anys, l’Abril de 6 anys i la Laia i el Jordi, que són els seus pares. Haurem d’anar a dormir d’hora, que les previsions amenacen pluja a la tarda i per anar bé caldria ser al refugi abans que plogui.

—    Bon dia! —diu l’Estel quan ens veu sortir de la tenda —Déu n’hi do, la tempesta d’aquesta nit, eh?

—    L’arc de Sant Martí ens informa que ja no plourà. Almenys al matí —asseguro.

—    I aquests núvols? —pregunta...

—    No cridis el mal temps! —dic.

—    Quina olor que fan els boscos dels vessants de la Tossa Plana de Lles — fa l’Estel mentre s’omple els pulmons d’aire pur.

—    Mira —dic —Ja es veu el Perafita.

—    I aquest salt d’aigua? —pregunta.

—    El del Planell Gran. I això vol dir que ja no falta gaire per arribar al refugi.

—    Quin estany més bonic, el de la Pera —diu amb la boca oberta.

—    Les nenes han caminat molt bé, fins i tot han arribat al refugi abans que jo —reconec.

—    Dinar sota aixopluc serà una sort —diu.

—    Ja ho pots ben dir!  I dormir encara més...