Esteve "Dharma" Fortuny

 El passat 24 d’octubre, la Companyia Elèctrica Dharma s’acomiadava (o no!) del públic al Palau de la Música Catalana de Barcelona, en una Nit Col·lectiva d’homenatge a l’Esteve.

 Sóc agnòstic en fenòmens paranormals. Però la nit que va morir l’Esteve (enguany ha fet 25 anys), al Clínic de Barcelona, jo era a casa molt afectat perquè el dia abans els metges havien anunciat que no hi havia esperances. Vaig posar el disc "Catalluna" de la Companyia Elèctrica Dharma, i com que era  vespre, i per estar més compenetrat amb la música, l’escoltava amb els auriculars. En el moment que entra la solista de la guitarra de l’Esteve,  el disc es va aturar, però no la llum.

A casa teníem la instal·lació antiga amb 2 comptadors, un per al que anomenàvem “força”, i l’altre, que encara era de 125 volts, per a la llum. A la “força” hi havia connectats el electrodomèstics, com la televisió, l’estufa elèctrica, la màquina de rentar, la planxa, el tocadiscos... I en aquella estona només hi havia connectada la nevera i el tocadiscos. Era estiu i no hi havia estufes ni cap altre aparell potent en marxa. Vaig aixecar-me a canviar els ploms. No es podien tocar de tant que cremaven i això que, aparentment, no hi havia  sobre-càrrega. Si de cas era una càrrega emocional. Se li pot buscar una explicació física: el fil de coure estava molt fet servir, i casualment, de totes les hores de vida d’aquell tap, l’atzar va escollir aquell instant.

Un temps després, el dia que es va posar a la venda el disc “Homenatge a Esteve Fortuny”, jo treballava al torn de tardes i vaig anar expressament a comprar-lo a la botiga Castelló, al carrer Tallers. Era de matí, em sembla que vaig ser un dels primers en tenir-lo. En arribar a casa vaig posar-lo de seguida al plat. Així que començà a girar, es va desprendre la tapa d’escuma negra d’un dels dos altaveus del vell tocadiscos Cosmo, i va caure al terra. Se li pot buscar una explicació física: la pega s’havia ressecat i ja no enganxava, i casualment, de totes les hores de vida d’aquell aparell, l’atzar va escollir aquell minut. La música no es va aturar. D’aquelles quatre peces cadascú hi veu les seves imatges...  els follets del bosc corrent entre l’arbreda, en temps de primavera o estiu, el Comte Tallaferro cavalcant el seu cavall, les flames del foc dels segles que perdura...

Justament la nit que feia un any de la mort de l’Esteve,  i mentre dormíem, vaig sentir que sonava la corda d’una de les guitarres que tinc penjades a una paret de casa. De nit qualsevol soroll es magnifica. Em vaig pensar que s’havia desclavat el clau i una de les guitarres devia ser a terra. Però no s’havia bellugat res, tot era al seu lloc. Vaig tornar al llit, pensant que potser ho havia somniat. L’endemà, amb llum de dia vaig trobar l’explicació. S’havia trencat una corda, amb la particularitat que era una guitarra que havia tocat l'Esteve en una excursió que havíem fet a Montserrat.  En el silenci de la nit, aparentment havia sonat més fort. Se li pot buscar una explicació física: el metall  estava esgotat i casualment, de totes les hores de vida d’aquella  corda de guitarra, l’atzar va escollir aquella nit.

He estat 40 anys seguint i escoltant els Dharma. Vaig ser al primer concert dels Dharma (encara no havien allargat el nom amb “Companyia Elèctrica”) que va ser en una matinal, al Casal d’Horta, el 20 de febrer del 1972. I també al Festival de la Palmera, a Sants, el juriol d’aquell mateix any. El Joan tocava el baix, encara no s'havia estrenat amb el saxo soprano que és un dels elements que més caracteritza el so Dharma. L'Oucomballa ha girat molt, la tramuntana ha aclarit molts cels ennuvolats, la lluna ha minvat moltes vegades, i com diu el Josep, sempre ha tornat a ser plena...

Amb el concert del 24 d’octubre del 2011 es tanca el cercle. (O no!)