M’agradaria agafar-li la mà ara mateix, aquí, davant de tothom. Però no ho faig. No estic segura de com s’ho prendria. Aquí hi ha molta gent i en aquest país tenen uns costums diferents dels nostres i probablement no seria ben vist. Som davant de la ciutat que m’ha impressionat més de totes les que hem visitat d’ençà que som a Turquia. I penso, si els que vivien aquí van construir aquesta meravella, per a sobreviure ells i que la posteritat recordés el seu perdut amor, per què jo me n’haig d’amagar?
Tot va començar fa uns dies quan vàrem arribar a Antalya, amb el grup de viatgers amb qui compartim avió, autocar, hotels de tres estrelles i la ruta vers la Capadòcia, passant per Aspendos, Konya i altres llocs dels que he oblidat el nom.
Però va haver-hi un error i l’organització es va descuidar de fer la reserva d’algunes habitacions i tot s’ha hagut d’anar solucionant sobre la marxa. I precisament aquí a Uçhisar, faltaven habitacions i el guia ens proposà a la Jana i a mi, si podíem compartir l’habitació de l’hotel. A mi em va fer un salt el cor, no gosava dir que sí, per por que la Jana no hi estigués d’acord. Ella era més decidida que jo i va acceptar de seguida, si a mi no m’importava. Quan entràrem a l’habitació em vaig quedar glaçada: els dos llit eren tan a prop un de l’altre! Jana li tragué importància. “Si no et fa res prefereixo dormir al cantó dret”. Què podia fer? Ella m’agradava des de que començàrem el viatge. D’ençà que va dir el seu nom: “Jana”. Quina coincidència! - li vaig dir- Ens diem igual. I discretament ens férem dos petons, d’aquells de cortesia, un a cada galta.
I aquest matí m’he despertat abans que ella. Hem dormit tan poc... Uçhisar, exceptuant el cant dels muetzins, que des de dalt dels minarets criden els mahometans a resar, encara dorm. De tant en tant un gall anuncia que rere les muntanyes el sol ja empeny el dia.
Avancem totes dues juntes, poc a poc, embadalides per la muntanya corcada de vivendes rupestres que tenim al davant, i des de la perspectiva que ens ofereix la distància, l’arquitectura sembla simbolitzar un immens rusc apuntant cap el cel. Miro la Jana de reüll mentre seguim caminant de costat entrant i sortint de les antigues i abandonades cases-coves. És un laberint de camins i túnels que s’enfilen al cim de la ciutat. Però a nosaltres encara ens queden més de dos-cents metres per a arribar-hi, i ara penso com li explicaré al meu ex, aquesta situació. Estimo la Jana. I m’imagino la seva reacció: “T’agraden les ties ara?” “Nois! La vostra mare és bollera”. Em faria ràbia que el sentiment que sento per la Jana, es pogués simplificar tan barroerament, amb el llenguatge que utilitzen alguns homes a la feina o al bar. La pujada es fa llarga i poc abans d’arribar ens aturem a descansar. Pel meu cap passen imatges, com si fos un àlbum de fotografies, del dia del casament, a l’ermita de Bruguers, a Gavà dels grups familiars, del meu flamant marit i de mi mateixa mirant-nos el ulls, aguantant la toia en actitud de felicitat. Jo no ho era del tot, l’enganyava a ell, a la família i m’esforçava a enganyar-me a mi mateixa. I més fotografies, al zoo de Barcelona amb la canalla, a la nostra casa de Begues...
La Jana m’agafa del braç i repenja suaument el seu cos en el meu. Alguns dels nostres acompanyants ens miren, però ella no s’immuta i acosta el seu cap al meu. És més alta que jo i els seus cabells em freguen la cara. La seva fermesa fa que gairebé desapareguin les meves inseguretats, mentre la seva arracada de turqueses m’acaricia la galta. Arribem al cim d’aquesta mena de castell mig natural, que queda enlairat sobre la població moderna.
A l’autocar, de retorn a l’hotel i després de visitar les ruïnes de Göreme i la ciutat secreta i subterrània de Kaymakly, m’adono del secret que guardo al meu cor. La Jana mira el paisatge de la Vall del Zemi, que transcorre per la finestra i jo la miro a ella. En diuen Àsia Menor i jo trobo aquesta terra immensa, com el meu amor. Ja res no m’importa més que mirar-li els ulls sota la llum d’aquesta tarda rosada.
“No et fa res que siguem dues dones?” – li pregunto – “Som molt més que això, som dues persones que s’estimen” em diu... Amb aquesta veritat i amb un raonament tan senzill, qui hi pot estar en contra?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada