La primera llum de l’any (a Montserrat)

Fa una colla d’anys uns quants amics i familiars passem el Cap d’any a Montserrat. Així podem veure la darrera llum de l’any que fina i la primera del que neix. Algun fenomen, com la companyia de la Boira es repeteix gairebé cada any i d’altres són diferents. El toc de les campanes embolcalla l’aire, i les muntanyes amb els seus ressons, multipliquen els seus repics.

Aprofitem l’estada per fer excursions pel cor de Montserrat. Em sembla que hem fet gairebé totes les possibles, i moltes d’elles més d’una vegada. Hi ha una excursió que no havíem acabat mai perquè el camí no és prou marcat, i com que és molt poc transitat es fa difícil trobar-lo. Algú que hi passà fa anys pintà unes ratlles blaves per marcar el camí, que gairebé s’han esborrat. Fa segles que aquest pas hi és, potser esperant-nos.

És el collet que hi ha entre els Flautats i l’Elefant. La pujada, si et refies de les arrels d’alguna alzina escadussera, o d’alguna branca de boix prou consistent, és relativament senzilla. Des del collet s’albira una visió molt original del cim de Sant Jeroni i de la zona del Carall Bernat.

Arriba el moment de baixar i ho fem pel cantó meridional. La davallada és molt pronunciada i cal anar buscant constantment roques que no es belluguin, o petits sortints de pedres salvadores on posar els peus. Amb les mans es tracta d’arrapar-se a la roca com una llagasta. Per sort en un dels passos més complicats algú va tenir la caritat de deixar-hi una corda fixa. La llàstima és que la generositat se li acabà aviat i cal baixar uns dos o tres metres sense l’ajuda de la corda. I ho fem a la manera antiga: amb el cul al terra, i deixar que la llei de la gravetat faci la resta.

L’itinerari va a parar al camí que uneix l’ermita de Sant Salvador i la de Sant Benet, que actualment és refugi d’escaladors. En línia dels Flautats, però una mica més al sud, hi ha la Mòmia i la Momieta, on hi veiem unes persones, molt més valentes que nosaltres, que baixen fent ràpel. 

Encara ens resten hores per contemplar el paisatge, la resta de turons i agulles de Montserrat, el Llobregat que vers el mar obre camí, les mates de bruc florit i olorar les flors de romaní.

És prou sabut que els anys passen volant. Montserrat dóna ales als batecs del temps.