Sant Jeroni de la Murtra (Badalona)

   Un matí d’aquesta setmana he estat a Sant Jeroni de la Murtra, al vessant sud de la Serra de Marina, al terme de Badalona. És un dia de cada dia i el lloc és solitari. No hi havia estat mai i m’ha sorprès el recolliment que conserva aquest antic monestir, malgrat ser tan a prop de la bulliciosa Badalona i la més sorollosa encara Barcelona.

   Des de finals de l’Edat Mitjana fins a mitjans del segle XIX va ser habitat pels monjos jerònims i actualment és un recinte de solitud i silenci. I certament se’n troba.

   Una de les poques notícies que en tenia abans de venir-hi és que un dels retrats esculpits a un capitell del seu claustre gòtic és el de l’almirall Cristòfor Colom. I el trobo. L’escultor ens el mostra somrient. Mentre el retrato surt d’una de les dependències privades del Monestir un home que arrossega un sac, i que aparenta uns setanta anys. Li demano que em confirmi si veritablement és el bust del descobridor. És un home culte i em fa cinc cèntims del perquè li van posar. El rei Ferran II d’Aragó va passar-hi una temporada guarint-se de la ferida que li causà en el seu fallit atemptat, en Joan de Canyamars.

   El reis anomenats Catòlics (que també tenen els seus retrats en pedra en el claustre) van rebre aquí mateix a Colom després del seu primer viatge. I el frare jerònim d’aquest monestir, en Ramón Pané, acompanyà l’almirall en el seu segon viatge a Amèrica. Això dóna més pistes als que creiem en la procedència catalana de Colom, tants segles amagada. El meu interlocutor i jo ens presentem: es diu Vicenç, fa tasques de voluntariat al monestir i té... 81 anys!! Li dic, perquè així ho penso, que no els aparenta i ell contesta, amb un somriure, que aviat es jubilarà.

Les visites finalitzen a la una i en Vicenç (per sort meva) s’ha allargat en les explicacions.

  Quan surto fora del recinte, el so del petit carilló de Sant Jeroni de la Murtra, amb les notes d’un fragment de la salve gregoriana, anuncien les dues de la tarda.

Mentre baixo pel camí de la serra de Marina en direcció a Badalona, penso en què és el silenci. Diuen que la foscor és l’absència de llum. Per la mateixa regla de tres, el silenci és la manca de so?

  Em sembla que el silenci és més que això. Fa més de deu anys, passejant per Ossera (Alt Urgell) quan el formatge que hi fan encara no havia tingut tants reconeixements internacionals, ens vem fixar en una petita escultura de pedra, que hi ha enfront de la porta d’una de les seves cases. Més endavant vaig saber que es tractava d’una obra de Nico de Winter, un escultor holandès instal·lat a Ossera. És una definició que dóna més importància al silenci, que  una simple manca de soroll. La pedra deia això:

“Si pregunteu que és el silenci aquest us respondrà... El silenci forma el veritable coratge, ensenya a descobrir la veritat, la paciència, l’amor al paisatge...el silenci és la pedra angular del caràcter de les persones”.

  En arribar a l’autopista la creuo per sota. Uns graffitis em fan adonar que en vint minuts he caminat més de 5oo anys. A dalt hi ha el que coneixem per harmonia: pau i silenci.

  Aquest túnel, metafòricament és la porta al segle actual. Els graffitaires  han guarnit el seu interior, així com els murs de moltes fàbriques, i l’exterior dels ponts de les autopistes, amb les seves pintures. Algunes són molt bones i suggeridores. D’altres són gargots i signatures que simplement embruten les parets i fan que els veïns i vianants acabin detestant  genèricament aquests pintors, que sixtinegen algunes parets, que altrament serien molt avorrides.

  Travesso la ciutat de Badalona, fins el mar. La remor sorda i apaivagada de les onades acariciant la sorra de la platja de Badalona, en aquesta època de l’any, es podria considerar que no trenca el silenci.