Cal Llovet

Llovet va ser una de les més importants empreses de fotomecànica de Catalunya, potser la principal. El taller Fotogravats Llovet va ser fundat a Barcelona l’any 1929 per Josep Maria Llovet. 

Amb els anys esdevingué Reprocolor Llovet però a l’ofici, es coneixia simplement com a  Cal Llovet. Vaig entrar-hi a treballar amb 15 anys, a la secció de fotografia d’offset, l’any 1970,  i hi vaig estar fins el seu tancament, el 1996. El temps d’aprenentatge el vaig passar fent positius per contacte amb un aparell anomenat Gevarex i una trama magenta, màscares de color amb el Logatimer, i negatius a mida en una ampliadora Klimsch industrial. Als anys 70 ja existien màquines de revelar, però alguns tipus de pel·lícules calia revelar-les  a mà ja que eren especials, i em passava hores a les fosques, removent la cubeta. El material orthocromàtic tolerava la llum vermella, però els negatius i les màscares de color es feien en pel·lícula pancromàtica i s’havia de fer en la foscor absoluta.  I amb el revelador revelava la meva rebel·lia. Fixava les il·lusions pròpies del final de l’adolescència i del començament de la joventut amb fixador. I esbaldia amb aigua les revoltes perdudes.

Les dues primeres escàners Hell-Klishograph de l’Estat, que eren de fabricació alemanya, van ser comprades per uns empresaris barcelonins a una Fira de Mostres d'alemanya cap a l'any 1963. L'any següent en Llovet s'interessà per elles, les comprà i les portà al seu taller.

Amb elles vingué l'Antoni, un operari del barri de la Ribera, concretament del carrer Tantarantana, que va ser el primer escanista de Barcelona (i de tot l’Estat) i que fou qui formà la majoria dels nous escanistes, entre ells a mi mateix. 

A partir de l’any 1976 vaig entrar a la secció d’escàners, en una Hell cilíndrica. Actualment, que gairebé totes les imatges són digitalitzades, es fa estrany pensar que hi hagués una secció amb unes persones especialitzades, que es passaven la jornada escanejant. Aleshores no existien les escàners planes i les cilíndriques tenien un preu prohibitiu per als petits tallers. Quan vaig començar a escanejar érem 6 escanistes i vem arribar a  ser-ne 15. Les escàners d’aquella època no digitalitzaven. Exploraven les imatges, les convertien en impulsos elèctrics i simultàniament a l’exploració una làmpada anava imprimint la pel·lícula rere una trama grisa. Més endavant aquest llum era de làser i tramava directament sense necessitat de cap tipus de trama. 

El fill del fundador es deia Paco i va fer créixer el taller. Com que fèiem llibres d’art, li agradava retratar-se amb els pintors del moment, i després utilitzava les fotos per fer propaganda del taller. “Els grans pintors confien en Reprocolor Llovet” deia un dels seus eslògans predilectes. En Grau Garriga, pintor especialitzat en tapissos també venia sovint pel taller a mirar les proves dels seus llibres i catàlegs. 

La secció més gran del taller era la del retoc de color. Em sembla que eren unes 30 persones retocant. Exceptuant 2 dones la resta eren homes. Veritables artesans del domini del color. Ells són els que amb el pinzell feien les reserves adients sobre els fotolits que havíem imprès els escanistes, i després, si calia rebaixaven el to amb ferricianur. I omplien zones que volien que fossin plenes de color amb una mena de tinta marró o negra, que anomenàvem opac, i també amb tinta xina que pintaven amb pinzell. Jo duia sempre un “rotring” a la butxaca i a vegades també l’havia utilitzat per retocar alguna cosa abans de lliurar la feina. O la punta d’un bisturí per dissimular alguna pols que impertinentment s’hagués colat entre la diapositiva i el cilindre de l’escàner.

A finals de la dècada dels 70 Llovet va absorbir la secció de fotomecànica de l’Editorial Salvat. Això li proporcionà molta feina. Els operaris que venien de Salvat, estaven més organitzats a nivell sindical que els que ja érem a la casa. A més coincidí en l’època de lluites del final del franquisme i començament de la democràcia. Es va fer una vaga a nivell de tot el sector de Gràfiques que fou un èxit. Gairebé es van aturar totes les indústries gràfiques de Catalunya 3 dies seguits, sobretot de Barcelona i els seus voltants. El resultat va ser un augment de sou sense precedents. Era una època que es treballava molt per a l’estranger. Fèiem llibres i pòsters per a la resta de l’estat, i també per al Regne Unit, França, i els Estats Units, que es veu que pagaven molt bé. I molta publicitat, catàlegs de moda, revistes en color... L’empresari es guanyava bé la vida, i els treballadors també. Aleshores blasmàvem del patró paternalista. Actualment molts treballadors voldrien que tornés, abans que estar sotmesos al iupi despietat que té el cor a la butxaca.

Fins que arribaren els sistemes Scitex de muntatge digital. Les inversions en maquinària que feia l’empresa eren cada cop més importants, i provocava la desaparició del muntatge manual. El Photoshop acabà amb els pinzells i la reserva dels retocaires. Les proves sobre suports químics, i més endavant digitals impreses, acabaren amb els impressors de proves d’offset. Les noves escàners ja havien incorporat un aparell que possibilitava desconnectar el cilindre d’impressió i emmagatzemar les imatges en un servidor i un disc dur. En pocs anys vem passar de la cinta perforada a les cintes magnètiques, i d’aquestes als disquets. La primera escàner totalment digital, anava incorporada a un Macintosh que només tenia un giga de memòria. I si un cartell era molt gran, no hi havia suficient capacitat per a guardar-lo. Aleshores van incorporar-hi un disc dur de suport, d’un altre giga, que s’anomenava Barracuda, per la seva “rapidesa”. Una rapidesa i efectivitat que actualment ha estat superada per qualsevol màquina digital de fotografiar, que regalen al súper d’oferta, si compres dos paquets de magdalenes... 

L'any 1996, després de treballar-hi més de 25 anys de la meva vida, Cal Llovet plegà, tancà les portes del carrer Casanova i els treballadors deixàrem d'entrar pel passatge de Còrsega.

Cal Llovet, (que ocupava part del pati interior de l'illa de cases de Casanova amb Còrsega) entre l’offset, el gravat, l’estudi fotogràfic i la fotocomposició arribà a tenir una plantilla de 200 persones. Actualment, amb les imatges que ja arriben digitalitzades, o que el client es baixa d’internet, si no li importa gaire la qualitat, tampoc no calen els escanistes. El Photoshop, el Free-Hand, el Quark-X-Press, l’Aprooval, etc. acabaren amb tots aquells artesans.

Malgrat que algú intenta resistir, les darreres escàners cilíndriques que hi ha a Barcelona s’estan venent al desballestament a preu de ferralla. 

Però no ens posarem pedres al fetge per uns petits canvis. Des de que el món existeix hem anat canviant, més lentament o més ràpidament. És la crisi de les crisàlides. Com els cucs de seda que teníem a casa de petits, que observàvem com s’atipaven de fulles de morera per fer-se ben grossos i fer el capoll, per esdevenir més tard una papallona.

I esperem que ens surtin ales. De papalló o de gavina tant se val, el que sigui per sortir volant.