Falgars i serra de Catllaràs

Els boscos dels voltants de Falgars i de tota la serra de Catllaràs es mostren esplèndids, sobretot a la tardor, o com és el cas d’ara, a la primavera. Visualment hi ha unes tonalitats cromàtiques de verds que la fotografia no capta totalment. 

Aquí els excursionistes ens convertim en passejants, en admiradors de sensacions. No cal estar gaire alerta per a que tots els sentits gaudeixin de l’harmonia de Catllaràs. Les olors tampoc no les capta la fotografia: l’olor d’aire net, de flors boscanes, de boix, de fulles de pins avets i d’altres espècies d’arbres, la de troncs humits, la de terra fèrtil...

Sobretot als matins, i també la resta del dia, els ocells posen un fil musical gairebé ininterromput. Pels seus canals de comunicació ancestrals xerren entre ells a base de piulades i refilades. S’escolta el crit del gaig, que avisa els altres habitants del bosc que hi entra un intrús. A la tarda el cucut ens canta una hora. Deu ser tardana perquè fa molts cucuts. I al vespre el xiul de l’òliba sembla que ens digui que és hora d’anar a dormir, que ara el bosc és per ella i tots els altres mussols.

El prat del Joc de Pilota, és un racó idíl·lic, on només s’hi pot arribar caminant. Encara que és una mica amagat és de fàcil accés. Segons ens expliquen aquest nom tan original es deu a principis del segle XX, quan hi havia explotacions mineres en aquests pagos. Els enginyers i tècnics anglesos, que s'hostatjaven al xalet atribuït a Gaudí, en les seves hores de lleure pujaven a aquest prat a jugar a foot-balle.

Probablement  ensenyaven a jugar els miners dels pobles veïns a fumbol, que dèiem els antics. Als de la Pobla de Lillet, Sant Julià de Cerdanyola i... Guardiola! En aquest cas el nom sí que fa la cosa. En aquells temps en Samitier  jugava a la Unió Esportiva de Sants i encara no havia fitxat pel Futbol Club Barcelona.

A la serra de Catllaràs sobresurten alguns “rocs” relativament alts i esvelts. Un d’ells parteix del Prat del Joc de la Pilota i duu el mateix nom, el Roc del Joc. La pujada no és molt difícil, però hi ha uns quants metres finals de grimpada vertical, no apte per a qui tingui vertigen. A dalt, a més d’una creu hi ha les imatges de dues mares de Déu: la de Montserrat i la de Falgars. A la comarca hi ha bastant de devoció a la seva mare de Déu, que tal com és representada en la imatge, és protectora de les mares que alleten el seu nadó. És la visió mitològica d’una dona mortal donant de mamar al fill d’un déu.

Les vistes panoràmiques que es divisen des del Roc del Joc, són un complement a les que, més còmodament es contemplen des del Roc de la Lluna: de la serra d’Ensija a la de Montgrony, passant pel Pedraforca, el Cadí, el Moixeró, la Tossa d’Alp, el Puigllançada, el Puigmal...

El Pla de l’Orri i les Roques de Catllaràs potser es podrien considerar el punt culminant per als excursionistes que travessen aquests paratges del Pre-Pirineu.

Abans d’anar a dormir a l’Hostatgeria del santuari de Falgars, i per pair el sopar,  fem un passeig per fora, per sota els til·lers. Ens apropem al banc de l’Arrugat, un arbre vell i savi que coneix algun dels nostres secrets. L’òliba que sentíem fa una estona surt volant de les branques de l’Arrugat i es refugia al bosc. Al cap d’una estona se la sent xiular des de la seva nova ubicació.

La primavera té uns contrastos meteorològics prou coneguts, i podem passar d’un dia assolellat a un ruixat en poca estona. L’aiguat  no trenca la pau de Falgars, al contrari. A vegades la pluja és el paraigua d’aquell que necessita aixopluc. 

La noia d’ulls verds, aquella que es pregunta “qui somnia rere el pujol?” diu que la pluja és l’aixopluc de qui no té paraigua. Potser tots dos tenim raó... o cap dels dos.

Després de la pluja les herbes de terra amaguen perles inabastables. Diamants efímers que es fondran amb un raig de sol. 

La salamandra del Berguedà és lleugera i de bon matí ha sortit dels seus amagatalls i passeja per l’herba de prop del santuari. Dissimuladament s’ha instal·lat sobre un pedrís i quan surt una llepada de sol l’aprofita per a recarregar energia. 

Nosaltres fem com ella i ens assedeguem amb l’aigua del cel, obrim els finestrons del nostre interior per a que hi entri la llum de Catllaràs, i ens enduem, encara que només sigui per una estona, la treva de Falgars.