Plou i fa sol

És un dels fenòmens meteorològics més simpàtics, com una broma de la naturalesa. Una contradicció lluminosa. Quan érem petits cantàvem allò de “plou i fa sol, les bruixes es pentinen...” Ja endevinàvem que era un moment màgic. 

M’imagino que els que contemplen el sol de mitjanit als països nòrdics propers al pol, també es delecten amb aquell fenomen tan benèvolament extrem.

En el nostre estat d’ànim sovint també tenim a l’interior  la sensació del “plou i fa sol”.

Individualment i també col·lectivament vivim constantment en la contradicció. A vegades pacientment contemplem un canvi lent, i d’altres el canvi ens ve sobtat.

I als canvis no volguts i que a sobre perjudiquen la societat, sobretot les seves capes més febles i desprotegides ens hi resistim.

Jo m’empobreixo

tu t’empobreixes

ell s’enriqueix

nosaltres ens empobrim

vosaltres us empobriu

ells ens escanyen.

Jo m’indigno

tu t’indignes

ell se’n fot

nosaltres ens indignem

vosaltres us indigneu

ells ens foten

Jo no em resigno

tu no et resignes

ell ens explota

nosaltres no ens resignem

vosaltres no us resigneu

ells exploten.

Jo em rebel·lo

tu et rebel·les

ell reacciona

nosaltres ens rebel·lem

vosaltres us rebel·leu

ells trontollen.

Jo l’estirot

tu l’estires

ella tomba

nosaltres estirem 

vosaltres estireu 

ells tomben.

(“ben corcada deu ser ja...”, que diu mestre Llach)

L'arc de Sant Martí és sens dubte un altre regal meteorològic. Poesia de colors al cel. El sol i la pluja es posen d'acord.
 Diuen que en un dels seus extrems hi ha una olla plena de riqueses... Que jo sàpiga ningú no l'ha trobada. I si el que se'l troba apaga la llum iris d'aquest arc?
Aniré pas a buscar l'or del cabaç!