dijous, 31 de gener del 2013

Res no és el que sembla



Sembla que al gat li agradaria menjar-se la cadernera del veí. O no! Val més no provar-ho.
 Sembla un cafè. I ho és.. però si en beus potser farà que et costi dormir.

Vol semblar un planeta a l’espai, envoltat d’estels. No és més que un dibuix senzill, sobre un material totalment pla. No és esfèric, tan sols intenta semblar-ho, i els estels que es veuen no són a mils d’anys llum, són a tocar. No és immens, és poca cosa més que una gota de tinta. 




No és maria.  Si algú intentés fumar-se-la, potser encara fliparia més... o no!
No plou. És el pagès que rega. Però les plantes  ho agraeixen gairebé igual. O més!
És un derby. El jugaran la Marisa i el Joan i contra l'Oleguer i la Lídia. Les noies són al cantó de la porteria. Si ells aconsegueixen fer el gol, el celebraran més que els del Messi. 
Una imatge val més que mil paraules. O no!

diumenge, 27 de gener del 2013

Biciclistes


Quan érem petits a casa anomenàvem els ciclistes de la manera més lògica: si corrien amb bicicleta, eren biciclistes i practicaven el biciclisme. I no érem els únics a fer-ho. Altres nens i nenes de Sants o de Cervelló també parlaven amb llenguatge no fabrià. En aquella època (finals dels 50 del segle XX) per designar un gelat, allò que en altres indrets de Catalunya se’n deia un “corte”, amb una galeta a sobre i una a sota, molta gent els distingíem per la marca, i anàvem a la pastisseria o al bar i demanàvem directament un “frigo”. I encara que fos de la marca “Camay” (no n’hi havia més) la dependenta feia un tall de la barra de gelat, i et servia el frigo. Amb els anys, amb l’expansió d’altres marques, triomfà el corte per damunt de frigo, però només temporalment, ja que a la llarga, i sobretot per l’augment d’oferta de varietats en les cartes de gelats, el corte també ha desaparegut.
De la mateixa manera, com és lògic i normatiu, els ciclistes que practiquen ciclisme s’han imposat per sobre dels biciclistes. I els ciclistes, ja sigui amb la seva pròpia bicicleta, o amb bicicleta llogada, s’estan estenent pels nostres carrers i les nostres carreteres.
No ho dic per que jo mateix sigui un habitual del transport urbà sobre dues rodes immotoritzades, sinó perquè és fàcilment comprovable. L’augment de l’ús de la bicicleta, és proporcional a l’augment de la salut de la ciutat. I no només per qui el practica, sinó fins i tot per qui no ho fa. La bicicleta no contamina, ni ambientalment ni acústicament. Aleshores la resta de vianants de la ciutat es beneficien de l’ús d’aquest transport. 
No em puc imaginar que de sobte, a una gran ciutat com Barcelona, tothom que es trasllada amb bicicleta, de cop i volta canviés el senzill vehicle per una moto. O sí que m’ho puc imaginar. El nivell de soroll als carrers, i el que és pitjor, de fums a la nostra malmesa atmosfera, augmentaria d’una manera alarmant.
I probablement, i això només és una suposició, les habitacions dels hospitals, cada cop més escasses per les salvatges retallades en sanitat, s’anirien omplint, de potencials malalts de les vies respiratòries.
Un exemple claríssim el tenim a la Xina i a d’altres països d’Àsia. A mesura que accedeixen a les comoditats d’occident, augmenta l’ús dels vehicles motoritzats, amb el conseqüent deteriorament de la qualitat de l’aire. Pel que fa a l’aire que respiren, era millor quan eren pobres, lluny de la voracitat del capitalisme, que no tan sols es menja les persones, sinó que també ho fa amb l’atmosfera que cobreix les seves ciutats.
Em sembla que per sort,l’aire de Barcelona i el d’altres ciutats dels Països Catalans encara és lluny de la terrible pol·lució ambiental de ciutats com Pekín o Xangai. Per a no arribar a aquells terribles nivells, entre moltes altres mesures seria bo que el govern ajudés a la propagació de la bicicleta com a mitjà de transport. Es veuen molts joves que agafen el ciclomotor per anar a la universitat, o a treballar, i a vegades no viuen tan lluny com per no poder fer l’esforç d’anar-hi pedalant una mica.
Ajuntaments com el de Barcelona, d’uns anys ençà han fet un canvi de mentalitat construint una xarxa de carrils bici i de parades de bicing inimaginables fa uns 25 anys, quan el consistori argumentava que l’ús de la bicicleta a una ciutat amb tantes pujades com a Barcelona era impossible. Per sort van reconèixer que anaven equivocats i van rectificar.
Actualment intenten perpetrar un augment de tarifes desproporcionat per fer ús del Bicing. Un responsable de l’ajuntament deia que si els usuaris de la bicicleta de titularitat pública la trobaven cara, que se’n compressin una. Bona idea!  Sobretot per qui viu a un quart pis sense ascensor i amb una escala estreta. Per la mateixa regla de tres, si algú troba car el bitllet del Metro, que es compri un metro per a ell sol. I si proposen que les bicicletes tinguin rodes quadrades?
 No diuen que la millor mesura per fer salut és la prevenció? Esperem que s’adonin, com van fer anys enrere del seu error i no tan sols no augmentin les tarifes, sinó que construeixin més carrils per a ús de les bicicletes, siguin públiques o particulars. De passada els ciclistes deixarien de pujar a les voreres. Si no es rebaixa l’ús del transport privat, en benefici, sempre que sigui possible, de la bicicleta, es malmetrà la salut de l’aire de les nostres ciutats.
 A vegades em sembla que encara sóc una mica innocent, i quan m’assec sobre la bicicleta, m’identifico com a biciclista.

dijous, 17 de gener del 2013

L'amor


No sóc el primer ni tampoc no seré el darrer en proclamar-ho. Sé que és poc original repetir-ho, però deixeu-m’ho dir: l’amor és el motor de tot. És una frase encunyada (o enconyada?) fa segles, i resulta una obvietat referir-s’hi.
Per molt que alguns s’entestin a fer-me creure que el motor del món és l’economia i a sobre em tractin d’idiota, segueixo pensant que és més preferible tenir el cor ple que no pas la butxaca.
Però si és cert que l’amor és tan important, perquè grans personalitats conegudes de tothom, s’interessen més en enriquir-se materialment que no pas moralment?
Cada dia, i a vegades cada migdia ens assabentem de nous casos de corrupció. Quina poca vergonya! Hi ha qui prefereix robar que estimar. I generalment quan es roba és a costa de la misèria d’altri, generalment del més feble. Que no sap el corrupte que el miserable és ell mateix, per més que engreixi el seu compte corrent?
A un full del diari hi llegim que alguna personalitat anuncia que retallarà tal dret social i així estalviarà tants milions. A un altre full un informe diu que una personalitat (del mateix partit polític que l’anterior) ha desviat (presumptament) tants milions. Ja són a l’estranger i no els veurem never again. Casualment els fills d’aquest polític van a escoles privades de luxe, mentre els fills dels retallats segueixen en aules instal·lades (provisionalment) en barracons.
Encara no saben que la clau de la felicitat és la que obre els cors, i no pas la que obre les caixes de cabals. La clau de la caritat dóna més satisfacció que la de la cobdícia. La de l’amor més que la de l’egoisme. Si ho sabessin deixarien de robar i començarien a estimar.
Ens ha sorprès (a mi, no gaire) conèixer el cas d’alguns democratacristians que han estat condemnats (tampoc no gaire, o no gens) per haver robat diners públics que no eren per a ells. No em quadra. Com a cristians que s’autoanomenen, no coneixen el manament: “no robaràs”? I si el coneixen, també deuen saber aquell altre de no anomenar el nom de Déu en va. Aleshores perquè barregen el nom del seu Crist amb la política? Fan veure que no han llegit el seu evangeli, allà on Jesús els demana de donar al Cèsar allò que és del Cèsar i a Déu el que és de Déu. Fa molts anys que no freqüento les misses però encara recordo algunes frases de l'evangeli. Humilment els recordaria que no s’enriqueixin tant, o no aniran al cel. Total, ja saben que Jesús també els advertí que abans entraria un camell pel forat d’una agulla, que un ric al Paradís. Són uns pregadéus de fireta. Uns insectes que sota la seva imatge religiosa devoren el seu igual, per satisfer la seva devastadora ànsia de riquesa 


L’amor és vida. L’odi genera més odi. I respondre l’odi amb sang, genera més sang. Però si algú s’enriqueix fent córrer rius de sang, justifica la violència o la guerra amb qualsevol excusa de mal pagador. 

Els economistes que ens segueixin anomenant idiotes. Que els corruptes s’omplin les butxaques, d’or o de paper de curs legal. Per molt que segueixin atracant totes les arques públiques, mai no seran feliços encara que ho sembli. El problema és que amb tota la certesa, fan infeliços els saquejats, entre els quals m’hi compto. Sort de l’amor... que fa miracles.







L'amor ho fa tot possible!





dimecres, 9 de gener del 2013

Ha fet 50 anys de la gran nevada


Quan rememorem fets molt llunyans, a vegades els records se’ns presenten en blanc i negre. Sens dubte la nevada que cobrí gran part de Catalunya, els que no la van viure la poden conèixer per les imatges que es conserven, majoritàriament en blanc i negre. I tractant-se d’una nevada, més blanc que negre.
És cert, fa 50 anys gairebé tot era en blanc i negre. Les fotos dels diaris, el No-Do feixista, la televisió, per qui en tenia, els mestres falangistes, els Hermanos de sotana negra, i llargues mans blanques, que semblaven més inquisidors que Maristes... tot era en blanc i negre. En el meu cas hi havia una excepció: el pis de casa, davant de la via del tren. A fora hi havia màquines de tren negres que feien fum blanc. A dins de casa hi havia color.
L’any 1962 jo era petit, tenia 7 anys, i la setmana de la nevada estava malalt. Els primers dies no vaig poder baixar al carrer a trepitjar la neu. Sí que ho van fer els meus germans grans i jo em vaig haver d’acontentar a mirar-m’ho des de la finestra. Quan vaig poder fer-ho la neu ja s’havia endurit, estava apilada i bruta.
El pare va fer un parell de fotografies, i malgrat que les còpies que li van fer al laboratori no són gaire bones, ens serveixen per comparar les mateixes vistes amb les actuals, en color i amb el calaix que cobreix les vies, i que com gairebé tot, amb l’excusa de la crisi, està mig aturat.
Depenent de les edats de cadascú, de tot fa anys: 20, 30, 40... Dels colors que vivim en aquests instants, dels que es van descolorir amb el final de l’any que ha acabat recentment, i dels que el que neix ens portarà, algun dia també farà 50 anys.