La vigília de la Diada Nacional ens
trobàvem a l’Alt Empordà, al Port de la Selva, contemplant la marxa de torxes
ran de mar i l’encesa de l’estelada d’espelmes de colors.
Com hem comprovat en
altres poblacions aquest mateix estiu, una majoria del poble es volcà a la
festa. Fins i tot el Cafè Espanya lluïa una estelada, i el Cafè de la Marina,
aquell que en Josep Maria de Sagarra va immortalitzar en la seva obra de teatre,
tenia la façana coberta per una llarga bandera quatribarrada.
Al matí ens
havíem banyat a la propera Cala Fornells i nedant per sota l’aigua em semblà veure
un peix com aquells que descrivia (una mica exageradament) el cronista Ramon Muntaner cap el segle
XII, quan assegurava que fins els peixos de la Mediterrània duien pintades al
llom les quatre barres. Potser l’entusiasme també em va fer veure les
ratlles d’una juriola, del color que aquests mesos més abunda per Catalunya.
I l’11 de setembre viatjant cap a
Barcelona per participar a la Via cap a la Independència, anàvem veient cotxes
a la carretera lluint banderes estelades, com quan els aficionats del Barça
llueixen la seva senyera anant cap el camp de futbol, perquè el seu equip
juga alguna final important. I l'11 de setembre del 2013 hem passat, per golejada, la semifinal.
Potser les emocions que més em va
semblar trobar van ser la de l’esperança de la recuperació de la llibertat, la fraternitat
que genera la il·lusió col·lectiva. La majoria de samarretes que lluïa la gent
eren grogues, sobretot les que es van dissenyar per a l’ocasió, però no totes
eren iguals. Com que es van esgotar, els participants a la Via per la
Independència es van afanyar a aconseguir-ne de semblants, i que d’alguna
manera també tinguessin l’estelada o algun altre distintiu que fes referència a
la reclamació de la independència.
Molt a prop d’on érem un home lluïa la samarreta que es va dissenyar el 1976, quan a Catalunya es va organitzar la “Marxa de la llibertat, l’any següent de la mort del dictador feixista que detenia el poder des de feia prop de 40 anys. I l’eslògan d’aquella marxa era: “Poble català, posa’t a caminar”.
Al seu costat, la seva companya lluïa
la d’enguany, amb un eslògan renovat: un metre més cap a la
llibertat. Des d’aquella marxa han passat 37 anys. I aquell poble que amb
fermesa es va posar a caminar, ha arribat a la Via d’enguany. Aleshores
caminàvem... ara anem per la via d’alta velocitat!
Potser hi ha qui pensa que encara es poden
esgotar altres vies, altres ponts de diàleg...
Així és com van deixar, metafòricament, el darrer pont
de diàleg espriuà, alguns representants dels partits neo-franquistes.
Els mastegots dels falangistes espanyols no van ser metafòrics, van ser reals.
Encara que sigui tard i jo vagi més a poc a poc que una tortuga llegint tots els posts dels blogs enllaçats, no vull deixar d'agrair-te la teva participació i dir-te que llegir el teu post ha estat un plaer.
ResponEliminaPretenem mantenir el Blog-Via en actiu i si s'escau fer d'altres moviments col·lectius com ha estat aquest.
Si t'interessa seguir en contacte amb els blogs enllaçats per la independència i que t'avisem si ens en pensem alguna altra, envia'ns un correu dient-nos que sí, que vols seguir a
cadenablogs2013@gmail.com
Així podrem guardar la teva adreça i enviar-te la informació directament. Gràcies.